13 gener 2025
El Cotxe
Cada matí i cada tarda la Roser mirava per la finestra encuriosida. Tot va començar amb el brogit del vehicle que passava a tota velocitat pel seu carrer, un carrer estret i vorejat d’edificis. Gairebé acabava de despuntar el dia quan el soroll del motor la despertava, passava a tanta velocitat que no arribava a temps de veure'l, quan havia aconseguit aixecar-se ja no hi havia res ni ningú.
Ja durava un quant temps aquest molest soroll i ella volia saber qui tenia tanta barra per travessar la ciutat provocant tant enrenou entre el veïnat. Era una noia curiosa i va decidir enxampar al que conduïa aquest vehicle. No sabia quin tipus de vehicle era, de quin color, d’on venia i a on anava, qui el conduïa? Creia que podia ser un cotxe un amb un potent motor que li donava prou energia per agafar una velocitat de vertigen.
No sé qui pot ser tan agosarat, algú que no té por que la policia l’enxampi, de tota manera no era estrany que s’arrisqués la policia poques vegades visitava el barri. Va saber pels veïns que al capvespre feia el recorregut a la inversa, on anava, d’on venia, era un misteri. Va decidir esbrinar a quina hora passava al vespre. Va canviar els seus horaris per tal de fer guàrdia i poder veure qui era el conductor o conductora, de quin color era, quin model. Començava a estar obsessionada, no molt, només una mica.
Van passar els dies i no aconseguia res, no seguia un horari fix i així era impossible. Per fi va arribar el gran moment, ja gairebé era de nit i per casualitat va sentir el brogit del motor, era el cotxe, sens dubte era el cotxe. Va passar tan veloç, era tan fosc, el carrer estava tan poc il·luminat que no va poder veure ni el color, només va poder confirmar el que ja sabia, era un cotxe.
Aquella nit no va dormir, va seure als esglaons de davant de la porta decidida a veure’l amb llum de dia. Gairebé acabava d’arribar l’alba quan el soroll del motor va arribar a les seves orelles, quan el va tenir a la vista el va poder veure, era el cotxe vermell descapotable que sempre havia somniat.
Algun dia seràs meu, va cridar quan passava pel seu costat, va agafar aire, va omplir els pulmons, va sospirar amb força i ho va tenir clar, aquell cotxe seria seu. Ja no estaria amoïnada mai més, no li calia esbrinar res més. Avui començava un nou projecte, aquest cotxe havia de ser seu.
