22 juliol 2023, Port de Barcelona

Només el cel els acompanya

És una criatura màgica, viu d'esquena a la ciutat i a tot el que hi ha al seu entorn. Ningú sap qui és, d'on ha sortit. Es mou empès per l'aigua, no sap que l’aigua del mar el sosté, només mira al cel, amunt, sempre amunt. Res pertorba la seva mirada, sempre amunt.

Quan el sol il·lumina la terra, el mar i el cel, el dia s'aixeca i llavors, si té sort potser pot veure els núvols passar. N'hi ha de moltes formes i colors, per a ell cada un és un món. Si el cel està net, és un llençol blau brillant, llavors és avorrit. Són aquests dies els que aprofita per deixar volar la imaginació i s'inventa històries fantàstiques amb personatges extravagants, espais impossibles i animals petits i grans, inversemblants amb enormes urpes i plomes de colors i becs que criden produint sons esgarrifosos o boques que deixen sortir xiulets i músiques precioses.

Les nits li agraden molt, els estels brillen il·luminant el firmament, li fan companyia, quan no hi ha núvols els compta, hi ha milers tants que se li acaben els números. La lluna el fascina, veu com canvia, algunes nits és gran, rodona, sembla que forma un rostre, altres nits és només una escletxa de llum.

A vegades intenta endevinar que hi té sota dels peus, però fins ara no ho ha aconseguit, tampoc coneix res del que hi ha al seu voltant. Mirar cap al cel pot semblar bonic, però no li deixa saber què hi passa a la terra o al mar.

Tampoc sap que no gaire lluny hi ha el seu company que igual que ell només mira al cel i que igual que ell només viu i gaudeix de les històries que s'imagina.

Cap dels dos sap que l'aigua del mar els suporta, els mou i els acompanya dia i nit, només quan al cel apareixen núvols foscos i amenaçadors poden gaudir i conèixer l'aigua, però només la que els cau del cel.

8 juliol 2023, plaça de Sant Felip Neri

L’empremta    

Venia de terres llunyanes i res sabia fora del que havia conegut mar enllà, al seu poble natal. La vida no és fàcil quan has de treballar de valent per menjar i cuidar els teus, però al poblat tots remaven en la mateixa direcció, es cuidaven els uns als altres. Quan el seu pensament viatjava tot recordant aquells dies els ulls, la boca, el front i el seu somriure l’il·luminaven la cara, expressaven sense cap dubte que tenia records bonics de la gent que havia estimat i dels paisatges que havia conegut. 

Quan recordava els fusells, les bales, el foc, el fum i el soroll les llàgrimes brollaven sense aturador. Així va ser com en un tres i no res era dalt d'un vaixell, emmanillat en la part més fonda. Les veles, el vent feien lliscar la proa que trencava l'aigua fent-lo avançar cap a l'horitzó.

Havien passat molts anys, però els records eren ben vius. Quan va arribar era molt jove, gairebé un nen. La sort el va escollir i va anar a parar a Barcelona on va començar a treballar amb un mestre constructor. Com que era bon minyó i molt treballador, amb els anys el mestre el va escollir com ajudant. Es va esforçar molt per aprendre l'ofici, tenia un gran objectiu, volia deixar la seva empremta, una mostra del que era, del que volia, aquesta era la gran fita, per això es va fer amic de la pedra, el ferro i la fusta.

L'amo estava construint els edificis d'una bonica plaça. Com s'havia guanyat la confiança i el respecte del mestre aquest el va escoltar quan li va demanar que el deixés fer una figura per a la façana. Quan la figura va estar enllestida la van col·locar al bell mig de la paret, en un lloc destacat on tothom la pogués gaudir.

Si algun dia tot passejant pel centre de la ciutat trobeu una plaça petita, tranquil·la, on la pedra, el ferro i la fusta la conformen busqueu al Rei de la Selva, el Lleó alat.

En Basmah li va posar ales, unes ales que desitjava per a ell, ai si fossin seves, aixecaria el vol i tornaria a la seva estimada Àfrica.

15 juny 2023

Què busquen?

Del balcó estant veig com les màquines trenquen l'asfalt per enèsima vegada i em pregunto, què busquen? Segons les màximes autoritats diuen que estan millorant el barri pel gaudi dels ciutadans, jo no els crec.

Ens amaguen alguna cosa, no és ni serà la primera vegada que burxen el terra i troben alguns tresors. Algunes vegades el valor afegit per les troballes millora la seva capacitat de lideratge, que és en realitat el que busquen.

No fa gaires anys van trobar restes romanes, però com que havien de fer un túnel i posar vies pels trens van rapinyar alguns objectes, van fer fotografies i aquí no ha passat res.

Ja fa dies que hi penso, i si els vilatans d'aquestes conrades intenten emergir de sota l'asfalt?, i si ho aprofiten per sortir de l'oblit per tal d'ensenyar-nos que potser no ens calen tantes millores i el que hem de fer és viure i gaudir del que tenim?

Deixem d'invertir en coses, en carrers més bonics, en trens dels que gairebé sempre gaudeixen aquells que no els cal comptar fins al darrer cèntim, per donar menjar als fills o cuidar als avis.

Potser hauríem de buscar les nostres arrels per conèixer la nostra història. Sembla que no som conscients que l'església que tenim aquí prop va ser un temple romà fa uns quants milers d'anys, que des d'aquest carrer que ara trenquen fins al mar tot eren camps on conreaven les verdures, hortalisses i fruites per omplir les llars de Bàrcino.

Avui quan tothom dormi baixaré al carrer per veure si les plegaries que penso recitar just a la vora de l'esvoranc que han fet, els desperta i decideixen sortir per explicar-me com vivien en aquells temps.

Suposo que hauré d'estar molt preparada per explicar que tot allò que ells coneixien ha desaparegut i que en comptes de treballar la terra ara comprem les fruites i les verdures a grans empreses que ens donen gat per llebre sempre que poden.

Prego als seus deus que em donin prou força per aturar-los quan vegin com malvivim ara.

12 juny 2023

Terra erma

Només terra erma veig al meu voltant

Refugi foscor i frescor m’abracen

Respiro i miro enfora, tot és llum

Tot terra erma, res és verd

Ressonen les seves petjades, peus petits

Trepitja les pedres a poc a poc

La por em paralitza, no puc mirar

Quan torno a obrir els ulls, no la reconec

Temps en blanc i negre, no veig cap color

El seu vestit clar il·lumina l'estança

Una sola paraula i m'obre una porta

Té, em diu amb veu baixa i un amb un gran somriure

Ara sí sento l'esperança que creia perduda

M'ha donat la força per sortir del pou

Una simple poma, una mica d'aigua i un bocí de pa

29 maig 2023

Autoretrat 

Quan ella es queda abstreta pensant en l'ànima i en Van Goth, sembla molt seriosa, però no fa ni deu minuts que reia totalment desinhibida. Ho penso millor i crec que potser no faria servir aquest adjectiu, seriosa tal vegada, però veig més adient dir que sembla estar preocupada. 

Quan es mira al mirall o li fan un retrat es veu molt diferent de com ella se sent per dins i com aquest sentiment la fa veure més bonica. En canvi, quan entra dins seu, tot repassant el seu cos, és conscient dels òrgans, les extremitats, els ulls, la boca, tot. Escolta el que li diu el seu cos, el sent, fins i tot el podria tocar per dins. 

En aquests moments el sent propi, real. En canvi, quan el veu des de la mirada de l'altre o des de l'ull d'una càmera, no es pot reconèixer, està convençuda que no és ella. 

Què dir del seu caràcter?, puix que té moltes cares, no sempre és així o aixà, depèn d'amb qui o quan o com... 

Si parlem generalitzant cal dir que malgrat que es pot comportar de maneres diferents té un caràcter fort, és generosa, li agrada debatre i sobretot tenir raó, és perfeccionista i quan pot ajudar ho fa sense esperar res a canvi, encara que si li ho agraeixen, està més contenta. A qui no li agrada que l'afalaguin? 

22 maig 2023            

Descobrir, percebre, esbrinar, copsar. 

Quants racons podem trobar al món que ens facin sentir, que ens facin viure el moment, que ens facin gaudir de tots els nostres sentits?

No sempre veiem el que ens mostra l'entorn. Mirar la paret a través d'una altra mirada i veure-la transformada en un mur, un mur amagat sota la pintura blanca i neta, que reflecteix la llum, que il·lumina l'aula; quina pena no podem descobrir què ens amaga. Què no haurà vist al llarg dels anys, que segur seran molts.

Al seu entorn tot és impersonal, superfícies blanques, tot net i polit. De nou una mirada descobreix l'aixeta, que immutable i esvelta espera que algú accioni el seu mecanisme per fer brollar l'aigua lliurement.

No és senzill copsar tot allò que no podem veure amb els ulls passius, cal activar la ment per anar més enllà i descobrir els misteris que s'amaguen arreu. Quan les mirades s'acosten perillosament a pocs centímetres del objecte, la càmera percep quelcom inimaginable i sorprenent.

Si intentes esbrinar des del altre costat del vidre, pots veure allò que mai esperaves. Aquell racó sense importància es fa gran i t'inspira, el valores. Llavors descobreixes que el reflex que has captat va més enllà i et porta a allunyar-te encara més. T'adones que no estàs en una illa, aïllada, que al voltant hi ha més indrets on pots descobrir altres realitats.

Allunyats de la comoditat d'allò que coneixes algú et fa veure que si mires enfora aquell reflex de colors és un edifici imprescindible pel barri, un lloc on els veïns poden fer vida social i celebrar tota mena d'esdeveniments.

Totes aquestes mirades actives, curioses, imaginatives són un regal i ens ensenyen a atresorar tot allò que ens permet ser més feliços, que és si no la felicitat?, viure el moment plenament i sobretot aprendre, l'única manera de no envellir en va!!!

15 maig 2023

Abans que caigui la nit

Ja havien trobat el refugi, no era definitiu, però de moment podien respirar més tranquil·les. El dia havia estat llarg, malgrat tot continuaven animades encara que el cansament era notable.

S'havien perdut tot buscant un lloc on passar la nit i sense voler es van trobar seguint uns camins desconeguts. Cada vegada que una feia un crit d'alegria, l'altre li feia veure que no, que no ho havien aconseguit. Resignades tornaven a carregar els estris i apa, tornar a fer camí.

Gairebé no els quedaven forces per pensar, però les van traure ves a saber d'on i l'enginy va aparèixer. Farem unes marques per assenyalar el camí que ja hem trepitjat. No feia gaire estona havien discutit sobre si ja havien passat per aquell indret, l'una deia que era la segona vegada que veia el mateix arbre, l'altre no pensava el mateix. Per sort el tarannà d'una d'elles no era de discutir i va acceptar el parer de la que podríem dir que era la seva antagonista.

No tenien gaires coses per fer les marques, així i tot, van poder fer tires d'una peça de roba per lligar-les a les branques dels arbres que hi havia al costat dels camins per on passaven. A poc a poc, es van adonar que era possible en sortir-se’n, amb la intel·ligència d'una i l'habilitat de l'altre segur que aconseguirien trobar la sortida del que semblava un laberint.

Totes dues eren molt diferents, una semblava de cotó fluix, encara que no ho era, l'altre semblava d'un material més sòlid i tampoc ho era, estava clar que totes dues eren necessàries, una de sola mai ho hagués assolit, calia ajuntar les qualitats que totes dues posseïen.

La nit estava a punt de caure quan finalment van arribar a un lloc on poder descansar. El refugi les esperava amb les portes obertes. No era el lloc ideal, ja que no era la sortida del laberint, era el centre. Van decidir aprofitar el que havien trobat i esperar que quan acabés la nit i el sol aixequés el nou dia podrien buscar la sortida, per sort tenien els camins assenyalats.

Van preparar-se el sopar, les màrfegues i van poder dormir amb la tranquil·litat que dona el saber que entre totes dues, havien estat capaces de trobar un bon refugi. Demà serà un altre dia.

17 d’abril 2023

Buscar l'impossible

Encara podia sentir les darreres notes del llaüt que un pobre músic tocava per tal de recollir unes monedes.

La Sança és la pubilla d'una família benestant una dona jove. Mentre camina pels carrers bruts pot percebre, a través del mocador que li tapa la boca i el nas, els aromes pudents que són una barreja de pixum, fems dels cavalls, deixalles i aliments podrits que cobreixen les llambordes.

No està acostumada a veure com viuen els vilatans, que han de treballar i s'hi deixen la pell per portar un sou a casa. Viuen en cases insalubres i ruïnoses on perden la poca salut que els queda.

No pot deixar de preguntar-se, que hi faig aquí? Per què m'he aventurat a creuar la ciutat? Realment mai s'hauria imaginat que fos tan angoixant. La suor de la gent amb la qual es creua augmenta encara més la pudor dels carrers.

Continua caminant i és que té una raó de pes que és prou poderosa, avui coneixerà al mestre més famós del regne, el que ha creat el perfum més meravellós, el més increïble i ella el pot pagar. La seva mainadera una dona molt sabia que coneix medecines, pocions i ungüents màgics l'ha convençut.

Quan aquest perfum caigui sobre les seves delicades mans de pell blanca i suau, es posarà unes gotes darrere les orelles, sobre els polses i entre les seves mamelles terces i suaus. Llavors s'acostarà al seu amant i ell la conduirà cap al paradís.

17 d’abril 2023

Menjar un ou de xocolata mentre el conill em mira

Arribar al teu lloc i gaudir de la sorpresa.

Records de colors blaus amb pinzellades de grocs, vermells, verds i taronges.

Llibertat, música i balls, l'alba t'acompanya.

Mirar el cel, sentir la seva amplada, la seva serenor.

Deixar enrere els espais petits i tancats.

Construir, reconstruir, reciclar.

Donar vida als teixits oblidats omplint-los d'harmonies.

Tenir cura, apedaçar i netejar l'ànima de sorolls i llampecs.

Al final del dia tancar els ulls amb la certesa de saber que has arribat allà on volies.

8 març 2023

El meu terrat        

Recordar el terrat em transporta a la meva mare, quants llençols, quantes bugades, quantes vegades havia de pujar les escales amb la roba neta i mullada. És curiós com la ment traça camins que creiem perduts, quan ja tens uns quants anys descobreixes que hi ha records que no oblides mai i et preguntes per què?, tu no els esculls i no saps quin és el mecanisme que els records segueixen. Alguns mai s'obliden, però altres apareixen esperonats per unes paraules, una situació, un so, una imatge.

Fa uns dies escoltant un text que explicava el fet d'estendre la roba, em va fer recordar el terrat on la meva mare estenia. Vivíem en una casa molt peculiar al barri de Sants, dic que era peculiar perquè es tractava d'una casa on als baixos s'entrava per una porta que donava al carrer, però al pis de dalt, on vivíem nosaltres, s'entrava per una porta que tenia un passadís i al final pujaves unes escales que donaven a un pati. Després de la guerra i per aprofitar l’espai i fer més calers havien construït una caseta, molt petita al mig del pati.

A sobre d'aquesta caseta havien habilitat un terrat que s'accedia per una escala externa, allí estenien la roba totes les veïnes.

Era un rectangle amb un mur, d'un metre més o menys, al voltant. L'estructura que hi havia per estendre era precària, uns pals i unes cordes que recorrien tot l'espai aleatòriament, res de paral·leles, línies rectes o estètiques, només havien de proporcionar un servei i amb això es conformaven.

El recordo molt bé i és que en tinc proves, no sé el motiu, però tenim unes quantes fotos fetes al terrat, crec que era el millor lloc de la casa per fer fotografies i suposo que era perquè cap lloc de la casa tenia prou distància ni prou llum per fer una bona foto.

Fa uns anys buscant una imatge per compartir en un dia com avui 8M dia de la dona vaig trobar una foto on sortien algunes de les dones de la família, estaven en el terrat, havien posat una tela penjada per tenir un fons neutre, crec que és la primera que recordo haver vist d'aquest lloc, jo ni tan sols havia nascut.

13 març 2023

Cristina i els ocells

Només tenia nou anys i ja mostrava el seu caràcter, dolça, tranquil·la i imaginativa, li agradava somiar desperta. Somiava amb personatges fantàstics, llocs espectaculars plens de fantasia. Es deia Cristina, sempre havia estat una nena tranquil·la i obedient, aquell matí alguna cosa la va transformar.

Aquell dia els avis la van portar al camp, a prop d'on vivien hi havia un cirerer mil·lenari molt conegut, quan floria era un espectacle tothom anava a veure'l. Aquesta va ser la primera sorpresa, era tan magnífic que no semblava real.

El cirerer era aliè a l'expectació que causava, aquell arbre enorme ple de flors blanques i rosades la va embadalir i com si estigués posseïda va començar a caminar cap el peu de l’arbre. A mesura que s'acostava les passes es feien més i més ràpides fins que va començar a córrer, corria i corria sense veure o sentir res ni a ningú. En arribar al peu del gegant va començar a pujar i pujar, fins que va arribar tan amunt que ja no reconeixia a les persones que la miraven des de la gespa.

Cansada del viatge va jeure sobre una branca, va tancar els ulls una estona, quan els va obrir es va adonar que no veia a ningú a sota. Confosa i amoïnada va donar un cop d'ull al voltant, en una branca al seu costat hi havia un munt d'ocells xerrant. Conversaven sobre les seves cabòries, sobre el temps, uns deien que plouria altres que no, converses sobre diferents temes.

Ella es va adonar que entenia què deien i sense plantejar-se res va decidir participar de les converses. Van estar una bona estona xerrant, li van explicar coses de la seva vida i ella també els va posar al dia de la seva.

Tanta xerrameca la va deixar esgotada i els ulls se li tancaven. Sense adonar-se'n es va quedar adormida fins que les veus de l'avi i l'àvia la van despertar, Cristina desperta ja és hora de tornar a casa. Així va acabar el millor dia de la seva vida, mai ha oblidat als seus amics ocells.

6 febrer 2023

Coses que fèiem les dones

Qui ha d'estendre la roba?

Com estenem la roba?

On estenem la roba?

Manual per a nois i noies: Estendre la roba

Cal aprendre a estendre la roba?, doncs sí, si ho fem malament ens quedarà malgirbada i se'n farà malbé en poc temps. Si agafes una samarreta, un suèter o un pantaló tal com surt de la rentadora, suposo que tothom fa servir la rentadora, com deia, la treus i la penges de qualsevol manera, l'agafes per qualsevol lloc amb una o potser dues pinces. Ho estàs fent malament.

Cal treure-la i amb cura, sacsejar-la, estirar-la una mica per les costures i penjar-la tot col·locant les pinces estratègicament en un lloc adient on no malmetem la peça. Si t'agrada planxar, potser no et cal fer aquest ritual, però hauràs de tenir en compte que esmerçaràs un munt de temps en planxar totes les peces de roba que hauràs rentat.

Aquesta és una feina que tradicionalment feien les dones, mares o àvies, a ningú se li acudia demanar als homes que ho fessin. Ara, però les dones ja no estan per orgues i us toca, em sap greu. Nois i noies si voleu anar nets i polits ja sabeu apreneu a rentar i a estendre la roba.

La tercera pregunta és on estenem la roba, el jovent mandrós de mena segur que pensa que anar al terrat, sortir al balcó o al celobert fa mandra i prefereixen posar la roba sobre les cadires del menjador, malament si ho feu així, trigarà molt a assecar-se i tanta estona humida us la deixarà empudegada i altre cop malgirbada, surt més a compte penjar-la on l'aire i el sol l'eixugui en poc temps.

Encara recordo la meva joventut i com de malament ho feia, per sort una amiga més gran que jo em va ensenyar, em va estalviar un munt de temps i la roba m'ho va agrair.

Ara cal que poseu en pràctica aquestes tècniques i gaudiu de tenir una roba neta, polida i que us durarà més temps del que teníeu previst.

Ningú neix ensenyat, podeu compartir aquests consells amb els vostres amics i amigues. 

Si t'ha agradat, Passa-ho!!!

Notícies de Barcelona                          27 febrer 2023

Benvolguda Tania, avui xerrant amb el meu fill ha sortit el tema del pa de blat de moro (en castellà maiz), comentàvem si aquest pa el feien només amb farina de blat de moro o afegien farina de blat (trigo en castellà). Llavors he recordat la farina precuinada PAN que em vas recomanar per fer les Arepas, les vaig fer, però no van quedar massa bé, recordo que et vaig enviar una foto on es veien fantàstiques, semblaven de veritat, et vaig enganyar dient-te que m'havien sortit molt bé, realment una imatge pot substituir la maleïda realitat.

Ja sé que parlem per telèfon moltes vegades i ens posem al dia de com va la vida, de si millora la situació al teu país, de com va l'economia i el bloqueig que els països del primer món us fan dient que sou una dictadura, com si la resta fóssim realment lliures del jou de les grans potències. Ens expliquem el dia a dia dels fills, la feina, les relacions familiars, el contacte continua.

Tu em preguntes, interessada, sobre la nostra situació política i jo t'explico fil per randa que estem fatal, però millor que vosaltres, per desgràcia allí a l'altre costat del planeta encara esteu pitjor.

Avui al taller d'escriptura hem escoltat el retall d'un text on explicaven el que pensava el van Gogh sobre els japonesos i escrivia al seu germà una carta. Després hem vist un tros d'una pel·lícula on una àvia i els seus nets llegien una missiva amb notícies d'un germà que feia anys que no veia. Amb aquestes propostes havíem de fer un relat. 

Entre les Arepas i els germans que són lluny he pensat en tu, que seria bonic escriure't. No una carta qualsevol, una escrita en un paper decorat, si pot ser amb flors dibuixades, i ficar-la en un sobre d’un color ven maco escrit amb unes lletres precioses i ben perfumat.

PD. Et vull dir que t'estimo, que m'agradaria molt que poguessis venir. M'agradaria molt acollir-te, però de moment trobar feina és complicat i els lloguers estan pels núvols i a casa no tinc prou lloc.

Sempre que puc inverteixo en un joc d'atzar que es diu 3/ 49 per buscar la sort d'arreplegar uns milers d'euros i buscar una casa més gran.

Tinc moltes ganes de tenir-te a prop, ets per mi com una germana, potser més que una germana. 

Amiga t'espero.

20 febrer 2023

Una decisió compromesa

Feia dies que tenia sobre la taula del despatx l'encàrrec i encara que cada dia hi pensava no em podia posar a treballar, era massa responsabilitat. Sabia què m'hi jugava molt, havia llegit el guió i coneixia el parer del director, ell volia una gran artista i una cara coneguda, una artista que pogués atreure el gran públic, aquell que no té mandra i surt de casa per anar al cinema a veure una gran pel·lícula.

Avui per fi m'he decidit i a poc a poc he obert el sobre, el primer que he trobat han sigut unes fotografies, concretament deu, totes en blanc i negre. Totes eren de dones excepte una que era una parella, dona i home, suposo que algú no ha fet bé la feina i ha posat una que no tocava, l'he apartat i m'he concentrat en llegir la nota que el meu amic i director m'ha enviat en el mateix sobre.

Estimada, sé que serà difícil escollir entre artistes tan fantàstiques, recorda que el guió demana dues o més dones de diferents tarannàs. Estic convençut que seràs capaç de trobar-les entre les que et proposo, només cal que miris les imatges per poder apreciar quines són les més adequades pels personatges que participen d'aquest film. Posa-t'hi aviat, no ens queda massa temps.

Agafo les fotos per poder-les veure en conjunt, les poso a la paret talment com si es tractés de buscar el delinqüent de torn. La millor per mi, i vaig pensar que també pel director, ja que havia posat dues fotos d'ella, l'Audrey, quin tros de dona, quin tros d'artista, quin tros de persona.

Que una imatge et transmeti l'essència d'una persona, pot semblar màgia, però si obres la teva ment i deixes que la intuïció flueixi segur que el que t'arriba és real i veraç.

Continuo revisant les imatges i vaig classificant-les segons la personalitat de cada una de les artistes. La Sofia una gran, gran artista, guapa, intel·ligent, no la veig en aquesta història.

Un cop he mirat i remirat els rostres, el cos, les expressions de cada una de les candidates he decidit excloure les menys expressives, les que no deixen que les emocions i els sentiments determinin què poden o no poden fer. L'Ava, la Grace, la Kim, potser vaig errada, però m'he deixat emportar.

Per fi puc respirar, he fet molta feina, em puc donar per satisfeta. Em preparo una beguda i m'assec a la butaca. Els ulls encara continuen mirant les fotografies i caic en el parany, no, no tinc dret a descansar, com podré escollir un parell o tres candidates si encara tinc la Brigite, la Marylin, la Shirley i la primera, l'Audrey per determinar quines es queden i quines marxen. 

Estic esgotada, encara tinc uns dies per donar la meva opinió. Deixo de mirar, tanco els ulls, respiro i assaboreixo la beguda mentre la sala es va quedant a les fosques, el sol s'ha amagat darrera de l'edifici del davant.

Llavors em ve al cap una frase que em sembla mítica i que l’Scarlett O'Hara li diu a Rhett Butler a la pel·lícula, Allò que el vent s'endugué:  Ja ho pensaré demà... 

13 febrer 2023

El bes de Beatriu

Era un bonic dia de finals d'hivern, per fi el sol semblava que escalfava una mica. Ell va gosar fer un pas endavant per acostar-se a ella i llençar tímidament el comentari, quin dia més bonic, li va dir. Ella va fer un somrís i un gest d'assentiment amb el cap. No van passar gaires dies quan van tornar a coincidir. Sempre que acompanyava al pare el veia i algunes vegades mentre l'esperava creuaven unes paraules. A poc a poc les converses es van fer habituals i eren més personals, més profundes, més relacionades amb el que passava al seu voltant, inclús sobre temes dels quals ni ell ni ella es podia esperar que en tinguessin opinió. Ella perquè era una dona i ell perquè era un criat.
Si estaven en un lloc públic, havien d'anar amb compte, no els convenia que els veiessin parlant com si fossin dos iguals així que només es miraven. Aquelles mirades els trasbalsaven, trastocaven els seus sentiments. Sempre que podien buscaven un lloc discret on poder gaudir d'una estona tranquil·la. 
Ell era fill d'una família humil, sabia llegir i llegia tot el que li queia a les mans, aquestes lectures l'havien ajudat a tenir una cultura que no era habitual que tingués un criat. 
Ella també era curiosa i encara que havia estat educada només per a ser una dama i una bona esposa, també li agradava llegir, llegia llibres que res tenien a veure amb el que una dona havia de conèixer.
Aquell matí d'estiu havien quedat a primera hora a l'embarcador del llac. El sol tot just començava a mostrar-se per sobre l'horitzó quan ell ja l'esperava, vestia el seu uniforme de patge. El temps transcorria lentament, mentrestant ell contemplava el paisatge. El blau del cel i el de l'aigua es confonien, no es podia veure on començava l'un i acabava l'altre. En sentir la remor de les passes d'ella es va girar, ella va poder copsar la sorpresa d'ell, Beatriu portava el seu millor vestit, el sol feia resplendir els colors i els cristalls que l'adornaven formant una aurèola al seu voltant.

Sense ni creuar una paraula van pujar a la barca. Ell va agafar els rems i la barca va començar a moure's. Una gran pau els envoltava, tots dos miraven com els rems obrien l'aigua, ell estava espantat pels seus pensaments, no sabia si desitjava arribar al centre del llac, tenia por del que podria passar. Ella estava desitjant arribar, estava desitjant tastar els llavis d'ell en un bes etern.