Blanc i Negre

29 gener 2024

Blanc i Negre

Una muntanya i una altra muntanya, multiplicades una al costat d'una altra inclús una sobre d'una altra. Valls i muntanyes, rierols que es van formant amb la neu que va quedar atrapada durant l'hivern. Miris on miris veus les valls colgades de neu, blanc sobre blanc. Quan per fi arriba el bon temps descobreixes el negre que ha dormit durant mesos sota la neu, negre sobre blanc.

El negre de les roques, roques enormes que sostenen els cims, tan alts que la vegetació no té temps per arribar i que quan ho fa el fred la seca i la mata. En mig d'aquest paisatge, per alguns dantescs i per altres, formidable, les persones que han perdut el nord se senten petites, fràgils i desesperades.

Enrere han quedat aquells dies quan la por ens va atrapar. Estàvem perduts i desorientats vam decidir buscar una sortida, alguns van quedar enrere esperant el miracle, el meu amic i jo ens vam omplir de coratge, i vam decidir amb insistència que calia buscar ajut. Ens vam enfrontar a la serralada, l'esperit de sacrifici i solidaritat ens van empènyer. Després de molt caminar per fi vam trobar la tan esperada ajuda.

Els que casualment ens van descobrir ens van fer el millor regal, aquell que mai pots pagar. El regal de la vida, l'alegria del retorn a casa, la família i els amics. Sempre tindrem un deute, un agraïment etern i una gran joia. Ens van salvar.

Els que coneixen les muntanyes poden percebre els perills que s’amaguen  a cada vall, cada riu, cada pic, distingeixen que el blanc és distint en cada indret i aquest coneixement els pot salvar la vida.

Si no coneixes les muntanyes, no t'arrisquis, la neu, el fred, les tempestes et poden trair. El paisatge tranquil, bucòlic, relaxant i preciós en qualsevol moment es pot transformar en una trampa mortal.

Creiem que podem dominar la natura i ella sempre ens domina a nosaltres, ella sempre guanya!!!

L'home trist

22 gener 2024

L'home trist

Era diumenge, però a ell tant li feia, de fet no sabia quin dia de la setmana era. Els dies se succeïen un darrere d'un l'altre sense que res alterés la mediocritat de la seva existència. Des que havia perdut la feina no tenia interès per a res, no tenia ganes de fes res, no tenia res a fer.

Avui estava més decaigut que mai, la nit passada mentre passejava pel bulevard es va trobar un grupet de canalla que reien mentre se'l miraven, segur que se'n riuen de mi va pensar. La seva expressió de normal trista es va tornar encara més desolada.

Feia uns dies que algú li va dir, treu-te la barba, segur que se t'alegra el rostre. En això pensava mentre caminava capcot i arrossegant els peus pels carrers del seu barri. De sobte va recordar que en tombar hi havia una perruqueria, decidit i esperançat cap allí que es va dirigir.

En arribar a la porta, la mà va agafar la maneta i sense adonar-se'n es va trobar dins. Quina sorpresa, un cop en mig de la botiga el primer que va veure va ser una dona preciosa vestida de blanc, un vestit llarg fins als peus, al cap un vel guarnit amb flors brodades, en fi tot allò que una núvia vesteix per casar-se.

No només estava la núvia, també el nuvi amb un vestit molt elegant i dues o tres persones més, sens dubte era la celebració d'un casament. Ella, la núvia en saber que volia treure’s la barba es va oferir a fer-li un afaitat complet, mentre li ho feia va poder copsar que el local estava engalanat amb serpentines i garlandes de colors, el lloc era acollidor hi havia estris, miralls, prestatges de vidre amb ampolles plenes de colònies i altres productes.

Estava tan sorprès per tot, que es va deixar fer, el van convidar a xampany i ni van voler cobrar-li la feina. En acabar va sortir de la perruqueria flotant, un àngel li acabava de canviar la vida. Tornant cap a casa el seu rostre brillava il·luminat per un somriure d'orella a orella.

L'endemà dilluns encara amb l'alegria al cos sortia a buscar feina, estava segur que l'aconseguiria.

Res no s'acaba.

15 gener 2024

Res no s'acaba.

Ella sempre esperava l'amor perfecte i tractava de no recordar els desamors. No deixava que les il·lusions marxessin, que les dificultats la fessin oblidar les coses boniques que la vida li oferia, però les males decisions formaven part del seu camí.

Tenia la música, els seus dibuixos, amb un grapat de papers, amb uns quants llapis o els pinzells acolorits amb pintures de tota mena construïa els seus mons. La imaginació la transportava a indrets imaginaris i meravellosos, encara que a vegades els monstres treien el cap per les escletxes.

Amistats, éssers estimats l'acompanyaven en el seu caminar, però no sempre es deixava ajudar, a vegades els obstacles eren massa poderosos i la desesperació la feia oblidar tot allò que la podia fer feliç.

Esperava, potser trobaria l'amor perfecte, tal vegada tot quedaria en l'oblit. S'acostava el final, però en realitat res no s'acaba, la vida continua i ella quedarà per sempre, en les notes de les seves cançons, en els seus dibuixos, en el riure d'aquella foto o en les memòries dels que la van estimar.

Una llàgrima solitària nascuda d'una gran decepció a poc a poc s'esborra, ja no camina sola. L'alegria que desprenen els que l'acompanyen en aquest nou camí, aquesta carretera que ningú sap a on condueix transformen el seu rostre, allà on hi havia patiment i ràbia comença a entreveure's un tímid somriure. La música, la companyia, el ball fan el miracle, la seva imatge es transforma, el seu rostre s'il·lumina, es veu tranquil i esperançat. L'esperen altres amics, altres éssers estimats, moments bonics i engrescadors. 

No et deixis emportar per les llàgrimes i busca, busca allò que t'ha de fer feliç.

Una ciutat perfecta

8 gener 2024

Una ciutat perfecta

Em va semblar que per fi l'havia trobat el lloc, un indret ple de vida, arbres, un espai ample ideal per passejar i gaudir de l'ambient. Els veïns anaven i venien com a formigues treballadores fent allò que havien de fer i semblava que ho feien amb ganes.

Un barri ben comunicat, al bell mig de la plaça hi vaig veure l'entrada del metro, la gent semblava agradable. Hi havia senyores i senyors d'una certa edat passejant el gos saludant-se i comentant les anades i vingudes de veïns i veïnes, novetats interessants. El jovent fent una rotllana al voltant de les motos es preparaven per anar a la feina o a fer el vol.

Tots els vehicles, cotxes, motocicletes i autobusos circulaven en perfecta harmonia. Al voltant de la plaça hi podia veure restaurants, cafeteries i tota mena de botigues, en un costat un home venia diaris i revistes. Sens dubte un lloc perfecte per viure.

Els meus pensaments em van atacar sense pietat, de bon rotllo. Vaig començar a imaginar, ja em veia buscant un pis per llogar a un bon preu, coneixeria gent, faria amics i perquè no, potser podria trobar l'amor de la meva vida, la companya perfecte. Ja em veia dins d'aquell ambient de bon veïnatge.

Tan abstret estava que no veia que passava una mica més enllà, una veu metàl·lica em va treure del meu estat d'encanteri i tot allò en pocs segons va desaparèixer.

TALLEU NO ÉS BONA!!!

Tothom dones, homes, gossos corrien cap a l'home que havia parlat amb el megàfon. Amb cara de pocs amics va començar a esbroncar-los. Què ha passat amb els que sortíeu del metro? El cotxe vermell i l'autobús, tots dos heu fet tard! I aquest que s'ha quedat palplantat al bell mig, QUI COI ÉS?!