L'Enriqueta aixeca el vol

L'Enriqueta és una dona d'altres temps, no és que ho digui jo, ho diu el seu caràcter, la seva manera de viure, de parlar, de vestir-se. Es va casar molt jove, però li va durar poc, ell va morir en un accident a la muntanya, un cap de setmana que tots dos van anar a esquiar. No van tenir fills tot i que van estar casats un parell d'anys. A ella ja li estava bé, no era gaire de criatures.
De joveneta era molt espavilada i li agradava sortir amb els amics, quan va començar a voler eixamplar el petit món familiar, el pare li va tallar les ales, has de preparar-te per ser una bona mare i esposa. Ella es revelava, tanmateix la vida que tenia a casa no era pas dolenta i per la por a perdre l'estatus es va aplegar a les exigències dels pares.
Tenia somnis de ser una gran dama del teatre, o ser la cap d'alguna empresa important, o tenir el seu propi negoci, una botiga de roba o millor una floristeria o ... L'Enriqueta tenia només quinze anys quan pensava en aquests futurs possibles. A mesura que va anar fent anys els seus objectius van anar minvant. El pare no va voler que estudiés.
—La universitat no és un bon lloc per a una senyoreta de bé —deia, i la mare assentia amb el cap i la mirava amb resignació.
La seva vida havia sigut una mica avorrida, així i tot, no havia estat pas dolenta. Avui, però tot canviaria, estava preparada, ja feia uns mesos que anava conformant el seu nou futur, les eines que l'ajudarien en la seva volada estaven de camí.
—En pocs dies comença la resta de la meva vida —es deia una vegada i una altra. Tot ha de canviar. Tenia molts rituals, cada matí abans d'anar a la feina el mateix, que mai canviava ni en l'ordre ni en el temps que esmerçava en cada tasca. Obrir el balcó i les finestres, netejar la casa, fer el llit, preparar l'esmorzar i finalment rentar-se i vestir-se.
—Demà, això canviarà— es va dir, era el preludi de què pensava fer.
Avui en comptes de vestir-se en acabar la neteja ho va fer abans, va obrir les finestres més tard i va deixar el llit per fer, ah, i va esmorzar a la cafeteria de la cantonada en comptes de fer-ho a la seva cuina, com sempre.
Satisfeta amb els canvis va anar a la feina en metro en comptes d'agafar l'autobús, encara que es va penedir, no estava acostumada a la ferum d'humanitat d'aquella hora.
Per acabar d'arrodonir el seu darrer dia de vida avorrida va decidir trucar al Narcís, què era un company que havia conegut en un curs. Feia uns mesos que s'havia apuntat a fer un curs d'usuaris d'internet i xarxes socials. Ell era un company, seia al seu costat i encara que era una mica més jove havien connectat. Va agafar el mòbil amb decisió i li va trucar. S'ho van passar d'allò més bé i va tornar a casa passada la mitjanit.
L'endemà s'aixecà més tard que de costum, havia arribat el dia, avui aniria al dinar familiar que feien el primer diumenge del mes i seria l'estrena de la nova vida que feia setmanes que preparava.
Avui és diumenge i, per tant, el ritual és un altre. Decideix deixar-se de rituals i continuar treballant per aconseguir una vida diferent, més autentica, millor. Es prepara la roba i el calçat que s'ha comprat per l'ocasió i decideix no fer la neteja, ni fer el llit, encara que si es dutxarà i esmorzarà, una vida nova no impedeix ser neta.
Avui és el dia, agafa el telèfon per avisar a la família que no anirà sola, anirà a dinar acompanyada, que posin un altre cobert a taula, la seva germana petita, la Cònsol respon a la trucada, queda tan desconcertada no gossa dir-li res més que —D'acord —amb un fil de veu. La família en veure-la tan confosa s'acosten encuriosits i espantats.
—Què, passa, què passa?— Pregunten tots alhora, ella amb veu calmada, per no espantar-los els tranquil·litza.
—Res, no passa res. Que diu que no ve sola i no m'interrogueu que no m'ha dit res més.
No passen ni vint minuts que truquen a la porta del carrer. La nova Enriqueta arriba tard per primera vegada en tota la vida.
Tots i totes, incloent-hi les criatures es col·loquen estratègicament repartits entre l'entrada i el menjador. Han de fer veure que no passa res de res, que no estan gens amoïnats ni preocupats.
Quan la mare obre la porta se la mira de dalt a baix, però no diu res.
—Benvinguda, fas tard, de tota manera no passa res. Montserrat, ja pots tirar l'arròs. L'aperitiu ja és a taula.
La nova Enriqueta entra decidida, li fa un gest al Narcís perquè entri i recorre el rebedor per fer una entrada triomfal al menjador. Quan entra la cambra es transforma, les parets s'eixamplen i el sostre es fa més alt, hi ha més llum que de costum, els pares, els germans, les cunyades i cunyats, nebots i nebodes, tots alhora fan un OH que rebota per tota la casa
—Hola, família, us presento al Narcís. Per deu, no hi ha, per tant, mai heu vist una dona amb texans?

L'amor, quina merda!

Acabo de penjar el telèfon, he rebut una trucada estranya i sorprenent, una veu del passat. De totes les companyes d'escola, només jo la Virgínia i la Marta van continuar trobant-nos durant tota la secundària. Estàvem tan unides que semblava que res podia trencar la nostra concòrdia.
Avui casualment estic a casa, em devien uns dies a la feina i estic aprofitant per fer uns quants encàrrecs. A última hora del matí, quan estava a punt de sortir ha sonat el telèfon m'he afanyat a despenjar-lo tot pensant, qui truca al fixe, ningú truca al fixe, només la tieta i la mare.
No he reconegut la veu, una veu que gairebé havia oblidat. —Ja veuràs quan li expliqui a la Virgínia— es diu en to divertit mentre fa un somriure. Segur que no em creu, es quedarà de pasta de moniato. Quines penques, m'ha trucat a mi, la podia haver trucat a ella.
I tomba i gira, no m'ho puc treure del cap, segueixo donant-hi voltes a la trucada, és estrany que no m'hagi volgut dir, de què vol parlar i no sé per què no li he dit que no, a més hem quedat al meu antic barri, a l'altre punta. Quants anys fa que no vaig a Ca la Maria, des que no visc a casa dels pares que hi he anat poc. Que bé que ens ho passàvem les tres, jo, la Marta i la Virgínia, les inseparables.
Durant una estona, una llarga estona recorda aquell temps i també com se'n va anar tot a norris. La veritat és que alguna vegada durant aquests anys hi ha pensat, encara es pregunta què va passar i per què? Quines ximpleries, quants pardals, va ser una pena. L'amor!, una bona merda!
Aquell dia totes tres van perdre, i tot per uns segons de gelosia. Mentre fa els encàrrecs
les hores van passant i encara que té coses a fer el tema la segueix amoïnant.
Ell, era l'amor de la seva vida, torna als records, ho tenia tot planificat, per la Virgínia el noi s'ho valia. La nit plàcida, la llum de la lluna, el mar, els focs i l'alcohol es van conxorxar per crear l'instant perfecte. Un petó fugisser que la Marta va etzibar a l'amor de la Virgínia ho va desfermar tot, un petó sense la més mínima importància. La Virgínia es va encendre i jo li vaig fer costat, així va ser que en un instant, jo vaig perdre a la Marta, que va desaparèixer per sempre, i la Virgínia va perdre el seu gran amor.
Érem joves i massa cabòries. Sí, va ser una pena, l'amor quina merda!
Havíem quedat cap al vespre i ja era hora d'enfilar el trajecte fins al seu antic barri.
Des de les escales del metro ja la veu, continua tan guapa com sempre. Mentre puja li fa un repàs ràpid.
Els cabells vermells, encara són vermells, està una mica més grassa. Fa deu anys era com un pal d'escombra, pensa la Roser mentre acaba de pujar els esglaons. Encara li agradaran els noiets o finalment haurà sortit de l'armari. Crec que tot allò ho va fer per posar-me gelosa a mi i li va sortir malament, ella no tenia ni idea que a la Virgínia li agradava tant aquell noi. Que guapa està. Aquella joveneta desmanegada i perduda s'havia transformat en una donassa. Potser avui serà el dia, o la nit, va pensar durant els segons que va trigar a arribar al seu costat.
—Hola, Marta, com estàs?