29 de desembre 2023

L'aventura d'en Francesc

11 desembre 2023

L'aventura d'en Francesc

Aquell dia va decidir anar fins al port, havia vist l'anunci. Visita gratuïta al vaixell pirata, una experiència immersiva, realitat virtual.

Ja era dins del vaixell quan tot l'entorn va canviar, es van apagar els llums per deixar pas a una il·luminació més adient, el llum de les espelmes i els quinqués. L'ambient es va transformar per portar-lo a un lloc més semblant al que devia tenir l'interior d'un vaixell d'aquella època.

Es va sorprendre quan va adonar-se que el vestit que portava era una mica farragós, que de la cintura li penjava un florí i a sobre el cap tenia un barret d'allò més incòmode.

De sobte es va trobar pujant les escales, de dues en dues tot aixecant el florí, alguna cosa passava, se sentien veus de perill a coberta. Els seus companys havien descobert un vaixell, era un bergantí reial.

Es van preparar per abordar-lo, havien vist que no portava gaires soldats i estava poc armat, la cridòria era considerable. No els va costar gaire fer-los presoners.

Semblava que s'havien desviat del seu camí, empesos per una petita tempesta. A bord hi anava la princesa d'un petit regne d'aquelles costes. Només veure-la va quedar esmaperdut, la seva bellesa el va estabornir.

Ella se'l va mirar amb bons ulls, sabia que no podria ser, que podria complicar-li la vida, malgrat tot la complaïa la seva presència. En un tres i no res van preparar un gran àpat, estaven tots morts de gana.

Tota l'estona que va durar el tiberi no deixaven de mirar-se i somriure. En acabar en Francesc, va fer una demostració del domini que tenia del florí lluitant amb el seu contramestre tot brandant l'espasa i fent figures impossibles.

De sobte la princesa va desaparèixer i lentament cada un dels personatges es van anar desfent fonent-se amb les parets, les cadires, la taula, els llums.

Quan només va quedar ell, va sonar la sirena. Senyores, senyors la visita ha arribat a la fi, facin el favor de buidar la coberta. Gràcies per la seva assistència.


Retornar

4 desembre 2023

Retornar

Quan va decidir emprendre el viatge era conscient que la soledat seria la seva companya estimada. Ja no era jove, el seu cos una mica atrotinat l'avisava dia si i dia també que havia de baixar el ritme, els seus fills creien que era una inconsciència deixar la comoditat de la vida a la ciutat per anar a recórrer els camins, ell, però ho volia, ho necessitava.

Feia una setmana que caminava, s'havia marcat un objectiu, no havia posat data, tard o d'hora arribaria. Una motxilla, un termos, roba d'abrigar, sabates còmodes, un impermeable per si plovia, el sac de dormir, encara que no pensava fer-lo servir. Sempre que podia buscava aixopluc en alguna casa, pensió o hotel per on passava.

Avui arribaria a on havia nascut el seu pare, era un poble gran on els habitants del voltant anaven a fer les gestions importants, allí s'hi quedaria uns dies, tenia els peus destrossats i encara li quedava camí, un camí que passava per zones ermes, paratges secs on els arbres eren pocs i, per tant, no hi havia gaires ombres on poder amagar-se del sol que implacable et deixava acalorat i malmès.

Aquella nit va fer un repàs de com havia estat l'experiència, el fi de l'aventura estava a prop. Pensava en la sorpresa que els esperava. Feia uns quaranta anys que no trepitjava la terra que l'havia vist néixer i on s'havia enamorat per primera vegada.

Ara que ja no tenia responsabilitats familiars, que ja no era espòs i pare se sentia lliure, per fi podria expressar els seus sentiments, el seu amor platònic ja no ho seria, dels seus llavis sortiria la paraula màgica, t'estimo.

L'endemà mentre prenia el primer cafè li va venir al cap, a qui vull enganyar?, segur que ni em recorda. Va agafar el mòbil per trucar al seu bon amic, en Bernat. Recordes a la Laïeta. Què s'ha fet d'ella?

Aconseguir un somni

27 novembre 2023

Aconseguir un somni

Normes, lleis, consells, comportar-se, ser educat, fer el que calgui per no destacar, no alçar la veu, vestir-se adequadament, bla... bla... bla... aquesta és la meva família, les seves lleis i normes. Prou, prou, prou així va acabar l'enèsima confrontació, amb un cop de porta que va esquinçar la paret, malmesa des de feia molt.

Mentre baixava per l'escala s'anava treien la roba de senyoreta educada i discreta, fora el suèter de llana, encara li ressonava la veu de sa mare, agafaràs fred, i què si agafo fred?, el fred et fa sentir alguna cosa.

Ja feia temps que tenia preparat el pla B, una bossa amagada darrere la porta de l'habitació. Allí tenia tot el necessari, maquillatge, roba bonica amb lluentons, bosses i sabates de colors llampants, mocadors de seda que volaven amb facilitat creant moments màgics.

Ells no ho entenen, vull ser feliç, vull gaudir, què té de dolent? Els pares, la família, sempre patint, el patiment no porta enlloc.

Quan va arribar al portal ja no semblava la nena del 3r 2a, era una dona, en arribar al local on l'esperaven el rostre se li va il·luminar, el públic impacient prenia una copa, en aquell moment era una dama, una gran dama.

Allí estava l'escenari que cada nit l'acollia embolcallant-la amb els llums dels focus, els colors corrien per tot l'espai creant l'ambient que faria que l'espectacle la fes brillar.

Quan els aplaudiments dels fans van esclatar, la música li van inundar l'ànima, es va alçar i va quedar sola. Res importava, no veia ningú, només sentia el cor bategar amb força i la seva veu modulant les notes de la cançó. Tot havia desaparegut, l'entorn s'havia difuminat, res la podia distreure d'aquell moment tan feliç.

Patir? Qui vol patir?

Fugir de l'hivern

6 novembre 2023

Fugir de l'hivern

Carrers deserts, de tant en tant algun carro trenca el silenci en trepitjar les llambordes que brillen per la humitat que ens porta l'albada. Alguns treballadors obren els tallers i preparen els estris.

Jo, aliena a tot i tothom camino carrer enllà, quasi sense adonar-me'n m'endinso en la boira blanca il·luminada per la llum esmorteïda del sol. Una boira tan blanca i al mateix temps tan fosca. Avanço buscant el final de la calçada.

Els meus peus trepitgen quelcom fred i tou que em mulla les sabates. Veig els arbres nus de fulles, el camí amagat sota un mantell blanc, tot el paisatge està colgat de neu, el meu cos s'esgarrifa.

A mesura que avanço, el camí es torna d'aigua. Faig un salt al costat fugint del riu, no vull que l'aigua m'atrapi. Gairebé sense adonar-me la sorra de la platja se'm fica entre els dits dels peus. Quan miro enrere m'adono que els mesos, els dies i les hores han passat de puntetes.

La primavera ha donat pas a l'estiu, la calor s'ha transformat en el vent i la pluja de la tardor. Altre cop la primavera ha esclatat, flors, colors, cels blaus i nets. Ens ha portat l'alegria, altre cop tenim l'esperança que l'estiu està a punt d'arribar.

Reprendre el camí i El clavell vermell

30 octubre 2023

Reprendre el camí

La mare sempre atenta, encara que no ho semblava, les mans se li anaven tot recordant el "cante" que la nit passada escoltava a la vora del foc. La canalla dormia i la nit queia fosca sobre el poble, una nit sense estrelles, la lluna nova no il·luminava el pati.

Al matí el sol escalfava el paisatge on s'havien aturat abans d'arribar a la font on tornarien a omplir el canti. L'aigua brollava generosa, era un regal de la terra.

Tots aquells records li arribaven des de la tristesa, aquells dies ja no tornarien, ella havia marxat i amb ella havia marxat el camp, el verd, el cel, les cançons, el foc, la lluna, el sol.

A mesura que les hores i els dies passaven s'anaven esborrant un a un els records, primer el camp, després els colors, el verd, el groc, el vermell. També el sol i la llum i quan tot va quedar fosc i buit, va tancar la porta, va sortir al carrer i pas a pas va reprendre el camí.


El clavell vermell

Li agradaria que en sortir de casa algú li regalés un clavell, llavors es deixaria anar. Potser els seus pensaments el portarien a llocs meravellosos on podria viure i gaudir de sensacions que mai es permetia sentir.

Caminar descalç sobre l'herba humida, descansar abraçat per la brisa, passejar pel desert, nedar en un mar en calma, oblidar-se de tot.

En arribar a la porta del forn va recordar que a casa l'esperaven per fer els entrepans.

En aquell precís moment va recordar qui era, com es deia, on vivia.

Des d'aquell dia quan sortia de casa per anar a comprar desitjava que algú li regalés un clavell vermell, la seva flor i el seu color preferit.

Un encontre afortunat

23 octubre 2023

Un encontre afortunat

Es movia lentament, trepitjava les fulles sense trencar-les malgrat que les seves potes eren fortes i les urpes enormes, no semblava real tres-cents quilos pel cap baix, es movia amb parsimònia i al mateix temps amb fermesa.

Cada dia passat el migdia buscava el millor lloc per descansar, tenia un lloc preferit a dalt d'un dels arbres més alt i frondós. Des d'allà contemplava la selva, tots els colors del verd, tots els de l'arc iris repartits en les flors que engalanaven el seu hàbitat.

La selva és humida i fosca, malgrat que alguns raigs de sol entren tímidament per les escletxes. La bèstia va passar pel meu costat i durant uns minuts vaig quedar immòbil, aclaparada per la seva bellesa. El seu pel llarg es movia suaument amb cada pas, el color taronja gairebé vermell contrastava amb el negre i tenia algunes pinzellades de blanc repartides pel seu cos musculat i fort. Era un tigre de Bengala, les seves ratlles ho confirmaven, era un gran tigre.

En un primer moment vaig quedar paralitzada, no m'ho podia creure. Gairebé el podia tocar, olorar, no sé com em vaig refer, el vaig mirar, ell em va tornar la mirada donant-me permís, em vaig decidir i vaig acostar-me, digues-li intuïció, sabia que no em faria mal.

Allí va començar la més meravellosa de les experiències. Tots dos vam caminar entre els arbres fins a arribar al seu preferit, ell va pujar primer i allí en l'encreuament de dues branques tots dos vam jeure per gaudir de la posta de sol, de la brisa que acaronava les fulles, dels perfums que pujaven des del terra humit, de les flors, dels sorolls que feien els ocells, els insectes, les bestioles grans i petites.

No vaig poder resistir-me a acaronar la seva pell suau i acollidora, acompanyada de totes aquestes meravelles vaig adormir-me. De sobte em vaig despertar, no sabia on era, vaig notar el terra dur i humit a sota meu, en mirar al meu voltant em vaig adonar que tot havia desaparegut, no podia ser, em vaig tombar i vaig tancar ells ulls en un intent de recuperar la son, la son no venia, vaig restar quieta amb els ulls tancats una bona estona, finalment em vaig donar per vençuda, tot havia estat un somni.

Darrera oportunitat

16 octubre 2023

Darrera oportunitat

Avui era el dia, havia decidit, ja feia unes setmanes que faria alguna cosa per fer-lo feliç, per demostrar-li que podia ser una bona esposa, una bona mare. Volia que fos una tarda perfecta, tot començaria de nou. La celebració de l'aniversari de l'Alain petit seria un èxit, tornarien a ser l'un per l'altre, tornarien a ser una família.

Havia promès que hi assistiria i després parlarien de tot, del passat, el present i el futur, una darrera oportunitat, ella tenia moltes ganes. Feia setmanes, mesos que ja no li quedava energia, ni alegria, ni esperança. Avui, però semblava que tot aquest neguit s'havia esborrat. Tindrien una bonica festa d'aniversari.

Estava contenta, van assistir tots els amiguets, van ballar, van cantar, tot rotllava de meravella. Les hores passaven i ell no apareixia, l'Alain petit s'ho estava passant d'allò més bé, ella no, només mirava les agulles del rellotge que alienes al que passava continuaven marcant els minuts i les hores.

L'Alain gran es va enamorar d'ella només veure-la, va ser com un miratge, la música que la guiava, la llum que il·luminava el seu vestit blanc i vaporós, els cabells rossos seguint els moviments del seu cos, els seus peus gairebé no tocaven el terra de l'escenari. Quan va caure el teló ho va tenir clar, aquesta dona ha de ser meva, es va dir. Va fer servir totes les eines al seu abast i no es va aturar fins que ella va caminar pel passadís central de l'església fins a l'altar on va dir: sí, si vull.

Ja era seva, una dona magnifica, igual de magnífica que la seva egua. La sorpresa li va arribar temps després quan es va adonar que ella, l'Adel no era una egua. No va aconseguir posar-li la sella ni el mos, així, era impossible domar-la.

Es van conèixer en una festa d'homenatge a l'Adel, una gran ballarina. Ella era esbojarrada, expressiva, desmesurada es mostrava sempre afable, petonejava a tothom. Ell era ben plantat, amable i encantador, afectuós, un cavaller, gens desmesurat. La va enamorar, mai ningú l'havia tractat tan bé. Eren l'enveja dels amics, la parella perfecta.

No recordava com havien arribat fins al dia d'avui, tot allò es va anar esborrant i va anar desapareixent. Ella encara l'estimava, però no estava disposada a viure el malson que feia temps que l'acompanyava. Mentre anava recollint les restes de la festa, anava recordant com havia estat la seva vida al costat d'aquell home perfecte.

Ja era nit tancada quan ell va trucar, en despenjar el telèfon i escoltar les excuses ho va tenir clar, s'ha acabat, tot s'ha acabat. Amb un gest pensat i decidit va dipositar l'auricular, va tancar els llums i va pujar escala. Aquella nit va dormir profundament.

Decadència

9 octubre 2023

Decadència

Només tocar terra, la boira, la humitat i la xafogor de la ciutat la van aclaparar, el que ara tant la molestava no formava part dels seus records. El dia estava a punt de morir i a poc a poc la llum del sol s'esvaïa per donar pas al llum esmorteït dels fanals del port.

En deixar la maleta al terra mullat, va agafar aire i en un intent d'asserenar-se el va deixar sortir a poc a poc, mentrestant intentava recordar el camí que la portaria a la casa on l'esperaven.

Havent descansat uns minuts es disposà a recórrer els carrers que no havia oblidat. Uns carrers atapeïts de gent que entraven i sortien dels locals típics d'aquesta ciutat, decadent i al mateix temps impressionant. La música i el bullici dels locals que ocupaven les cases a banda i banda  la van anar guiant cap al seu destí i la van portar cap a la seva joventut. 

Ja no tenia la bellesa dels vint anys, però encara posseïa l'encant que tantes vegades posava en pràctica per aconseguir l'atenció, que temps enrere mai li va faltar, sobretot dels homes, encara que també aconseguia l'enveja de les dones.

A mesura que s'acostava a la casa, on l'esperava la seva germana, les passes es feien més ràpides, tenia moltes ganes de conèixer al seu home, un home fort, guapo, ben plantat, segons li explicava la seva germana a l'última carta,

Havia arribat, es va aturar abans de trucar, en aquell precís moment es va obrir la porta, allí estava ell, coronat per la llinda i ocupant tot l'espai de l'entrada.

Mentre se'l mirava de baix a dalt només pensava, en com el podria assolir.


Una gran, gran trobada

2 octubre 2013

Una gran, gran trobada


El dia havia estat mogut, l'enrenou va començar a primera hora del matí. Ara tot estava en pau, les converses giraven al voltant del que havia passat. 

Frases fetes, consells, sentències. Aquest eren els comentaris, el passat millor deixar-lo tranquil, de res serveix remenar la merda, quan més la remenes més pudor fa.

Reien, brindaven i menjaven les restes del pastís. Alguns havien decidit arriscar-se i preparar la festa d'aniversari, una celebració que feia anys que no celebraven, pensaven que la reconciliació estava assegurada, que les rancúnies podrien quedar enrere. Encara que les amistats es trenquin l'estimació no desapareix i avui es pot demostrar, un altre comentari que sorgia d'entre els convidats. Havien decidit oblidar el que havia passat a l'inici del matí.

La trobada havia estat d'allò més caòtica, un reguitzell de retrets anaven i veien entre els implicats i semblava que en comptes d'arreglar-se encara es complicaria més, es faria més gran.

Gràcies a l'aparició de les paraules justes dels més conciliadors es va fer el miracle. Mirem endavant, no val la pena continuar enfadats, no importa, el que va passar fa un munt de temps és el passat, mirem al futur, busquem l'alegria, abracem-nos, ballem.

Tothom va estar d'acord i just en aquell moment va arribar el pastís, el foc de les espelmes i la música van transformar l'ambient i els malentesos van desaparèixer esborrats pel bon humor i l'estima de les amigues i els amics.

21 d’octubre 2023

16 setembre 2023, Santa Maria de la Mar

Resurrecció

Sota la pedra s'espera, arribarà el dia que en obrir les portes del temple, les voltes que conformen el sostre desapareixeran, l'espai s'omplirà de llum i les majestuoses columnes s'il·luminaran.

La llum blanca, neta i brillant li marcarà el camí que hauria d'haver recorregut temps enrere, un temps que creia era seu i que li van arrabassar.

La làpida trepitjada durant anys per milers de peus, amb calçat o nus, desapareixerà i astorada, aclaparada i sorpresa reconeixerà el lloc que l'ha aixoplugat durant tant de temps.

Quantes veus, quantes llengües han fet fugir el silenci que durant les nits l'acompanyaven.

Arribarà el dia que tots ens retrobarem i gaudirem d'una vida eterna?


26 de juliol 2023

22 juliol 2023, Port de Barcelona


Només el cel els acompanya


És una criatura màgica, viu d'esquena a la ciutat i a tot el que hi ha al seu entorn. Ningú sap qui és, d'on ha sortit. Es mou empès per l'aigua, no sap que l’aigua del mar el sosté, només mira al cel, amunt, sempre amunt. Res pertorba la seva mirada, sempre amunt.

Quan el sol il·lumina la terra, el mar i el cel, el dia s'aixeca i llavors, si té sort potser pot veure els núvols passar. N'hi ha de moltes formes i colors, per a ell cada un és un món. Si el cel està net, és un llençol blau brillant, llavors és avorrit. Són aquests dies els que aprofita per deixar volar la imaginació i s'inventa històries fantàstiques amb personatges extravagants, espais impossibles i animals petits i grans, inversemblants amb enormes urpes i plomes de colors i becs que criden produint sons esgarrifosos o boques que deixen sortir xiulets i músiques precioses.

Les nits li agraden molt, els estels brillen il·luminant el firmament, li fan companyia, quan no hi ha núvols els compta, hi ha milers tants que se li acaben els números. La lluna el fascina, veu com canvia, algunes nits és gran, rodona, sembla que forma un rostre, altres nits és només una escletxa de llum.

A vegades intenta endevinar que hi té sota dels peus, però fins ara no ho ha aconseguit, tampoc coneix res del que hi ha al seu voltant. Mirar cap al cel pot semblar bonic, però no li deixa saber què hi passa a la terra o al mar.

Tampoc sap que no gaire lluny hi ha el seu company que igual que ell només mira al cel i que igual que ell només viu i gaudeix de les històries que s'imagina.

Cap dels dos sap que l'aigua del mar els suporta, els mou i els acompanya dia i nit, només quan al cel apareixen núvols foscos i amenaçadors poden gaudir i conèixer l'aigua, però només la que els cau del cel.


8 juliol 2023, plaça de Sant Felip Neri


L’empremta    


Venia de terres llunyanes i res sabia fora del que havia conegut mar enllà, al seu poble natal. La vida no és fàcil quan has de treballar de valent per menjar i cuidar els teus, però al poblat tots remaven en la mateixa direcció, es cuidaven els uns als altres. Quan el seu pensament viatjava tot recordant aquells dies els ulls, la boca, el front i el seu somriure l’il·luminaven la cara, expressaven sense cap dubte que tenia records bonics de la gent que havia estimat i dels paisatges que havia conegut. 

Quan recordava els fusells, les bales, el foc, el fum i el soroll les llàgrimes brollaven sense aturador. Així va ser com en un tres i no res era dalt d'un vaixell, emmanillat en la part més fonda. Les veles, el vent feien lliscar la proa que trencava l'aigua fent-lo avançar cap a l'horitzó.

Havien passat molts anys, però els records eren ben vius. Quan va arribar era molt jove, gairebé un nen. La sort el va escollir i va anar a parar a Barcelona on va començar a treballar amb un mestre constructor. Com que era bon minyó i molt treballador, amb els anys el mestre el va escollir com ajudant. Es va esforçar molt per aprendre l'ofici, tenia un gran objectiu, volia deixar la seva empremta, una mostra del que era, del que volia, aquesta era la gran fita, per això es va fer amic de la pedra, el ferro i la fusta.

L'amo estava construint els edificis d'una bonica plaça. Com s'havia guanyat la confiança i el respecte del mestre aquest el va escoltar quan li va demanar que el deixés fer una figura per a la façana. Quan la figura va estar enllestida la van col·locar al bell mig de la paret, en un lloc destacat on tothom la pogués gaudir.

Si algun dia tot passejant pel centre de la ciutat trobeu una plaça petita, tranquil·la, on la pedra, el ferro i la fusta la conformen busqueu al Rei de la Selva, el Lleó alat.

En Basmah li va posar ales, unes ales que desitjava per a ell, ai si fossin seves, aixecaria el vol i tornaria a la seva estimada Àfrica.


15 juny 2023

Què busquen?

Del balcó estant veig com les màquines trenquen l'asfalt per enèsima vegada i em pregunto, què busquen? Segons les màximes autoritats diuen que estan millorant el barri pel gaudi dels ciutadans, jo no els crec.

Ens amaguen alguna cosa, no és ni serà la primera vegada que burxen el terra i troben alguns tresors. Algunes vegades el valor afegit per les troballes millora la seva capacitat de lideratge, que és en realitat el que busquen.

No fa gaires anys van trobar restes romanes, però com que havien de fer un túnel i posar vies pels trens van rapinyar alguns objectes, van fer fotografies i aquí no ha passat res.

Ja fa dies que hi penso, i si els vilatans d'aquestes conrades intenten emergir de sota l'asfalt?, i si ho aprofiten per sortir de l'oblit per tal d'ensenyar-nos que potser no ens calen tantes millores i el que hem de fer és viure i gaudir del que tenim?

Deixem d'invertir en coses, en carrers més bonics, en trens dels que gairebé sempre gaudeixen aquells que no els cal comptar fins al darrer cèntim, per donar menjar als fills o cuidar als avis.

Potser hauríem de buscar les nostres arrels per conèixer la nostra història. Sembla que no som conscients que l'església que tenim aquí prop va ser un temple romà fa uns quants milers d'anys, que des d'aquest carrer que ara trenquen fins al mar tot eren camps on conreaven les verdures, hortalisses i fruites per omplir les llars de Bàrcino.

Avui quan tothom dormi baixaré al carrer per veure si les plegaries que penso recitar just a la vora de l'esvoranc que han fet, els desperta i decideixen sortir per explicar-me com vivien en aquells temps.

Suposo que hauré d'estar molt preparada per explicar que tot allò que ells coneixien ha desaparegut i que en comptes de treballar la terra ara comprem les fruites i les verdures a grans empreses que ens donen gat per llebre sempre que poden.

Prego als seus deus que em donin prou força per aturar-los quan vegin com malvivim ara.


12 juny 2023


Terra erma

Només terra erma veig al meu voltant

Refugi foscor i frescor m’abracen

Respiro i miro enfora, tot és llum

Tot terra erma, res és verd

Ressonen les seves petjades, peus petits

Trepitja les pedres a poc a poc

La por em paralitza, no puc mirar

Quan torno a obrir els ulls, no la reconec

Temps en blanc i negre, no veig cap color

El seu vestit clar il·lumina l'estança

Una sola paraula i m'obre una porta

Té, em diu amb veu baixa i un amb un gran somriure

Ara sí sento l'esperança que creia perduda

M'ha donat la força per sortir del pou

Una simple poma, una mica d'aigua i un bocí de pa


29 maig 2023

Autoretrat 

Quan ella es queda abstreta pensant en l'ànima i en Van Goth, sembla molt seriosa, però no fa ni deu minuts que reia totalment desinhibida. Ho penso millor i crec que potser no faria servir aquest adjectiu, seriosa tal vegada, però veig més adient dir que sembla estar preocupada. 

Quan es mira al mirall o li fan un retrat es veu molt diferent de com ella se sent per dins i com aquest sentiment la fa veure més bonica. En canvi, quan entra dins seu, tot repassant el seu cos, és conscient dels òrgans, les extremitats, els ulls, la boca, tot. Escolta el que li diu el seu cos, el sent, fins i tot el podria tocar per dins. 

En aquests moments el sent propi, real. En canvi, quan el veu des de la mirada de l'altre o des de l'ull d'una càmera, no es pot reconèixer, està convençuda que no és ella. 

Què dir del seu caràcter?, puix que té moltes cares, no sempre és així o aixà, depèn d'amb qui o quan o com... 

Si parlem generalitzant cal dir que malgrat que es pot comportar de maneres diferents té un caràcter fort, és generosa, li agrada debatre i sobretot tenir raó, és perfeccionista i quan pot ajudar ho fa sense esperar res a canvi, encara que si li ho agraeixen, està més contenta. A qui no li agrada que l'afalaguin? 


22 maig 2023            

Descobrir, percebre, esbrinar, copsar. 

Quants racons podem trobar al món que ens facin sentir, que ens facin viure el moment, que ens facin gaudir de tots els nostres sentits?

No sempre veiem el que ens mostra l'entorn. Mirar la paret a través d'una altra mirada i veure-la transformada en un mur, un mur amagat sota la pintura blanca i neta, que reflecteix la llum, que il·lumina l'aula; quina pena no podem descobrir què ens amaga. Què no haurà vist al llarg dels anys, que segur seran molts.

Al seu entorn tot és impersonal, superfícies blanques, tot net i polit. De nou una mirada descobreix l'aixeta, que immutable i esvelta espera que algú accioni el seu mecanisme per fer brollar l'aigua lliurement.

No és senzill copsar tot allò que no podem veure amb els ulls passius, cal activar la ment per anar més enllà i descobrir els misteris que s'amaguen arreu. Quan les mirades s'acosten perillosament a pocs centímetres del objecte, la càmera percep quelcom inimaginable i sorprenent.

Si intentes esbrinar des del altre costat del vidre, pots veure allò que mai esperaves. Aquell racó sense importància es fa gran i t'inspira, el valores. Llavors descobreixes que el reflex que has captat va més enllà i et porta a allunyar-te encara més. T'adones que no estàs en una illa, aïllada, que al voltant hi ha més indrets on pots descobrir altres realitats.

Allunyats de la comoditat d'allò que coneixes algú et fa veure que si mires enfora aquell reflex de colors és un edifici imprescindible pel barri, un lloc on els veïns poden fer vida social i celebrar tota mena d'esdeveniments.

Totes aquestes mirades actives, curioses, imaginatives són un regal i ens ensenyen a atresorar tot allò que ens permet ser més feliços, que és si no la felicitat?, viure el moment plenament i sobretot aprendre, l'única manera de no envellir en va!!!


15 maig 2023

Abans que caigui la nit

Ja havien trobat el refugi, no era definitiu, però de moment podien respirar més tranquil·les. El dia havia estat llarg, malgrat tot continuaven animades encara que el cansament era notable.

S'havien perdut tot buscant un lloc on passar la nit i sense voler es van trobar seguint uns camins desconeguts. Cada vegada que una feia un crit d'alegria, l'altre li feia veure que no, que no ho havien aconseguit. Resignades tornaven a carregar els estris i apa, tornar a fer camí.

Gairebé no els quedaven forces per pensar, però les van traure ves a saber d'on i l'enginy va aparèixer. Farem unes marques per assenyalar el camí que ja hem trepitjat. No feia gaire estona havien discutit sobre si ja havien passat per aquell indret, l'una deia que era la segona vegada que veia el mateix arbre, l'altre no pensava el mateix. Per sort el tarannà d'una d'elles no era de discutir i va acceptar el parer de la que podríem dir que era la seva antagonista.

No tenien gaires coses per fer les marques, així i tot, van poder fer tires d'una peça de roba per lligar-les a les branques dels arbres que hi havia al costat dels camins per on passaven. A poc a poc, es van adonar que era possible en sortir-se’n, amb la intel·ligència d'una i l'habilitat de l'altre segur que aconseguirien trobar la sortida del que semblava un laberint.

Totes dues eren molt diferents, una semblava de cotó fluix, encara que no ho era, l'altre semblava d'un material més sòlid i tampoc ho era, estava clar que totes dues eren necessàries, una de sola mai ho hagués assolit, calia ajuntar les qualitats que totes dues posseïen.

La nit estava a punt de caure quan finalment van arribar a un lloc on poder descansar. El refugi les esperava amb les portes obertes. No era el lloc ideal, ja que no era la sortida del laberint, era el centre. Van decidir aprofitar el que havien trobat i esperar que quan acabés la nit i el sol aixequés el nou dia podrien buscar la sortida, per sort tenien els camins assenyalats.

Van preparar-se el sopar, les màrfegues i van poder dormir amb la tranquil·litat que dona el saber que entre totes dues, havien estat capaces de trobar un bon refugi. Demà serà un altre dia.


17 d’abril 2023

Buscar l'impossible

Encara podia sentir les darreres notes del llaüt que un pobre músic tocava per tal de recollir unes monedes.

La Sança és la pubilla d'una família benestant una dona jove. Mentre camina pels carrers bruts pot percebre, a través del mocador que li tapa la boca i el nas, els aromes pudents que són una barreja de pixum, fems dels cavalls, deixalles i aliments podrits que cobreixen les llambordes.

No està acostumada a veure com viuen els vilatans, que han de treballar i s'hi deixen la pell per portar un sou a casa. Viuen en cases insalubres i ruïnoses on perden la poca salut que els queda.

No pot deixar de preguntar-se, que hi faig aquí? Per què m'he aventurat a creuar la ciutat? Realment mai s'hauria imaginat que fos tan angoixant. La suor de la gent amb la qual es creua augmenta encara més la pudor dels carrers.

Continua caminant i és que té una raó de pes que és prou poderosa, avui coneixerà al mestre més famós del regne, el que ha creat el perfum més meravellós, el més increïble i ella el pot pagar. La seva mainadera una dona molt sabia que coneix medecines, pocions i ungüents màgics l'ha convençut.

Quan aquest perfum caigui sobre les seves delicades mans de pell blanca i suau, es posarà unes gotes darrere les orelles, sobre els polses i entre les seves mamelles terces i suaus. Llavors s'acostarà al seu amant i ell la conduirà cap al paradís.


17 d’abril 2023

Menjar un ou de xocolata mentre el conill em mira


Arribar al teu lloc i gaudir de la sorpresa.

Records de colors blaus amb pinzellades de grocs, vermells, verds i taronges.

Llibertat, música i balls, l'alba t'acompanya.

Mirar el cel, sentir la seva amplada, la seva serenor.

Deixar enrere els espais petits i tancats.

Construir, reconstruir, reciclar.

Donar vida als teixits oblidats omplint-los d'harmonies.

Tenir cura, apedaçar i netejar l'ànima de sorolls i llampecs.

Al final del dia tancar els ulls amb la certesa de saber que has arribat allà on volies.


8 març 2023

El meu terrat        


Recordar el terrat em transporta a la meva mare, quants llençols, quantes bugades, quantes vegades havia de pujar les escales amb la roba neta i mullada. És curiós com la ment traça camins que creiem perduts, quan ja tens uns quants anys descobreixes que hi ha records que no oblides mai i et preguntes per què?, tu no els esculls i no saps quin és el mecanisme que els records segueixen. Alguns mai s'obliden, però altres apareixen esperonats per unes paraules, una situació, un so, una imatge.

Fa uns dies escoltant un text que explicava el fet d'estendre la roba, em va fer recordar el terrat on la meva mare estenia. Vivíem en una casa molt peculiar al barri de Sants, dic que era peculiar perquè es tractava d'una casa on als baixos s'entrava per una porta que donava al carrer, però al pis de dalt, on vivíem nosaltres, s'entrava per una porta que tenia un passadís i al final pujaves unes escales que donaven a un pati. Després de la guerra i per aprofitar l’espai i fer més calers havien construït una caseta, molt petita al mig del pati.

A sobre d'aquesta caseta havien habilitat un terrat que s'accedia per una escala externa, allí estenien la roba totes les veïnes.

Era un rectangle amb un mur, d'un metre més o menys, al voltant. L'estructura que hi havia per estendre era precària, uns pals i unes cordes que recorrien tot l'espai aleatòriament, res de paral·leles, línies rectes o estètiques, només havien de proporcionar un servei i amb això es conformaven.

El recordo molt bé i és que en tinc proves, no sé el motiu, però tenim unes quantes fotos fetes al terrat, crec que era el millor lloc de la casa per fer fotografies i suposo que era perquè cap lloc de la casa tenia prou distància ni prou llum per fer una bona foto.

Fa uns anys buscant una imatge per compartir en un dia com avui 8M dia de la dona vaig trobar una foto on sortien algunes de les dones de la família, estaven en el terrat, havien posat una tela penjada per tenir un fons neutre, crec que és la primera que recordo haver vist d'aquest lloc, jo ni tan sols havia nascut.








13 març 2023

Cristina i els ocells

Només tenia nou anys i ja mostrava el seu caràcter, dolça, tranquil·la i imaginativa, li agradava somiar desperta. Somiava amb personatges fantàstics, llocs espectaculars plens de fantasia. Es deia Cristina, sempre havia estat una nena tranquil·la i obedient, aquell matí alguna cosa la va transformar.

Aquell dia els avis la van portar al camp, a prop d'on vivien hi havia un cirerer mil·lenari molt conegut, quan floria era un espectacle tothom anava a veure'l. Aquesta va ser la primera sorpresa, era tan magnífic que no semblava real.

El cirerer era aliè a l'expectació que causava, aquell arbre enorme ple de flors blanques i rosades la va embadalir i com si estigués posseïda va començar a caminar cap el peu de l’arbre. A mesura que s'acostava les passes es feien més i més ràpides fins que va començar a córrer, corria i corria sense veure o sentir res ni a ningú. En arribar al peu del gegant va començar a pujar i pujar, fins que va arribar tan amunt que ja no reconeixia a les persones que la miraven des de la gespa.

Cansada del viatge va jeure sobre una branca, va tancar els ulls una estona, quan els va obrir es va adonar que no veia a ningú a sota. Confosa i amoïnada va donar un cop d'ull al voltant, en una branca al seu costat hi havia un munt d'ocells xerrant. Conversaven sobre les seves cabòries, sobre el temps, uns deien que plouria altres que no, converses sobre diferents temes.

Ella es va adonar que entenia què deien i sense plantejar-se res va decidir participar de les converses. Van estar una bona estona xerrant, li van explicar coses de la seva vida i ella també els va posar al dia de la seva.

Tanta xerrameca la va deixar esgotada i els ulls se li tancaven. Sense adonar-se'n es va quedar adormida fins que les veus de l'avi i l'àvia la van despertar, Cristina desperta ja és hora de tornar a casa. Així va acabar el millor dia de la seva vida, mai ha oblidat als seus amics ocells.


6 febrer 2023

Coses que fèiem les dones


Qui ha d'estendre la roba?

Com estenem la roba?

On estenem la roba?


Manual per a nois i noies: Estendre la roba

Cal aprendre a estendre la roba?, doncs sí, si ho fem malament ens quedarà malgirbada i se'n farà malbé en poc temps. Si agafes una samarreta, un suèter o un pantaló tal com surt de la rentadora, suposo que tothom fa servir la rentadora, com deia, la treus i la penges de qualsevol manera, l'agafes per qualsevol lloc amb una o potser dues pinces. Ho estàs fent malament.

Cal treure-la i amb cura, sacsejar-la, estirar-la una mica per les costures i penjar-la tot col·locant les pinces estratègicament en un lloc adient on no malmetem la peça. Si t'agrada planxar, potser no et cal fer aquest ritual, però hauràs de tenir en compte que esmerçaràs un munt de temps en planxar totes les peces de roba que hauràs rentat.

Aquesta és una feina que tradicionalment feien les dones, mares o àvies, a ningú se li acudia demanar als homes que ho fessin. Ara, però les dones ja no estan per orgues i us toca, em sap greu. Nois i noies si voleu anar nets i polits ja sabeu apreneu a rentar i a estendre la roba.

La tercera pregunta és on estenem la roba, el jovent mandrós de mena segur que pensa que anar al terrat, sortir al balcó o al celobert fa mandra i prefereixen posar la roba sobre les cadires del menjador, malament si ho feu així, trigarà molt a assecar-se i tanta estona humida us la deixarà empudegada i altre cop malgirbada, surt més a compte penjar-la on l'aire i el sol l'eixugui en poc temps.

Encara recordo la meva joventut i com de malament ho feia, per sort una amiga més gran que jo em va ensenyar, em va estalviar un munt de temps i la roba m'ho va agrair.

Ara cal que poseu en pràctica aquestes tècniques i gaudiu de tenir una roba neta, polida i que us durarà més temps del que teníeu previst.

Ningú neix ensenyat, podeu compartir aquests consells amb els vostres amics i amigues. 

Si t'ha agradat, Passa-ho!!!


25 de juliol 2023

Notícies de Barcelona                          27 febrer 2023


Benvolguda Tania, avui xerrant amb el meu fill ha sortit el tema del pa de blat de moro (en castellà maiz), comentàvem si aquest pa el feien només amb farina de blat de moro o afegien farina de blat (trigo en castellà). Llavors he recordat la farina precuinada PAN que em vas recomanar per fer les Arepas, les vaig fer, però no van quedar massa bé, recordo que et vaig enviar una foto on es veien fantàstiques, semblaven de veritat, et vaig enganyar dient-te que m'havien sortit molt bé, realment una imatge pot substituir la maleïda realitat.

Ja sé que parlem per telèfon moltes vegades i ens posem al dia de com va la vida, de si millora la situació al teu país, de com va l'economia i el bloqueig que els països del primer món us fan dient que sou una dictadura, com si la resta fóssim realment lliures del jou de les grans potències. Ens expliquem el dia a dia dels fills, la feina, les relacions familiars, el contacte continua.

Tu em preguntes, interessada, sobre la nostra situació política i jo t'explico fil per randa que estem fatal, però millor que vosaltres, per desgràcia allí a l'altre costat del planeta encara esteu pitjor.

Avui al taller d'escriptura hem escoltat el retall d'un text on explicaven el que pensava el van Gogh sobre els japonesos i escrivia al seu germà una carta. Després hem vist un tros d'una pel·lícula on una àvia i els seus nets llegien una missiva amb notícies d'un germà que feia anys que no veia. Amb aquestes propostes havíem de fer un relat. 

Entre les Arepas i els germans que són lluny he pensat en tu, que seria bonic escriure't. No una carta qualsevol, una escrita en un paper decorat, si pot ser amb flors dibuixades, i ficar-la en un sobre d’un color ven maco escrit amb unes lletres precioses i ben perfumat.


PD. Et vull dir que t'estimo, que m'agradaria molt que poguessis venir. M'agradaria molt acollir-te, però de moment trobar feina és complicat i els lloguers estan pels núvols i a casa no tinc prou lloc.

Sempre que puc inverteixo en un joc d'atzar que es diu 3/ 49 per buscar la sort d'arreplegar uns milers d'euros i buscar una casa més gran.

Tinc moltes ganes de tenir-te a prop, ets per mi com una germana, potser més que una germana. 

Amiga t'espero.


20 febrer 2023

Una decisió compromesa

Feia dies que tenia sobre la taula del despatx l'encàrrec i encara que cada dia hi pensava no em podia posar a treballar, era massa responsabilitat. Sabia què m'hi jugava molt, havia llegit el guió i coneixia el parer del director, ell volia una gran artista i una cara coneguda, una artista que pogués atreure el gran públic, aquell que no té mandra i surt de casa per anar al cinema a veure una gran pel·lícula.

Avui per fi m'he decidit i a poc a poc he obert el sobre, el primer que he trobat han sigut unes fotografies, concretament deu, totes en blanc i negre. Totes eren de dones excepte una que era una parella, dona i home, suposo que algú no ha fet bé la feina i ha posat una que no tocava, l'he apartat i m'he concentrat en llegir la nota que el meu amic i director m'ha enviat en el mateix sobre.

Estimada, sé que serà difícil escollir entre artistes tan fantàstiques, recorda que el guió demana dues o més dones de diferents tarannàs. Estic convençut que seràs capaç de trobar-les entre les que et proposo, només cal que miris les imatges per poder apreciar quines són les més adequades pels personatges que participen d'aquest film. Posa-t'hi aviat, no ens queda massa temps.

Agafo les fotos per poder-les veure en conjunt, les poso a la paret talment com si es tractés de buscar el delinqüent de torn. La millor per mi, i vaig pensar que també pel director, ja que havia posat dues fotos d'ella, l'Audrey, quin tros de dona, quin tros d'artista, quin tros de persona.

Que una imatge et transmeti l'essència d'una persona, pot semblar màgia, però si obres la teva ment i deixes que la intuïció flueixi segur que el que t'arriba és real i veraç.

Continuo revisant les imatges i vaig classificant-les segons la personalitat de cada una de les artistes. La Sofia una gran, gran artista, guapa, intel·ligent, no la veig en aquesta història.

Un cop he mirat i remirat els rostres, el cos, les expressions de cada una de les candidates he decidit excloure les menys expressives, les que no deixen que les emocions i els sentiments determinin què poden o no poden fer. L'Ava, la Grace, la Kim, potser vaig errada, però m'he deixat emportar.

Per fi puc respirar, he fet molta feina, em puc donar per satisfeta. Em preparo una beguda i m'assec a la butaca. Els ulls encara continuen mirant les fotografies i caic en el parany, no, no tinc dret a descansar, com podré escollir un parell o tres candidates si encara tinc la Brigite, la Marylin, la Shirley i la primera, l'Audrey per determinar quines es queden i quines marxen. 

Estic esgotada, encara tinc uns dies per donar la meva opinió. Deixo de mirar, tanco els ulls, respiro i assaboreixo la beguda mentre la sala es va quedant a les fosques, el sol s'ha amagat darrera de l'edifici del davant.

Llavors em ve al cap una frase que em sembla mítica i que l’Scarlett O'Hara li diu a Rhett Butler a la pel·lícula, Allò que el vent s'endugué:  Ja ho pensaré demà... 



13 febrer 2023

El bes de Beatriu

Era un bonic dia de finals d'hivern, per fi el sol semblava que escalfava una mica. Ell va gosar fer un pas endavant per acostar-se a ella i llençar tímidament el comentari, quin dia més bonic, li va dir. Ella va fer un somrís i un gest d'assentiment amb el cap. No van passar gaires dies quan van tornar a coincidir. Sempre que acompanyava al pare el veia i algunes vegades mentre l'esperava creuaven unes paraules. A poc a poc les converses es van fer habituals i eren més personals, més profundes, més relacionades amb el que passava al seu voltant, inclús sobre temes dels quals ni ell ni ella es podia esperar que en tinguessin opinió. Ella perquè era una dona i ell perquè era un criat.
Si estaven en un lloc públic, havien d'anar amb compte, no els convenia que els veiessin parlant com si fossin dos iguals així que només es miraven. Aquelles mirades els trasbalsaven, trastocaven els seus sentiments. Sempre que podien buscaven un lloc discret on poder gaudir d'una estona tranquil·la. 
Ell era fill d'una família humil, sabia llegir i llegia tot el que li queia a les mans, aquestes lectures l'havien ajudat a tenir una cultura que no era habitual que tingués un criat. 
Ella també era curiosa i encara que havia estat educada només per a ser una dama i una bona esposa, també li agradava llegir, llegia llibres que res tenien a veure amb el que una dona havia de conèixer.
Aquell matí d'estiu havien quedat a primera hora a l'embarcador del llac. El sol tot just començava a mostrar-se per sobre l'horitzó quan ell ja l'esperava, vestia el seu uniforme de patge. El temps transcorria lentament, mentrestant ell contemplava el paisatge. El blau del cel i el de l'aigua es confonien, no es podia veure on començava l'un i acabava l'altre. En sentir la remor de les passes d'ella es va girar, ella va poder copsar la sorpresa d'ell, Beatriu portava el seu millor vestit, el sol feia resplendir els colors i els cristalls que l'adornaven formant una aurèola al seu voltant.
Sense ni creuar una paraula van pujar a la barca. Ell va agafar els rems i la barca va començar a moure's. Una gran pau els envoltava, tots dos miraven com els rems obrien l'aigua, ell estava espantat pels seus pensaments, no sabia si desitjava arribar al centre del llac, tenia por del que podria passar. Ella estava desitjant arribar, estava desitjant tastar els llavis d'ell en un bes etern.

18 de febrer 2023

El meu pare

29 gener 2023

El meu pare

El Roberto no era una persona convencional, el seu comportament en gairebé tots els sentits no era el que es podia esperar d'un home en aquella època. Podem dir que, vist avui des de la distància dels anys que han passat, uns setanta anys, era una mica masclista, encara que llavors no es veia així. Era habitual que l'home estigués per sobre de la dona i decidia què es feia i què no, encara que molts homes portaven els diners a casa i deixaven que la dona fes i desfés sempre que tingués la casa neta, el dinar a taula i les criatures controlades.

El meu pare no es comportava així, en alguns aspectes el decidia, però no en les coses importants, era diferent, no es limitava a treballar arribar a casa i esperar que el servissin, no deixava que la mare eduques tota sola als fills. Tot ho decidien plegats i malgrat que treballava moltes hores sempre trobava temps per nosaltres, els seus tres fills. Participava activament en la nostra educació.

De petit tocava el violí, formava part de les agrupacions musicals del seu poble, la banda, l'orquestra de ball, també ajudava al seu germà a organitzar conferències i actes socials.

De molt petits ens feia llegir i escriure, cada setmana fèiem una redacció que llegíem i després escrivíem en una llibreta gran, encara recordo que era folrada de tela de color granat. Els diumenges al matí, el primer del mes anàvem a un museu, aquell dia eren gratuïts, i per això hi podíem anar. També ens portava a veure el futbol a can Barça, era un gran culer. Els seus pares van venir a treballar a Barcelona, aquí es van conèixer, es van casar i van tenir els fills grans, el meu pare, el més petit va néixer anys més tard quan havien retornat al seu poble, per això des de petit coneixia el FC Barcelona, però aquesta és una altra història. Entre molts altres llocs també anàvem al parc de la Ciutadella, a Montjuïc, a la Foixarda a patinar i veure els partits de rugbi, al cinema matinal i a comprar llibres o tebeos al Mercat de Sant Antoni. Ens va donar moltes eines que ens han ajudat molt.

Li agradava la música, llegir, escriure, escoltar la ràdio, reparar el que s'espatllava, a la casa. Era autodidacta i ens va encomanar les ganes de saber, de buscar paraules o conceptes als diccionaris, a l'enciclopèdia, si discutia sempre volia tenir raó, una mica com tothom, però ell era tossut i no era fàcil que baixés de l'ase.

Va tenir una vida complicada, la guerra, l'exili, va viure moments perillosos, la repressió del franquisme, la postguerra, la presó, un accident de treball, la mort de la seva dona, la meva mare. Com que era un home fort mai es va deixar emportar per la desesperació, sempre mirava endavant, era una persona diferent i no es comportava com om podia esperar, era un supervivent.

Defensor de les seves idees, de la llibertat, de la classe treballadora, ateu, anarquista, amb aquest bagatge va aconseguir posar el seu granet de sorra per tal de millorar una mica la societat, els seus fills i nets gaudeixen molt del seu llegat.


Dos Mons

23 gener 2023


Dos Mons

Davant seu tenia tot un món sense explorar. Feia molt que no sentia res, cap emoció, vivia sense adonar-se'n, tenia tot allò que volia i més, el papà proveïa les arques familiars amb escreix.

En entrar la pintora a la cambra, la Caterina que restava en peu esperant-la, va notar que alguna cosa es movia dins seu, davant d'aquesta dona d'ulls enigmàtics es va sentir petita i al mateix temps gran. Mai s'havia sentit poderosa, mai havia sentit la força que els diners et poden donar, ara davant d'aquesta dona se sentia important.

La pintora no era benvinguda en el seu cercle, no podia accedir a les dependències de la casa, només podia accedir al seu lloc de treball, la cambra on tenia tot el material per fer-li el retrat que havia de presidir la sala de la seva futura casa, quan fos la senyora de..., aquí hi faltava el nom de l'afortunat espòs, malauradament encara no havia aparegut cap pretendent.

Dues vides, cadascuna amb un passat i un present molt diferent. La Brígida, la pintora era filla d'una família de camperols, sempre tenia present la vall on havia nascut i viscut els primers setze anys, recordava els singles on feien niu les àligues, la vida al poble era tranquil·la, però eren pobres, patien les inclemències del temps, els entrebancs que cada dia ens acompanyen, poca o massa feina, poc menjar. Ella havia pogut marxar, no perquè volgués sinó perquè no tenia una altra alternativa. Va ser gràcies a un parent que vivia a ciutat, allí havia pogut formar-se en fer retrats i aquí estava, fent la feina que li permetia conèixer altres mons, altra gent i al mateix temps aprendre coses noves a les quals mai hauria tingut accés. Ara tenia un lloc que era seu, un lloc que li permetia tenir llibertat, encara que no tanta com ella pensava, tots tenim obligacions que ens encadenen. Avui mateix estava encadenada davant d'aquesta dona a qui havia de mirar per descobrir com era en realitat, el retrat havia de ser fidel.

L'altra, la Caterina, una dona amb un passat molt diferent també portava cadenes i un munt de sentiments amagats. La família, els amics, l'entorn, la tenien atrapada en una vida d'hipocresia on tot era bonic, la vida era meravellosa i el somriure permanent un gran do. Mai havia hagut de prendre cap decisió, mai havia desobeït al papà, no sabia què era ser responsable d'alguna cosa, tot allò que podia necessitar li havien procurat.

Aquí, ara, davant d'aquesta dona de mirada pertorbadora tot allò que li havia estat negat i que ella intuïa des de feia molt de temps s'estava despertant, els desitjos que només es permetia en els somnis es feien reals. No podia, per més que ho intentava, apartar la mirada d'aquells ulls, aquell rostre, el color de la seva pell, el naixement dels seus cabells. Dins seu el cor bategava amb força, la sang li bullia i li semblava que al seu voltant no hi havia res més que elles dues, la llum que les envoltava i una música que només existia dins la seva ment.

Així va ser com totes dues van començar un camí que les podia portar a fusionar els dos mons, un sol món, una sola ànima, un sol batec, un bastió fort per entomar les dificultats que segur apareixerien. Potser elles dues podrien iniciar el gran canvi cap a un món on tot era possible i tothom era benvingut.


12 de febrer 2023

Realisme màgic

16 gener 2023

Realisme màgic

Aquella nit tots els veïns havien sortit al carrer, jo vaig decidit no participar del desori col·lectiu del qual s'havien contagiat tots ells. Em vaig allitar d'hora, però estava inquiet i no vaig trigar gaire a adonar-me que no aconseguiria dormir.
Em vaig afegir als grups que omplien la plaça i els carrers del voltant.
Om podria pensar que estaven de festa, no era així. Feia dies que es podia copsar el neguit, alguna cosa, no gaire bona rondava pel poble. Alguns havien vist un foraster que no els havia fet confiança. Vestia amb roba esparracada i bruta, alguns pensaven que era, un pobre home. Altres miraven de passar per l'altre costat del carrer quan el veien. Hi havia opinions diverses, alguns el veien com un observador tot buscant quelcom. Potser volia comprar alguna masia, semblava poc probable, però mai se sap. La roba que duia era bruta, però a la seva mà es podia veure un anell, no sabien si bo o de pega. La majoria de les dones veien una mala peça, els hi feia basarda només de mirar-lo. Moltes opinions i conjectures, algunes poc versemblants i altres absurdes.
Mentre anava d'un grup a un altre escoltant les converses el vaig veure, era ell, era l'home de què parlaven. Les nostres mirades es van creuar, ràpidament va girar cua fonent-se entre la gentada. Vaig córrer darrere seu, malgrat que era un home petit i esquifit els peus no semblava que toquessin el terra, jo que podia fer les passes més llargues no aconseguia escorçar la distància que hi havia entre tots dos.
Vam deixar enrere els carrers del poble i va desaparèixer entre els arbres del bosc que hi ha a prop del poble. Una lleugera boira l'envoltava no deixant entrar el llum de la lluna, que gairebé era plena. Vaig seguir-lo una bona estona sense poder minvar la distància que ens separava. En un dels revolts del camí em vaig poder acostar una mica, llavors vaig poder veure que no era tan delicat com semblava, crec que l'anell, que podia veure com brillava al seu dit li permetia tenir l'energia suficient per a ser tan poderós.
Esgotat i decebut vaig tenir clar que no obtindria res, vaig desfer el camí per tornar al poble. El silenci omplia la plaça i els carrers, veia les siluetes dels veïns formant els grups, però no sentia les converses ni els veia moure's. Alguna cosa extraordinària havia succeït. De cop una negror ho va cobrir tot, vaig caure perdent la consciència.
En despertar amb el llum de l'alba vaig descobrir que els meus veïns continuaven immòbils, estaven pintats! Vestits amb robes estrafolàries i estris fora de lloc, les cares transformades en màscares dibuixades, la mirada perduda, els ulls foscos, en mirar-los pareixia que mirava el fons d'un pou profund i negre. Els animals no s'havien lliurat, els gats, els gossos, els ratolins, els ocells tots formaven part d'una mena d'exposició pictòrica. Les cases, els carrers, tots els edificis, dibuixats, el malefici ho abastava tot.
Vaig passar unes quantes hores revisant les figures immòbils per comprovar si algun veí s'havia lliurat.
A poc a poc em vaig anar tranquil·litzant, encara que un munt de preguntes em voltaven pel cap. Què volia aconseguir l'home esparracat, i el més important perquè jo no era una figura pintada? Tornaria l'home al poble i els seus habitants serien alliberats? Estava somiant, era culpa meva, m'havia lliurat per estar lluny, m'havia deixat fora l'home de l'anell per obligar-me a fer alguna cosa? Preguntes sense resposta.
Em vaig quedar uns quants dies al poble, esperava que un matí en llevar-me tot hauria sigut un malson. Tal vegada l'home dels parracs tornaria i em donaria una explicació. Res d'això va passar, l'home no va tornar, les figures van restar impertèrrites i jo em vaig quedar sense queviures, les viandes de les botigues i dels conreus també van quedar plasmades en els camps i les lleixes, impossible menjar-se-les, la meva casa era l'única del poble que no formava part d'un quadre pintat, els queviures que jo tenia a casa es podien menjar. No vaig tenir altra alternativa que fer les maletes i marxar cap a un altre lloc on poder començar de zero.
He explicat aquesta història moltes vegades i ningú em creu. He intentat moltes vegades tornar al poble per tal de mostrar al món que no m'ho invento, però mai l'he pogut tornar a trobar.
Si algun dia passeu a prop d'un camí que va d'est a oest, que a la dreta té un bosc que gairebé sempre està envoltat d'una lleugera boira i al fons es pot veure un poble que sembla pintat, acosteu-vos podreu veure les pintures més realistes que poden existir, li diuen "Realisme màgic".


El realisme màgic consisteix a introduir elements sobrenaturals i fantàstics enmig de pintures o narracions de caràcter realista sense fer palès el canvi de món o registre, de tal manera que queden incorporats a la quotidianitat dels personatges.



Mirades

9 gener 2023

Mirades

Buscava el silenci, feia massa temps, m'havia acostumat a la soledat. Ell havia marxat massa aviat i des de llavors que no me'n sortia, el pou era profund i a dins no hi tenia res.

Alguns dies m'oblidava de la tristesa i del dolor, enyorava el soroll que sempre ens acompanya en la vida quotidiana. La veueta dins del cap que mai calla, els ocells que tenen nius als arbres del voltant, la tempesta que escampa llamps i trons. 

Res de brogit, només el silenci m'acompanyava. Al voltant tot era fosc, no una foscor de poca llum, era una foscor creada per la meva ment, per les llàgrimes que no volien caure i em negaven els ulls i no em deixaven veure la claror que el dia escampa i que tot ho il·lumina.

Aquest eren els sentiments que recordava d'un temps passat, ara no formaven part de la meva vida. Ell no havia tornat, jo sí.

Ara la llum del dia il·lumina el meu caminar i les mirades que cada dia rebo de desconeguts em diuen molt, m'acompanyen. Hi ha altres persones que com jo necessiten ser vistes, ser reconegudes, qui sap si algun dia trobaré la meva persona i jo seré la seva.

Quan ens retrobem tot serà diferent, podrem sentir que no estem sols que som molts els que busquem aquestes mirades, les mirades amigues.


Un rostre a la xarxa

12 desembre 2022

Un rostre a la xarxa


Feia temps que sentia la necessitat de compartir el camí, de trobar aquella persona amb què es podria comportar tal com era. Ella es deia Clara i acabava de fer trenta-un anys, tota una vida, ens podria semblar un temps no massa llarg, però per a ella era tota la seva vida, el viatge que des que va néixer l'havia portat fins on era. Intentava caure bé a tothom, però no li agradava destacar, tenia por a ser jutjada. Era tímida, l'havien educat en la recança de què no es deixés emportar per les aparences, a casa seva en sabien molt d'aparences.
Havia tingut alguns pretendents, però mai havien arribat a res. Quan el pare els coneixia i en feia el retrat ella reculava i trencava la relació. Feia anys que esperava aquell que el pare i la mare aprovarien, no s'adonava que això mai passaria.
Aquell dia, com feia tot sovint, va entrar a Twitter, allí trobava notícies, comentaris interessants, articles. No només hi ha política, insults o paraules desagradables. Fins i tot pots aprendre coses que altres comparteixen de manera altruista, alguns expliquen esdeveniments històrics, altres curiositats culturals o novetats editorials, hi ha de tot i ella així passava una estona distreta i es posava al dia de l'actualitat.
Va anar passat d'un lloc a un altre fins que alguna cosa li va cridar l'atenció, hi havia la fotografia d'un rostre. No hi havia cap text, cap comentari, el compte no era de ningú conegut, aquella imatge la va torbar. Va entrar i no hi havia cap resposta, cap m'agrada, ningú l'havia compartit. Intrigada va mirar-la amb més atenció, volia estudiar aquell rostre, per què li cridava tant l'atenció?
Volia esbrinar que hi veia, era real el que sentia en mirar-la o només l'empenyia la curiositat de descobrir qui era, què volia aconseguir? Tant va mirar i remirar aquell rostre que sense adonar-se'n el va fer seu.
Ja era tard, la nit avançava i la son la rondava amb insistència. Va decidir que l'endemà intentaria trobar de qui era aquell rostre, volia conèixer a aquella persona. Els somnis la van ocupar fins a la matinada, havia somiat amb ella, s'havia enamorat. Sempre havia esperat l'arribada de l'home que potser la faria feliç, ho tenia clar? Aquell rostre l'havia trasbalsat, seria l'amor de la seva vida?
Podrien canviar-li la vida unes faccions, una mirada, uns llavis, uns cabells? En despertar, el seu propòsit restava intacte, dedicaria tot el temps que calgués per trobar aquella persona que prometia aquella imatge trobada a la xarxa. No demanaria permís, no demanaria opinió ni escoltaria el que altres opinessin, aquesta vegada ella seria jutge i decidiria tota sola el seu futur.
Twitter fes la teva màgia!

Pels que no entreu a Twitter un aclariment. Hi ha molts tuitaires que demanen coses i com que hi ha més gent bona que dolenta al món, moltes vegades els que demanen, troben per això quan om demana alguna cosa en aquesta xarxa tan popular acaba amb aquesta frase. Twitter, fes la teva màgia.

11 de febrer 2023

Fragilitat

21 Novembre 2022


Fragilitat

Un viatge que no volia emprendre, no el volia i, tanmateix el desitjava, no li agradava el temps que esmerçaria, però tenia ganes d'acabar, que li arribés el final sense adonar-se'n. Li volia desitjar un bon viatge, per fi arribaria allà on sabia que ella seria benvinguda. Em feia basarda en pensar que no seria fàcil viure lluny d'ella. Per dins notava bategar del cor, per fora li arribava el patiment, som fràgils. La precarietat dels nostres pensaments ens traeixen sempre que abaixem la tanca.

Vivim en capses de cartó malgrat que ens semblen fetes de pedra amb sostres forts i segurs. No pensem en les tempestes, la pluja quan cau amb força i s'ho emporta tot, el vent escampant la seva fúria imparable, el pas del temps que en silenci ho canvia tot.

Potser el millor que podem fer és acompanyar a l'altre quan les forces ja no el sostenen, ara és en el darrer tram del seu viatge. Ha de continuar i si li manca quelcom, el nostre braç li donarà suport i farem que el camí es torni més lleuger, menys feixuc.

Fa por dir adeu i fa por arribar al final del camí on ens espera la llum, els colors, les ombres que ens volen acollir i la boira calenta i humida que ens farà la darrera abraçada. Enrere ens quedarem els que encara hem d'arribar a l'últim tram del nostre viatge.


Quan esperes que tot s'acabi,

quan agraeixes un descens ràpid

quan la por d'estar equivocat

et mostra que el que et falta és important

que el que vols potser no és el que et cal

Digues adeu avui,

no esperis,

potser no et podràs acomiadar.


Un objecte, un símbol

14 novembre 2022

Un objecte, un símbol

Era un dia qualsevol, vull dir que no era un dia de festa. Per mi no ho era un dia qualsevol, era el meu aniversari, encara que el dia va passar sense pena ni glòria. Després de sopar vaig anar a un local on sabia que hi trobaria algun conegut, allí desconnectàvem de la feina, sortíem del treball quan la nit ja feia hores que cobria la ciutat, quan la majoria dels treballadors s'allitaven per aixecar-se d'hora al matí.

En Walter, un actor amb qui vaig coincidir en una feina, era molt agradable, bon company i bona persona, era a la barra, em vaig acostar, vaig demanar un gintònic i ens vam posar a xerrar. Així va ser que va sortir el tema de l'aniversari, llavors en va explicar que casualment acabava de comprar un anell a una gitana molt insistent, ja he dit que era bona persona.

Les casualitats van seguir, me'l va regalar, era una serp i a mi m'agraden molt les serps. Li vaig agrair i me'l vaig posar al dit anular de la mà esquerra, al dit anular és on et posen l'anell quan et cases, també casualment semblava fet expressament per a mi, era de la mida del meu dit.

Aquest anell es va transformar en un símbol, un símbol de llibertat, de poder, de força, qualitats que per les dones han de ser prioritàries per agafar les regnes de la nostra vida i fer el camí que volem transitar. 

L'anell va conviure amb mi uns quants anys fins que es va trencar. Des d'aquell dia vaig buscar un igual o semblant. Mirava a totes les botigues que em trobava pel camí.

No s'acaba aquí la història, ni les casualitats, vaig anar amb una amiga a Londres, li vaig ensenyar tots els llocs típics que pots veure en una ciutat tan gran quan només tens una setmana. El dissabte vam anar Camden un mercat enorme, allí vaig trobar l'anell, la meva amiga, tant si com no me'l va voler regalar. Per a ella aquest anell era un símbol de la nostra amistat. De tant en tant em diu, m'agrada que sempre el portis. De fet, mai me'l trec, per a mi continua sent un símbol de llibertat, força, poder i feminitat. També representa tot el que he viscut des d'aquella nit que el Walter me'l va regalar.


Dues fotografies

24 octubre 2022

Dues fotografies

Els germans ens condicionen i més si ets entre la gran i els petits, tots quatre en una fotografia en blanc i negre, ella és la segona. 

Mai havia destacat gaire, amagada entre la gran que tenia més llibertat, semblava més responsable i tenia cura dels més petits i els dos nens que acaparaven l'atenció dels adults, el pare, la mare, les àvies.

Tothom pensava sense dir-ho que la Júlia es cuidava sola, que no li calia res, que era prou llesta, prou valenta, prou forta. Ella no se sentia així, la major part del temps es refugiava en el seu món, un món que s'havia construït i on se sentia lliure, estimada i on les hores passaven tranquil·les acompanyant els seus pensaments, els seus desitjos.

El dia que va emprendre el viatge va ser un regal, no li semblava que pogués gaudir de tanta felicitat. No tindria més de set o vuit anys quan els pares van decidir enviar-la a casa dels tiets que vivien en una altra ciutat. La van enviar tota sola, no sola del tot, un amic de la família que anava a la mateixa ciutat l'acompanyava.

Era un viatge curt menys de 300 km. No us explicaré totes les aventures, que van ser moltes, només la que ella recorda com la millor. El pare li havia donat uns diners, aquests diners li van donar poder, el de decidir què fer amb ells. Se sentia generosa, per això va decidir convidar a les cosines que la van portar a una botiga de llaminadures. Era un lloc petit amb unes portes de fusta gastada pels anys, la porta tenia una campaneta que avisava al botiguer. Les làmpades il·luminaven tot el taulell, els caramels de tots colors brillaven, la cara se li va transformar, mai havia vist caramels de tantes formes i colors. Va comprar uns quants, el que més li va agradar va ser un amb forma de bastó decorat amb bandes dels colors de l'Arc d’Iris que anaven en espiral de dalt a baix.

De tot plegat ella conservava en la seva ment una foto que li recordava tot el que aquell dia havia viscut. En tancar els ulls encara pot veure l'interior d'aquell indret on la canalla podia fer realitat els seus somnis. Aquest dia el podia guardar dins seu i mai, mai l'oblidaria.


Un regal per la ciutat

17 octubre 2022

Un regal per la ciutat


Cotxes que a tota velocitat recorren els carrers, taxis que recullen i entreguen passatgers que no tenen temps per perdre, van a la feina, als negocis, a reunions.

Ella asseguda i amb paciència espera que algú s'aturi i li compri una de les boniques flors que, alienes al brogit esperen dins d'un gerro ple d'aigua, aigua que les mantindrà fresques i formoses durant unes hores o uns dies.

Qui s'aturarà a comprar a la noia cega? Ella al mínim soroll de passes, s'aixeca per oferir-los les flors. Ningú s'atura, tenen massa pressa, massa feina, la bellesa de les flors no els interessa.

En mig del caos, casualitat? Ell, va mal vestit, es veu la pobresa en els seus parracs. 

Entre tantes persones cegues de mirades buides, que no hi veuen més enllà dels seus negocis, les feines i les preocupacions inútils, està ell que pot mirar i veure amb el cor, no té gens de pressa i pot copsar el que passa al seu voltant. Veu la noia, s'atura, fa unes passes i se li atansa. La seva generositat es veu recompensada en rebre la flor que li ofereix. La flor també amb generositat escampa el seu perfum per l'indret.

Es toquen, es reconeixen i malgrat que la ciutat no s'atura ells si ho fan. Per un instant les mans suaus d'ella acaronen les mans fortes i rugoses d'ell. Sent amb el cor els sentiments que ell transmet amb total llibertat.

Quan la màgia desapareix sembla que tot s'ha acabat i no és així, l'esperit del moment resta impregnant l'aire de la ciutat com si un núvol invisible s'hagués apoderat de places i carrers per fer-los més amables, més hospitalaris, millors.

El món continua girant i encara que la ciutat no s'atura alguna cosa ha canviat, si més no un parell de persones han trobat quelcom que els ha apaivagat el neguit que els entrebancs del camí ens provoquen.


Un ball per la pau, amb el fons de la guerra

 3 d’octubre 2022


Un ball per la pau, amb el fons de la guerra

Gris i negre.
Gestos forcats, plors silenciats i estrangulats que no deixen sortir els laments.
Darrere la crueltat de la guerra, guerres arreu, foscor arreu, violència arreu. 
El cos de les balladores expressen gestos trencats pels plors, plors que ens interpel·len.
Societat malalta, amb una mà fem armes i amb l'altra deixem anar la ràbia per les bombes que ens cauen esborrant tot el que troben.
Cridem i cridem, volem la pau, però que fem per la pau?
Gris i negre, el blanc no hi cap enlloc.
Guerra, guerra, guerra.

Blau i blanc.
Il·luminem l'espai, donem llum i color, ballem amb gestos amples i suaus, obrim els braços, estimem, deixem que ens estimin, escoltem música alegre. 
Ens deixem transportar a llocs on puguem gaudir del sol, d'un cel net amb núvols blancs, que la pluja ens acaroni i ens mulli els cabells.
El gris i el negre no han de caber en aquest indret.
Blau i blanc, llum i esperança.
Pau, Pau, Pau.