El meu pare

29 gener 2023

El meu pare

El Roberto no era una persona convencional, el seu comportament en gairebé tots els sentits no era el que es podia esperar d'un home en aquella època. Podem dir que, vist avui des de la distància dels anys que han passat, uns setanta anys, era una mica masclista, encara que llavors no es veia així. Era habitual que l'home estigués per sobre de la dona i decidia què es feia i què no, encara que molts homes portaven els diners a casa i deixaven que la dona fes i desfés sempre que tingués la casa neta, el dinar a taula i les criatures controlades.

El meu pare no es comportava així, en alguns aspectes el decidia, però no en les coses importants, era diferent, no es limitava a treballar arribar a casa i esperar que el servissin, no deixava que la mare eduques tota sola als fills. Tot ho decidien plegats i malgrat que treballava moltes hores sempre trobava temps per nosaltres, els seus tres fills. Participava activament en la nostra educació.

De petit tocava el violí, formava part de les agrupacions musicals del seu poble, la banda, l'orquestra de ball, també ajudava al seu germà a organitzar conferències i actes socials.

De molt petits ens feia llegir i escriure, cada setmana fèiem una redacció que llegíem i després escrivíem en una llibreta gran, encara recordo que era folrada de tela de color granat. Els diumenges al matí, el primer del mes anàvem a un museu, aquell dia eren gratuïts, i per això hi podíem anar. També ens portava a veure el futbol a can Barça, era un gran culer. Els seus pares van venir a treballar a Barcelona, aquí es van conèixer, es van casar i van tenir els fills grans, el meu pare, el més petit va néixer anys més tard quan havien retornat al seu poble, per això des de petit coneixia el FC Barcelona, però aquesta és una altra història. Entre molts altres llocs també anàvem al parc de la Ciutadella, a Montjuïc, a la Foixarda a patinar i veure els partits de rugbi, al cinema matinal i a comprar llibres o tebeos al Mercat de Sant Antoni. Ens va donar moltes eines que ens han ajudat molt.

Li agradava la música, llegir, escriure, escoltar la ràdio, reparar el que s'espatllava, a la casa. Era autodidacta i ens va encomanar les ganes de saber, de buscar paraules o conceptes als diccionaris, a l'enciclopèdia, si discutia sempre volia tenir raó, una mica com tothom, però ell era tossut i no era fàcil que baixés de l'ase.

Va tenir una vida complicada, la guerra, l'exili, va viure moments perillosos, la repressió del franquisme, la postguerra, la presó, un accident de treball, la mort de la seva dona, la meva mare. Com que era un home fort mai es va deixar emportar per la desesperació, sempre mirava endavant, era una persona diferent i no es comportava com om podia esperar, era un supervivent.

Defensor de les seves idees, de la llibertat, de la classe treballadora, ateu, anarquista, amb aquest bagatge va aconseguir posar el seu granet de sorra per tal de millorar una mica la societat, els seus fills i nets gaudeixen molt del seu llegat.

Dos Mons

23 gener 2023

Dos Mons

Davant seu tenia tot un món sense explorar. Feia molt que no sentia res, cap emoció, vivia sense adonar-se'n, tenia tot allò que volia i més, el papà proveïa les arques familiars amb escreix.

En entrar la pintora a la cambra, la Caterina que restava en peu esperant-la, va notar que alguna cosa es movia dins seu, davant d'aquesta dona d'ulls enigmàtics es va sentir petita i al mateix temps gran. Mai s'havia sentit poderosa, mai havia sentit la força que els diners et poden donar, ara davant d'aquesta dona se sentia important.

La pintora no era benvinguda en el seu cercle, no podia accedir a les dependències de la casa, només podia accedir al seu lloc de treball, la cambra on tenia tot el material per fer-li el retrat que havia de presidir la sala de la seva futura casa, quan fos la senyora de..., aquí hi faltava el nom de l'afortunat espòs, malauradament encara no havia aparegut cap pretendent.

Dues vides, cadascuna amb un passat i un present molt diferent. La Brígida, la pintora era filla d'una família de camperols, sempre tenia present la vall on havia nascut i viscut els primers setze anys, recordava els singles on feien niu les àligues, la vida al poble era tranquil·la, però eren pobres, patien les inclemències del temps, els entrebancs que cada dia ens acompanyen, poca o massa feina, poc menjar. Ella havia pogut marxar, no perquè volgués sinó perquè no tenia una altra alternativa. Va ser gràcies a un parent que vivia a ciutat, allí havia pogut formar-se en fer retrats i aquí estava, fent la feina que li permetia conèixer altres mons, altra gent i al mateix temps aprendre coses noves a les quals mai hauria tingut accés. Ara tenia un lloc que era seu, un lloc que li permetia tenir llibertat, encara que no tanta com ella pensava, tots tenim obligacions que ens encadenen. Avui mateix estava encadenada davant d'aquesta dona a qui havia de mirar per descobrir com era en realitat, el retrat havia de ser fidel.

L'altra, la Caterina, una dona amb un passat molt diferent també portava cadenes i un munt de sentiments amagats. La família, els amics, l'entorn, la tenien atrapada en una vida d'hipocresia on tot era bonic, la vida era meravellosa i el somriure permanent un gran do. Mai havia hagut de prendre cap decisió, mai havia desobeït al papà, no sabia què era ser responsable d'alguna cosa, tot allò que podia necessitar li havien procurat.

Aquí, ara, davant d'aquesta dona de mirada pertorbadora tot allò que li havia estat negat i que ella intuïa des de feia molt de temps s'estava despertant, els desitjos que només es permetia en els somnis es feien reals. No podia, per més que ho intentava, apartar la mirada d'aquells ulls, aquell rostre, el color de la seva pell, el naixement dels seus cabells. Dins seu el cor bategava amb força, la sang li bullia i li semblava que al seu voltant no hi havia res més que elles dues, la llum que les envoltava i una música que només existia dins la seva ment.

Així va ser com totes dues van començar un camí que les podia portar a fusionar els dos mons, un sol món, una sola ànima, un sol batec, un bastió fort per entomar les dificultats que segur apareixerien. Potser elles dues podrien iniciar el gran canvi cap a un món on tot era possible i tothom era benvingut.

Realisme màgic

16 gener 2023

Realisme màgic

Aquella nit tots els veïns havien sortit al carrer, jo vaig decidit no participar del desori col·lectiu del qual s'havien contagiat tots ells. Em vaig allitar d'hora, però estava inquiet i no vaig trigar gaire a adonar-me que no aconseguiria dormir.

Em vaig afegir als grups que omplien la plaça i els carrers del voltant.

Om podria pensar que estaven de festa, no era així. Feia dies que es podia copsar el neguit, alguna cosa, no gaire bona rondava pel poble. Alguns havien vist un foraster que no els havia fet confiança. Vestia amb roba esparracada i bruta, alguns pensaven que era, un pobre home. Altres miraven de passar per l'altre costat del carrer quan el veien. Hi havia opinions diverses, alguns el veien com un observador tot buscant quelcom. Potser volia comprar alguna masia, semblava poc probable, però mai se sap. La roba que duia era bruta, però a la seva mà es podia veure un anell, no sabien si bo o de pega. La majoria de les dones veien una mala peça, els hi feia basarda només de mirar-lo. Moltes opinions i conjectures, algunes poc versemblants i altres absurdes.

Mentre anava d'un grup a un altre escoltant les converses el vaig veure, era ell, era l'home de què parlaven. Les nostres mirades es van creuar, ràpidament va girar cua fonent-se entre la gentada. Vaig córrer darrere seu, malgrat que era un home petit i esquifit els peus no semblava que toquessin el terra, jo que podia fer les passes més llargues no aconseguia escorçar la distància que hi havia entre tots dos.

Vam deixar enrere els carrers del poble i va desaparèixer entre els arbres del bosc que hi ha a prop del poble. Una lleugera boira l'envoltava no deixant entrar el llum de la lluna, que gairebé era plena. Vaig seguir-lo una bona estona sense poder minvar la distància que ens separava. En un dels revolts del camí em vaig poder acostar una mica, llavors vaig poder veure que no era tan delicat com semblava, crec que l'anell, que podia veure com brillava al seu dit li permetia tenir l'energia suficient per a ser tan poderós.

Esgotat i decebut vaig tenir clar que no obtindria res, vaig desfer el camí per tornar al poble. El silenci omplia la plaça i els carrers, veia les siluetes dels veïns formant els grups, però no sentia les converses ni els veia moure's. Alguna cosa extraordinària havia succeït. De cop una negror ho va cobrir tot, vaig caure perdent la consciència.

En despertar amb el llum de l'alba vaig descobrir que els meus veïns continuaven immòbils, estaven pintats! Vestits amb robes estrafolàries i estris fora de lloc, les cares transformades en màscares dibuixades, la mirada perduda, els ulls foscos, en mirar-los pareixia que mirava el fons d'un pou profund i negre. Els animals no s'havien lliurat, els gats, els gossos, els ratolins, els ocells tots formaven part d'una mena d'exposició pictòrica. Les cases, els carrers, tots els edificis, dibuixats, el malefici ho abastava tot.

Vaig passar unes quantes hores revisant les figures immòbils per comprovar si algun veí s'havia lliurat.

A poc a poc em vaig anar tranquil·litzant, encara que un munt de preguntes em voltaven pel cap. Què volia aconseguir l'home esparracat, i el més important perquè jo no era una figura pintada? Tornaria l'home al poble i els seus habitants serien alliberats? Estava somiant, era culpa meva, m'havia lliurat per estar lluny, m'havia deixat fora l'home de l'anell per obligar-me a fer alguna cosa? Preguntes sense resposta.

Em vaig quedar uns quants dies al poble, esperava que un matí en llevar-me tot hauria sigut un malson. Tal vegada l'home dels parracs tornaria i em donaria una explicació. Res d'això va passar, l'home no va tornar, les figures van restar impertèrrites i jo em vaig quedar sense queviures, les viandes de les botigues i dels conreus també van quedar plasmades en els camps i les lleixes, impossible menjar-se-les, la meva casa era l'única del poble que no formava part d'un quadre pintat, els queviures que jo tenia a casa es podien menjar. No vaig tenir altra alternativa que fer les maletes i marxar cap a un altre lloc on poder començar de zero.

He explicat aquesta història moltes vegades i ningú em creu. He intentat moltes vegades tornar al poble per tal de mostrar al món que no m'ho invento, però mai l'he pogut tornar a trobar.

Si algun dia passeu a prop d'un camí que va d'est a oest, que a la dreta té un bosc que gairebé sempre està envoltat d'una lleugera boira i al fons es pot veure un poble que sembla pintat, acosteu-vos podreu veure les pintures més realistes que poden existir, li diuen "Realisme màgic".

El realisme màgic consisteix a introduir elements sobrenaturals i fantàstics enmig de pintures o narracions de caràcter realista sense fer palès el canvi de món o registre, de tal manera que queden incorporats a la quotidianitat dels personatges.

Mirades

9 gener 2023

Mirades

Buscava el silenci, feia massa temps, m'havia acostumat a la soledat. Ell havia marxat massa aviat i des de llavors que no me'n sortia, el pou era profund i a dins no hi tenia res.

Alguns dies m'oblidava de la tristesa i del dolor, enyorava el soroll que sempre ens acompanya en la vida quotidiana. La veueta dins del cap que mai calla, els ocells que tenen nius als arbres del voltant, la tempesta que escampa llamps i trons. 

Res de brogit, només el silenci m'acompanyava. Al voltant tot era fosc, no una foscor de poca llum, era una foscor creada per la meva ment, per les llàgrimes que no volien caure i em negaven els ulls i no em deixaven veure la claror que el dia escampa i que tot ho il·lumina.

Aquest eren els sentiments que recordava d'un temps passat, ara no formaven part de la meva vida. Ell no havia tornat, jo sí.

Ara la llum del dia il·lumina el meu caminar i les mirades que cada dia rebo de desconeguts em diuen molt, m'acompanyen. Hi ha altres persones que com jo necessiten ser vistes, ser reconegudes, qui sap si algun dia trobaré la meva persona i jo seré la seva.

Quan ens retrobem tot serà diferent, podrem sentir que no estem sols que som molts els que busquem aquestes mirades, les mirades amigues.

Un rostre a la xarxa

12 desembre 2022

Un rostre a la xarxa

Feia temps que sentia la necessitat de compartir el camí, de trobar aquella persona amb què es podria comportar tal com era. Ella es deia Clara i acabava de fer trenta-un anys, tota una vida, ens podria semblar un temps no massa llarg, però per a ella era tota la seva vida, el viatge que des que va néixer l'havia portat fins on era. Intentava caure bé a tothom, però no li agradava destacar, tenia por a ser jutjada. Era tímida, l'havien educat en la recança de què no es deixés emportar per les aparences, a casa seva en sabien molt d'aparences.
Havia tingut alguns pretendents, però mai havien arribat a res. Quan el pare els coneixia i en feia el retrat ella reculava i trencava la relació. Feia anys que esperava aquell que el pare i la mare aprovarien, no s'adonava que això mai passaria.
Aquell dia, com feia tot sovint, va entrar a Twitter, allí trobava notícies, comentaris interessants, articles. No només hi ha política, insults o paraules desagradables. Fins i tot pots aprendre coses que altres comparteixen de manera altruista, alguns expliquen esdeveniments històrics, altres curiositats culturals o novetats editorials, hi ha de tot i ella així passava una estona distreta i es posava al dia de l'actualitat.
Va anar passat d'un lloc a un altre fins que alguna cosa li va cridar l'atenció, hi havia la fotografia d'un rostre. No hi havia cap text, cap comentari, el compte no era de ningú conegut, aquella imatge la va torbar. Va entrar i no hi havia cap resposta, cap m'agrada, ningú l'havia compartit. Intrigada va mirar-la amb més atenció, volia estudiar aquell rostre, per què li cridava tant l'atenció?
Volia esbrinar que hi veia, era real el que sentia en mirar-la o només l'empenyia la curiositat de descobrir qui era, què volia aconseguir? Tant va mirar i remirar aquell rostre que sense adonar-se'n el va fer seu.
Ja era tard, la nit avançava i la son la rondava amb insistència. Va decidir que l'endemà intentaria trobar de qui era aquell rostre, volia conèixer a aquella persona. Els somnis la van ocupar fins a la matinada, havia somiat amb ella, s'havia enamorat. Sempre havia esperat l'arribada de l'home que potser la faria feliç, ho tenia clar? Aquell rostre l'havia trasbalsat, seria l'amor de la seva vida?
Podrien canviar-li la vida unes faccions, una mirada, uns llavis, uns cabells? En despertar, el seu propòsit restava intacte, dedicaria tot el temps que calgués per trobar aquella persona que prometia aquella imatge trobada a la xarxa. No demanaria permís, no demanaria opinió ni escoltaria el que altres opinessin, aquesta vegada ella seria jutge i decidiria tota sola el seu futur.
Twitter fes la teva màgia!

Pels que no entreu a Twitter un aclariment. Hi ha molts tuitaires que demanen coses i com que hi ha més gent bona que dolenta al món, moltes vegades els que demanen, troben per això quan om demana alguna cosa en aquesta xarxa tan popular acaba amb aquesta frase. Twitter, fes la teva màgia.

Fragilitat

21 Novembre 2022

Fragilitat

Un viatge que no volia emprendre, no el volia i, tanmateix el desitjava, no li agradava el temps que esmerçaria, però tenia ganes d'acabar, que li arribés el final sense adonar-se'n. Li volia desitjar un bon viatge, per fi arribaria allà on sabia que ella seria benvinguda. Em feia basarda en pensar que no seria fàcil viure lluny d'ella. Per dins notava bategar del cor, per fora li arribava el patiment, som fràgils. La precarietat dels nostres pensaments ens traeixen sempre que abaixem la tanca.

Vivim en capses de cartó malgrat que ens semblen fetes de pedra amb sostres forts i segurs. No pensem en les tempestes, la pluja quan cau amb força i s'ho emporta tot, el vent escampant la seva fúria imparable, el pas del temps que en silenci ho canvia tot.

Potser el millor que podem fer és acompanyar a l'altre quan les forces ja no el sostenen, ara és en el darrer tram del seu viatge. Ha de continuar i si li manca quelcom, el nostre braç li donarà suport i farem que el camí es torni més lleuger, menys feixuc.

Fa por dir adeu i fa por arribar al final del camí on ens espera la llum, els colors, les ombres que ens volen acollir i la boira calenta i humida que ens farà la darrera abraçada. Enrere ens quedarem els que encara hem d'arribar a l'últim tram del nostre viatge.

Quan esperes que tot s'acabi,

quan agraeixes un descens ràpid

quan la por d'estar equivocat

et mostra que el que et falta és important

que el que vols potser no és el que et cal

Digues adeu avui,

no esperis,

potser no et podràs acomiadar.

Un objecte, un símbol

14 novembre 2022

Un objecte, un símbol

Era un dia qualsevol, vull dir que no era un dia de festa. Per mi no ho era un dia qualsevol, era el meu aniversari, encara que el dia va passar sense pena ni glòria. Després de sopar vaig anar a un local on sabia que hi trobaria algun conegut, allí desconnectàvem de la feina, sortíem del treball quan la nit ja feia hores que cobria la ciutat, quan la majoria dels treballadors s'allitaven per aixecar-se d'hora al matí.

En Walter, un actor amb qui vaig coincidir en una feina, era molt agradable, bon company i bona persona, era a la barra, em vaig acostar, vaig demanar un gintònic i ens vam posar a xerrar. Així va ser que va sortir el tema de l'aniversari, llavors en va explicar que casualment acabava de comprar un anell a una gitana molt insistent, ja he dit que era bona persona.

Les casualitats van seguir, me'l va regalar, era una serp i a mi m'agraden molt les serps. Li vaig agrair i me'l vaig posar al dit anular de la mà esquerra, al dit anular és on et posen l'anell quan et cases, també casualment semblava fet expressament per a mi, era de la mida del meu dit.

Aquest anell es va transformar en un símbol, un símbol de llibertat, de poder, de força, qualitats que per les dones han de ser prioritàries per agafar les regnes de la nostra vida i fer el camí que volem transitar. 

L'anell va conviure amb mi uns quants anys fins que es va trencar. Des d'aquell dia vaig buscar un igual o semblant. Mirava a totes les botigues que em trobava pel camí.

No s'acaba aquí la història, ni les casualitats, vaig anar amb una amiga a Londres, li vaig ensenyar tots els llocs típics que pots veure en una ciutat tan gran quan només tens una setmana. El dissabte vam anar Camden un mercat enorme, allí vaig trobar l'anell, la meva amiga, tant si com no me'l va voler regalar. Per a ella aquest anell era un símbol de la nostra amistat. De tant en tant em diu, m'agrada que sempre el portis. De fet, mai me'l trec, per a mi continua sent un símbol de llibertat, força, poder i feminitat. També representa tot el que he viscut des d'aquella nit que el Walter me'l va regalar.

Dues fotografies

24 octubre 2022

Dues fotografies

Els germans ens condicionen i més si ets entre la gran i els petits, tots quatre en una fotografia en blanc i negre, ella és la segona. 

Mai havia destacat gaire, amagada entre la gran que tenia més llibertat, semblava més responsable i tenia cura dels més petits i els dos nens que acaparaven l'atenció dels adults, el pare, la mare, les àvies.

Tothom pensava sense dir-ho que la Júlia es cuidava sola, que no li calia res, que era prou llesta, prou valenta, prou forta. Ella no se sentia així, la major part del temps es refugiava en el seu món, un món que s'havia construït i on se sentia lliure, estimada i on les hores passaven tranquil·les acompanyant els seus pensaments, els seus desitjos.

El dia que va emprendre el viatge va ser un regal, no li semblava que pogués gaudir de tanta felicitat. No tindria més de set o vuit anys quan els pares van decidir enviar-la a casa dels tiets que vivien en una altra ciutat. La van enviar tota sola, no sola del tot, un amic de la família que anava a la mateixa ciutat l'acompanyava.

Era un viatge curt menys de 300 km. No us explicaré totes les aventures, que van ser moltes, només la que ella recorda com la millor. El pare li havia donat uns diners, aquests diners li van donar poder, el de decidir què fer amb ells. Se sentia generosa, per això va decidir convidar a les cosines que la van portar a una botiga de llaminadures. Era un lloc petit amb unes portes de fusta gastada pels anys, la porta tenia una campaneta que avisava al botiguer. Les làmpades il·luminaven tot el taulell, els caramels de tots colors brillaven, la cara se li va transformar, mai havia vist caramels de tantes formes i colors. Va comprar uns quants, el que més li va agradar va ser un amb forma de bastó decorat amb bandes dels colors de l'Arc d’Iris que anaven en espiral de dalt a baix.

De tot plegat ella conservava en la seva ment una foto que li recordava tot el que aquell dia havia viscut. En tancar els ulls encara pot veure l'interior d'aquell indret on la canalla podia fer realitat els seus somnis. Aquest dia el podia guardar dins seu i mai, mai l'oblidaria.

Un regal per la ciutat

17 octubre 2022

Un regal per la ciutat

Cotxes que a tota velocitat recorren els carrers, taxis que recullen i entreguen passatgers que no tenen temps per perdre, van a la feina, als negocis, a reunions.

Ella asseguda i amb paciència espera que algú s'aturi i li compri una de les boniques flors que, alienes al brogit esperen dins d'un gerro ple d'aigua, aigua que les mantindrà fresques i formoses durant unes hores o uns dies.

Qui s'aturarà a comprar a la noia cega? Ella al mínim soroll de passes, s'aixeca per oferir-los les flors. Ningú s'atura, tenen massa pressa, massa feina, la bellesa de les flors no els interessa.

En mig del caos, casualitat? Ell, va mal vestit, es veu la pobresa en els seus parracs. 

Entre tantes persones cegues de mirades buides, que no hi veuen més enllà dels seus negocis, les feines i les preocupacions inútils, està ell que pot mirar i veure amb el cor, no té gens de pressa i pot copsar el que passa al seu voltant. Veu la noia, s'atura, fa unes passes i se li atansa. La seva generositat es veu recompensada en rebre la flor que li ofereix. La flor també amb generositat escampa el seu perfum per l'indret.

Es toquen, es reconeixen i malgrat que la ciutat no s'atura ells si ho fan. Per un instant les mans suaus d'ella acaronen les mans fortes i rugoses d'ell. Sent amb el cor els sentiments que ell transmet amb total llibertat.

Quan la màgia desapareix sembla que tot s'ha acabat i no és així, l'esperit del moment resta impregnant l'aire de la ciutat com si un núvol invisible s'hagués apoderat de places i carrers per fer-los més amables, més hospitalaris, millors.

El món continua girant i encara que la ciutat no s'atura alguna cosa ha canviat, si més no un parell de persones han trobat quelcom que els ha apaivagat el neguit que els entrebancs del camí ens provoquen.

Un ball per la pau, amb el fons de la guerra

 3 d’octubre 2022

Un ball per la pau, amb el fons de la guerra

Gris i negre.

Gestos forcats, plors silenciats i estrangulats que no deixen sortir els laments.

Darrere la crueltat de la guerra, guerres arreu, foscor arreu, violència arreu. 

El cos de les balladores expressen gestos trencats pels plors, plors que ens interpel·len.

Societat malalta, amb una mà fem armes i amb l'altra deixem anar la ràbia per les bombes que ens cauen esborrant tot el que troben.

Cridem i cridem, volem la pau, però que fem per la pau?

Gris i negre, el blanc no hi cap enlloc.

Guerra, guerra, guerra.

Blau i blanc.

Il·luminem l'espai, donem llum i color, ballem amb gestos amples i suaus, obrim els braços, estimem, deixem que ens estimin, escoltem música alegre. 

Ens deixem transportar a llocs on puguem gaudir del sol, d'un cel net amb núvols blancs, que la pluja ens acaroni i ens mulli els cabells.

El gris i el negre no han de caber en aquest indret.

Blau i blanc, llum i esperança.

Pau, Pau, Pau.