Charla pueblerina

 

El viejo Ford Escort se detuvo con ruido de chatarra.

—Es mi primer vehículo, me lo regaló mi tío abuelo Manuel. Tiene ya muchos años y no puedo usarlo más allá de los campos. A la ciudad no puedo ir, el cambio climático lo hace imposible, que tendrá que ver una cosa con la otra me diréis, claro vosotros no tenéis ese problema. Te lo explico en un plis, nosotros hemos destruido un montón. Hemos contaminado el mar, el aire, la tierra. Muchos animales han muerto y especies enteras se han extinguido y a causa de todo esto, yo con mi viejo Ford no puedo ir a la ciudad. Mi coche contamina porque es viejo y ya no carbura. Si no carburas te apartan, lo hacemos con todo, comprar, usar y tirar. Vale igual para coches que para personas, arrinconamos todo lo viejo y no digamos lo defectuoso. Si me dices que no lo entiendes estaré de acuerdo contigo.

En fin como te decía solo lo uso para ir de la granja al pueblo y solo los fines de semana. Durante la semana vivo en la ciudad y allí uso otro coche. Seguro que te extraña que tenga que usar coche en la ciudad, pues es fácil, tenemos un transporte comunitario de pena. Seguro que vosotros no tenéis ese problema. Cada viernes salgo del trabajo, recojo a los niños y nos pasamos unas cuantas horas en la carretera. Mi compañera llega el sábado, en otro coche, sale muy tarde de trabajar el viernes y los lunes no empieza hasta por la tarde. Ella se ahorra el tiempo extra del trayecto aunque no se ahorra el tiempo extra de aparcar, es el precio a pagar por ir directamente al trabajo desde aquí.

Como podéis ver tenemos una vida complicada, tal vez no entendéis el porque de todo este trajín y porque tenemos dos casas, pues porque tenemos que trabajar para poder pagar las dos casas, los tres coches, el colegio, la ropa en fin todo.

¿Seguramente no entendéis por no vivimos aquí? Se que la granja podría darnos de comer y que ahorraríamos tiempo, gasolina y mas cosas que ahora no puedo explicar, porque se haría eterna la conversación, ¿porque no vivimos aquí?

Eso mismo me pregunto yo una y otra vez, eh! no os vayáis necesito que me ayudéis, como lo hago!

—Que haces?

—No lo ves, conversar.

—Con quien?

—Con ellos.

—No veo a nadie.

—Mira, ves la estela? Pues hace un momento estaban aquí aparcados, son rápidos, creo que los he asustado.

—Tu alucinas!

Estimat Jordi

Barcelona 20 d’octubre del 2017

Estimat Jordi,

Avui m'he tornat a sorprendre de la gran capacitat que tenim les persones a l'hora de fer propostes imaginatives i pràctiques per tal de contrarestar la repressió.
Encara que a mi m'agrada molt fer lliscar la ploma sobre el paper no ho puc practicar tant com voldria, ja que tinc una lletra pèssima i que sense l'ajuda dels correctors no sé què faria, així que t'has de conformar amb les lletres de l'ordinador.
Quan jo era petita sempre ens escrivíem cartes amb un amic del pare que va haver d'exiliar-se. El Roberto, el meu pare es cartejava amb ell i la seva família ens feia partícips d'aquesta correspondència. Jo començo la meva carta tal com ho feien llavors.
Com estàs? Et tracten bé? Em sap molt greu el tràngol que esteu passant tu i el teu col·lega l'altre Jordi. Des del primer moment em va colpir saber que entraves a presó i la meva imaginació, en tinc molta, em porta a un lloc on estàs tancat voltat de persones de moral dubtosa, caràcter agressiu, massa pel·lícules! Sé perfectament que no ha de ser així però de tota manera el cor se'm fa petit i em costa respirar en pensar-hi.
Ahir vaig anar a la manifestació i segur que ja saps que vàrem ser molts i totes pensant en vosaltres, tots amb la nostra espelma en un gest d'enviar-vos llum i alegria. El meu pare va estar un any a la presó enxampat en una impremta clandestina als anys 40 i malgrat que era molt jove i no tenia cap lloc rellevant en l'organització va estar-se preventivament un any. Passat l'any, varen fer el judici i el van condemnar a tres mesos. Malgrat tot el que va passar, quan ens explicava les seves batalles, sempre ho feia mirant el costat bo i pel que ens deia, va saber aprofitar el temps fent amics, estudiant, dibuixant, ajudant als altres, en fi vivint el moment.
Sé que la situació no deu ser bona però crec que una persona amb el teu tarannà, la teva força i l'empenta sabrà sobreposar-se a la situació, tal com ho va fer el meu pare, sabràs treure profit de tot plegat, saber aprofitar el moment és imprescindible per créixer com a persona.
No et vull avorrir més del que cal així que m'acomiado i et desitjo el millor, només que sàpigues que estem amb vosaltres. També desitjo que acabi aquesta bogeria i puguis tornar aviat a casa, a la República Catalana.

Una abraçada

Crònica Octubre 2017

30 de setembre primera hora de la tarda, passo per l'escola on endemà votarem. Tinc clar que serà complicat. Vull contribuir en tot el que pugui. Hi ha unes persones a la porta, els pares i la canalla estan fent activitats al pati, alguns ja fa un parell de dies que hi són. Pregunto, us cal alguna cosa? No però si vols venir, a les sis hi ha una reunió.
A les sis de la tarda, sóc a la porta. La meva intenció és presentar-me a les cinc de la matinada, ja que l'amenaça és que a les sis podem tenir una visita de la policia, mossos o guàrdia civil per a tancar l'escola i requisar les urnes i les paperetes.
A la reunió ens demanen que ens quedem dins l'escola a passar la nit, s'inicia la resistència.
No dubto, compro un pollastre a l'ast, vaig a casa per agafar quelcom per dormir, preparo una amanida i agafo pa i cap al col·legit falta gent.
L'organització està en marxa, tots anem deixant el que portem per sopar. Les primeres hores xerrem, mengem, encara hi ha criatures, sopem plegats i fem la cassolada de les 22 h.
Tot seguit s'organitza una assemblea, ens hem de preparar. Es va parla de com resistir, alguns demanen posar tanques, cadenats, cadenes, altres no estan d'acord. Alguns aixequen el to, altres calmen els ànims. Finalment es consensua que res de resistència agressiva, alguns pensen que si fem servir estris afegits, podem atiar el foc i tots sabem que no això ajuda gens.
Un cop clar que només farem resistència pacifica, ens organitzem per gestionar l'espai, fem tres grups, uns s'encarregaran de parlar amb la policia, altres d'organitzar l'interior del col·legit i uns altres de l'exterior, vigilar les cues, informar. Cal organitzar l'entrada dels veïns, els accessos per on entrar i sortir, preparar les taules, rebre els integrants de les meses, les urnes, les paperetes. Quan tot va queda clar es decideix tancar la porta del col·legit, dins ens quedem unes seixanta persones, tots adults, homes i dones.
Jo no puc dormir, m'estiro un parell d'hores i a les 4.15 h surto, no puc estar sense fer res, ja hi ha gent a la porta. Un dels companys que s'havia ofert per organitzar l'exterior amb mi, no es pot quedar, té el fill sol a casa. A les 5 h de la matinada, fa estona que debati'm si obrim la porta o no. Jo vull sortir per poder informar els votants del que passa, no m'agrada gaire parlar amb una reixa en mig, però es decideix que no obrirem fins a l'arribada dels responsables de les messes.
No va arribar cap membre de les messes però els que han arribat els primers a votar tenen una llista i estan preparats per complir aquesta tasca.
Cap a quarts de nou entren els 18 integrants de les sis messes, després entren els apoderats tots amb la documentació pertinent.
Durant totes aquestes hores, ja gairebé són les 9 h, tothom ens pregunten per les urnes, les paperetes, si serveixen les que molts havien imprès, si teníem sobres? Jo en cap moment vaig veure res de res però si sabia que tot estava en marxa, veia indicis, el secretisme era imperatiu i jo com molts altres intuíem que devíem confiar i no promoure cap mena de dubte, tenia la certesa que votaríem.
Les hores passades intentant tranquil·litzar als ciutadans, organitzant les cues, veient el que passava arreu, mirant en el mòbil les càrregues policials, explicant a les veïnes que la xarxa estava aturada, demanant que posessin el telèfon en mode avió per veure si no col·lapsàvem les xarxes, demanant a les persones grans o vulnerables que marxessin a casa i tornessin més tard perquè haurien d'esperar massa temps. Tot va ser esgotador i per cada entrebanc algú trobava una solució.
L'ambient era tan entranyable que encara ara quan hi penso m'ompla d'emoció, d'agraïment, llàstima que no guardem aquests moments solidaris i generosos prop nostre per sempre. Jo vaig recórrer la cua una i una altra vegada per explicar què estava passant i no em cansava de dir-me quanta disciplina, paciència, comprensió i respecte tenim quan cal i que durant tot el dia vàrem repartir a dojo.
Disculpeu aquesta crònica tan llarga i encara que em queda molt per explicar però ho deixaré aquí. Només em resta, agrair a la meva família la companyia, per portar-me cafè, aigua, menjar i amor, molt d'amor. Als meus veïns agrair la paciència, la disciplina, la tenacitat, la solidaritat, els aplaudiments. Als companys i companyes l'esforç, les converses, la complicitat, les abraçades en els moments més tensos o en els moments de la por, que també ens va visitar unes quantes vegades, pel consol, pels plors, a tots els avis i àvies la il·lusió que tenien per votar i perquè com els deia són el nostre futur, pels meus pares que van patir tant quan els van robar la joventut, la cultura i el futur i que em van acompanyar durant les més de 24 hores que vaig passar protegint els nostres drets. Que tot aquest esforç no sigui en va.

Reflexió

Avui he llegit un post al Facebook que deia “Querer a España sin ser facha y querer a Cataluña sin ser independiente, ¿puedo?

No sé com de sobte he pensat, estimar Espanya? Estimar Catalunya? La veritat és que jo crec que no puc estimar una idea, es pot estimar un territori? Jo en realitat no estimo ni l’una ni altra. Estimo als meus fills, als amics, a les companyes de feina, als veïns, fins i tot als meus gats. Al meu balcó tinc una bandera però per mi només és una eina per mostrar el meu desacord amb les polítiques del govern espanyol. Si en comptes d’estimar banderes, països, territoris i reis, ens estiméssim, cuidéssim, protegíssim, respectéssim entre nosaltres no estaríem a disposició d’un sistema social capitalista salvatge i caníbal i dels seus còmplices.

Octubre 2017

Durant la transició jo tenia molta feina, era jove i dues criatures malgrat tot sempre he estat amatent al que passava al país. Per les arrels anarco-sindicalistes del meu pare, que era de la CNT i que mai va deixar de ser-ho, no vaig votar en cap de les ocasions que es va proposar els primers anys de la tan nomenada democràcia. Ho feia amb consciència no per comoditat o falta d'interès. De petita a casa parlàvem de política i sempre he procurat estar informada i aprendre. No creia en el poder del vot i si creia en l'activisme, sortia al carrer sempre que calia. Al barri vàrem reivindicar escoles, places, carrers, educació en català, dret d'expressió. Signava per abolir el servei militar, el NO a l'OTAN, el NO a la guerra. Segueixo pensant que el que realment canvia el model de convivència és la nostra actitud envers el recorregut del camí de la vida i la convivència amb els altres.
Això a poc a poc va anar canviant, tots ens adaptem a les circumstàncies i malament si no ho fem. No recordo en quin moment vaig votar per primera vegada però crec que en el fons ens han anat enganyant, no el govern català o espanyol sinó la societat en general. A poc a poc la democràcia, una democràcia gastada, caduca, malalta ens ha anat amarat fins a fer-nos creure que era el mal menor.
Mai he votat la dreta, espanyola o catalana i sí que a Catalunya hem estat governats, molt a pesar meu per la dreta. Sí que hem tingut, i segur tenim corrupció, però això no impedeix que tinguem dret a voler canviar el model de convivència. A mi m'agradaria molt canviar aquest sistema social podrit que regna no a Catalunya i a Espanya, sinó, al món sencer. Estem rodejats de voltors, egoistes, amb una ambició de riqueses i poders desmesurats, que si no et sembla bé el que fan i diuen et fan desaparèixer, en alguns països literalment.
Jo vull poder canviar el meu entorn, no sé quina filosofia diu que, si tots cuidem, protegim i respectem a les persones que ens envolten crearíem una xarxa enorme de bona convivència. Jo vull organitzar-me amb els meus veïns i veïnes per gestionar un país petit on no hagi de discutir dia si i dia també en quin idioma parlo, com vull educar als meus fills, com he de repartir els béns comuns, en definitiva posar-nos d'acord per gaudir d'una vida tranquil·la i plena.
El passat 11 de setembre com cada any vaig anar a la manifestació i vaig poder copsar com altres anys que, malgrat els inconvenients per desplaçar-nos, les llargues esperes per tornar a casa, les petites molèsties que sempre apareixen, tots i totes ens convertim en éssers amables, comprensius i afectuosos envers els altres i penso com m'agradaria posar els sentiments i les emocions d'aquestes hores en un spray i anar-lo repartint pels carrers durant tot l'any.
El dissabte 30 de setembre vaig anar a l'escola on havia de votar a una reunió informativa. Ja feia dies que pensava què volia participar activament i no vaig dubtar en quedar-me a passar la nit. Més de 24 hores vaig compartir anhels, esforços, il·lusions, por, força, amb els meus veïns. No us podeu ni imaginar quanta feina, quanta empenta, quanta determinació es va fer present durant aquestes hores. Tots a una, tots disposats a protegir el dret de votar. La ciutadania va ser disciplinada, solidària, estoica, amable, forta, sensible, i el més important tots disposats ha respectar el que sortís de les urnes, fos Sí o NO. La unitat, la col·laboració, l'enginy de tot un poble va fer màgia.

Agost del 2017

Que el vermell, de la sang,
només tenyeixi les roses.
Que el negre, de l'odi i la por,
no envaeixi el nostre cor.
Que la pau, l'aire, el blanc
ens obri les portes de nou.
Per vosaltres,
per nosaltres,
per totes i tots.
Barcelona 17 h 17 agost 2017

Les Rambles 17h dia 17 agost 2017

Havia oblidat el meu amor per un passeig present en la meva vida des de sempre. No era la primera vegada que deixava Barcelona durant uns dies però si era la primera vegada que jo era conscient dels meus sentiments, quant ja tens edat de plantejar-te grans preguntes. Qui sóc, que vull, quin camí vull escollir. Tornava de passar, per primera vegada, uns dies de vacances en un poble del Maresme, teníem un gos, un gos gran i sempre teníem problemes per agafar un taxi així que, des de l'estació de França fins a casa al barri de Sants, algú havia d'anar a peu amb el gos. Recordo com si fos avui quantes ganes tenia de tornar a la meva Barcelona, a les meves Rambles i em vaig oferir per anar amb l'Hèlios, així es deia el gos, que vols vinc d'una família anarcosindicalista, fins a casa. Era una bonica tarda de un diumenge d'estiu i vaig veure la gran oportunitat de recórrer les Rambles de cap a peus, des de Colom fins a plaça Catalunya, després vaig agafar Pelai fins a la plaça Universitat vaig seguir per la Gran Via, vaig creuar la plaça d'Espanya fins al carrer Mossèn Amadeu Oller, i vaig travessar la carretera de la Bordeta per entrar al carrer Jocs Florals, el meu carrer.

Per descomptat amb els meus pares havíem anat un munt de vegades però aquestes dues vegades són les que millor recordo.

No tenia més de 12 anys que ja algun diumenge agafàvem el metro, la meva germana, les amigues i jo a l'estació de Mercat Nou del meu barri Sans, així s'escrivia als anys seixanta, fins a la plaça Catalunya, sortíem per la boca de metro del principi de la Rambla davant la font de Canaletes i fèiem un vol per Petritxol on algunes vegades preníem un suís o compràvem un gelat al carrer Pelai.

Després, ja no puc comptar les vegades que he passejat, passat o comprat alguna planta, vaig treballar un temps al teatre Romea, al carrer Hospital. Quantes nits vaig esperar un taxi o vaig passar amb el cotxe en sortir del Raval, un local situat al carrer Doctor Dou a tocar de les Rambles, molt popular entre la gent de la faràndula. També vaig treballar en la Carpa de Bardelona, situada al final de les Rambles a tocar del port, durant el Festival Olimpíada Cultural als anys noranta.
Durant molts anys i des del meu barri d'acollida La Sagrera cada dues o tres setmanes anàvem la meva amiga i veïna i jo a fer la compra a la Boqueria, ja fa molt de temps que no hi vaig, la darrera vegada que vaig trepitjar-la em vaig dir que seria la darrera, no em va agradar gens en què l'havien convertit, tampoc em va agradar el que va fer el consistori de l'alcalde Hereu amb els quioscs. Aquesta fal·lera de modernitzar-ho tot, de tenir-ho tot net i polit, està convertit aquesta ciutat en un aparador sense ànima.
Malgrat tot no puc deixar de sentir un gran dolor, no puc deixar de sentir-me trista, les llàgrimes m'omplen els ulls sense que jo ho pugui evitar, han embrutat un espai que és dels barcelonins i que oferim al món amb generositat, encara no m'he acostat però segur que quan torni a trepitjar les rajoles que cobreixen el terra el cor se m'encongirà i al mateix temps s'omplirà de llum, una llum que vull projectar als seus arbres, les botigues, els bancs, les persones dels més de trenta països que han patit la barbàrie d'unes altres persones amb les quals hem fracassat com a societat. Els perdono a ells però no als que cada dia ens menteixen, ens manipulen, ens extorsionen, ens exploten, ens obliden, ens converteixen éssers sense ànima ni amor.

Repeticions

Avui he decidit no fer res del que faig cada matí. Em llevo i el dia sembla submergit en una ampolla de llet. L'amplada de la meva visió l'omple la boira que ocupa tots els racons del paisatge urbà. Segons es miri, sembla que hauria de ser un matí fosc i trist, però no és així. La llum que penetra dins la boira em fa tancar els ulls, cada gra de llum se'm fica per la retina i em produeix una sensació cruixent i alhora extravagant. Tanco els vels de davant dels meus ulls en un intent d'esmicolar-la.

M'encaixo amb l'entorn, penetro en el següent pas. Em vesteixo? No, avui no. M'embolico en la roba més preuada, la meva bata japonesa, no és una roba i prou, és feta amb amor i filada amb entusiasme.

El proper pas podria ser essencial per la meva supervivència però seria embrancar-me en un seguit de justificacions filosòfiques que ompliria de lletres el paper que ara mateix tinc entre mans. He d'alimentar el meu cos, no es tracta només d'omplir l'esperit, la carn també té les seves necessitats.

Preparo el te com cada dia. Es transforma en alguna cosa més: el te és romàntic, és calent i les gotes de llet que li poso semblen extretes de la llum d'aquest matí.

Podria prendre un suc espremut d'un fruit del paradís, és a tocar de la meva mà, el jardí de la meva il·lusió. No, no és aquesta la situació! Obro la nevera, agafo l'ampolla de suc i omplo el got. Tanco la nevera i la torno a obrir, he oblidat el tall de pernil per decorar el pa torrat.

De sobte m'adono, ha desaparegut tot l'encís del matí, la llum ha canviat. De fet no sé si ha estat la llum, jo o els meus pensaments hem fet un tomb, he girat la pàgina per descobrir, que estic repetint el que faig gairebé cada matí.

Viatges urbans

No sé si ens van escollir o va ser casualitat. El dimarts vaig anar al centre, volia fer unes compres. Mentre baixava a l'andana arribava el metro, vaig accelerar el pas per agafar-lo. Hi ha una regla no escrita que ens obliga a córrer quan sentim l'arribada dels vagons. No tenia gens de pressa però vaig córrer. Hi havia poca gent al meu vagó, vaig comptar-los: érem sis per això vaig poder seure. El viatge va transcórrer sense cap incident. Aquí hauria acabat el relat si no fos pel que va tenir lloc les setmanes següents.

Van passar uns dies d'allò més quotidians, vaig anar al cinema, vaig sortir amb una amiga, vaig omplir la nevera amb tot allò que ens cal per sobreviure: viandes, fruita, productes de neteja; en un supermercat vaig comprar iogurts de cirera que m'agraden molt i són difícils de trobar... Però bé anem als fets.

Divendres al matí, en pujar al vagó, aquest dia no vaig haver de córrer i també vaig poder seure. També érem sis persones, un fet gens habitual, sempre hi ha força gent. Em va venir al cap que aquella situació ja l'havia viscut. El meu pensament va començar a elucubrar possibilitats, serà per l'hora, potser ha trigat poc a venir, això al metro no passa, l’horari és estricte. Vaig decidir que no valia la pena seguir creant escenaris i llavors el comboi, es va aturar. Vam restar uns minuts parats, no li vaig donar massa importància, en aquell moment. En sortir al carrer miro el rellotge, sembla que he trigat massa temps, em dic, encara que la meva capacitat de mesurar el temps no és gaire fiable. No he quedat amb ningú i realment no tinc gens de pressa, però, pot ser que hagin passat dues hores? Suposo que estic equivocada, he sortit a les deu i tal vegada estic errada i eren les onze.

Passen uns dies i torno al metro, vaig a casa de la tieta, asseguda al vagó vaig preparant-me passar d'un dia tediós, pobra tieta que n'és de pesada, ja és gran i els seus temes me'ls sé de memòria. El metro s'atura, renoi, penso quina mala sort. I em ve al cap la darrera vegada que es va aturar. Aixeco la vista del mòbil i m'adono que només som sis persones i és estrany juraria que són les mateixes de l'altra vegada, no, no pot ser. Ens posem en marxa i m'oblido del tema, a veure si no arribo a l'hora. Pujo per les escales mecàniques i, ja és de nit!, no m'ho puc creure, he sortit de casa de bon matí, miro l'hora, són les nou de la nit. Espantada truco a la tieta, m'esbronca, li demano mil disculpes, no li puc explicar què ha passat, ni jo mateixa ho sé. He de tornar a casa, començo a baixar les escales i quan estic a punt de validar la targeta, m'ho repenso i finalment ho decideixo, no, agafo l'autobús. No tornaré a agafar el metro.

Aquesta nit he posat les notícies i el que he escoltat m'ha deixat bocabadada. Aquest matí ha aparegut un vagó de metro a dalt de tot de Collserola. Els cinc viatgers que hi anaven, diuen que van perdre la noció del temps i sembla que han perdut tot un dia, havien pujat a les set del matí per anar a la feina, tots ells, malgrat que no són família, tenen el mateix cognom. No puc estroncar el crit que em surt de la gola quan sento dir, Senserrisc, com jo! -dic cridant. La presentadora segueix parlant, també han trobat en una nau abandonada situada prop del lloc dels fets, un gran aparell i un munt d'altres estris electrònics que emetien unes ones estranyes. Els artificiers els han desconnectat i han iniciat una investigació, es creu que pot tenir alguna cosa a veure amb el viatge del vagó de metro trobat a la muntanya.

www.multifeinadora.cat

El primer que sorprèn és el seu nom, Jutte. El seu pare i els seus tiets eren amants de les arts marcials, els dibuixos manga i tot allò que venia del Japó. D'allí venia el seu nom, en realitat era el nom d'una arma japonesa. Aquest nom la va marcar però no pel significat, si no per el lloc d'on provenia. Ja de molt petita en saber que el seu nom havia vingut del Japó es va interessar per tot el que tenia alguna cosa a veure amb aquella part del món. En una ocasió va veure un reportatge que parlava de la primera dona que havia escalat l'Everest i en saber que havia sigut una japonesa de nom Junko va decidir que es faria escaladora.

La primera vegada que va pujar a un cim es va adonar que allò era el que havia buscat sempre, estar en un lloc silenciós, tranquil, on poder respirar a plaer, escoltar el batec del seu cor i sentit l'escalfor del sol sobre la pell. Ella era una noia solitària a la què no li calia cap mena de companyia, estar a tocar dels núvols era prou recompensa. La seva passió es va convertir en la seva droga, l'alpinisme era el primer, aviat però es va adonar que havia de buscar la manera de guanyar-se la vida, escalar muntanyes no li donaria menjar.

La seva mare era una dona amb molta empenta, ella era l'encarregada d'arreglar qualsevol desperfecte a casa, una aixeta que perd, penjar un quadre, canviar una bombeta, fins i tot arreglava la rentadora. La Jutte va decidir seguir els seus passos i va començar a ajudar-la en totes aquestes feines. Més tard durant els anys d'estudiant va fer petites reparacions a veïns, familiars i coneguts per guanyar-se uns calerons, aquest va ser un bon aprenentatge que aviat li va servir per poder trobar feina.

Va decidir inventar-se una professió i li va buscar un nom, es faria Multifeinadora, va muntar una empresa on ella era la fundadora, gestora, directora i única empleada. Va fer una plataforma web amb l'ajuda d'un amic on s'oferia per a tota mena de petites reparacions, gestions burocràtiques, encàrrecs de tota mena, tenir cura d'infants o avis, fer compres urgents, cuinar, planxar, netejar, la llista era interminable. Això ho feia a qualsevol hora del dia o de la nit. Aquesta feina li permetia organitzar-se al seu aire, fer un horari flexible.
Treballava incansablement durant uns mesos a l'any i quan arribava el bon temps pujava a les muntanyes, allí s'omplia d'energia, de llum, d'aire de sol. Li va anar tan bé que seguint el seu exemple avui dia podeu trobar multifeinadores i multifeinadors arreu del món.

Elàstic

No li he explicat a la mare que em passa, per què?

Ella sempre controlant, sé que no ho pot evitar, no sé si m'estima.

No vol perdre el poder que sent estimant?
Sempre diu, no, no soparia ni jo ni ningú, sempre ho diu, nit rere nit.

Pensa que ella ho fa millor?

No es pot relaxar, no ho pot evitar. 

D'aquesta manera es fa imprescindible. 

Potser creu que mai la deixaré, pensa que no l'estimaré?

Té por de quedar-se sola.

Vull canviar, tinc por, no pensis, no pensis el pitjor.

A ell no l'importa el que em passa?

Mai m'escolta, voldria que tots dos poguéssim viure plegats per sempre.

Perquè parlo amb el gat?

Algunes vegades m’agradaria marxar, deixar-ho tot.

Engegar una nova vida sola?

Crec que necessito tenir el control, tot m'afecta però sobretot espero.

Què espero?

Ell pensa que sóc jo qui el sotmet.

Jo sé que el vincle està a punt de trencar-se.

El trencaré?

Ella, la mare —Vaig d'un lloc a un altre—
Ell, el fill —T'he dit, para!, Em deia, quieta!
Ella —No, m’he de moure!
Ell —Faig jo el sopar.
Ella —Sempre? Ets l'únic.
Ell —No em jutges i m'entens
Ella —Deixaré d'estar amoïnada.
Ell —El vincle no s'ha trencat, ara és elàstic.

Sorpresa

La mare d'en Ferran va d'un lloc a l'altre, s'atura i dóna una ullada al carrer des del balcó, res, el carrer és totalment buit.

            —Sembla mentida—, es diu un cop i un altre— tant de soroll que fa quan estic dormint i ara que voldria escoltar brogit no sento ni una mosca. On s'haurà ficat, es pregunta cada cinc minuts, m'ha dit que tornaria tant bon punt arribés i res de res.

La mare està amoïnada, va cap a la cuina a preparar-se una infusió. No és només per les hores passades, és per no saber què passa.
            —En Ferran fa dies que està estrany, callat, murri, no té gana, sempre pendent del maleït sorollet del whatsapp, ping, ping, ping, per sort no sona la musiqueta que s'escolta arreu, em posa negre, tants avenços, tanta tecnologia, tantes possibilitats d'escollir i tothom porta el mateix to. Maleït Ferran, podria fer-me una trucada— El gat no perd paraula.

Avui al matí en Ferran s'ha aixecat cantant i ballant, tots dos s'han trobat al rebedor ella per agafar, no recordo que i ell, estava a punt per sortir.
            —Ja marxes?— li ha preguntat.
            —Sí!
            —No esmorzes?
            —No!
            —Caram quina varietat de mots, sort que estàs content.
            —No puc explicar-te res, tinc una sorpresa. Aquest vespre quan torni ho sabràs tot—, i d'una revolada agafa la bossa i marxa sense que la Matilda, la seva mare hagi pogut dir ase.

Tota la tarda la casa ha restat buida, només el gat, l'ocell i els peixos de colors l'han guardat. La Matilda, sempre torna al capvespre, les vuit o les nou i prepara el sopar.

Són les nou i mitja, la mare d’en Ferran espera que s'escalfi l'oli i no sap com recorda la conversa del matí, la sorpresa! Intenta pensar què o qui serà, fa un repàs de les darreres setmanes i recorda la que va escoltar fa uns dies i amb un lleu somrís i un gest de dona entremaliada li diu al mixu.
            —Ja ho sé, avui coneixeré el seu amor!

És de matinada i la mare d'en Ferran cansada d’esperar cau desmanegada sobre del sofà on els braços de Morfeu l'acullen. De sobte sent la porta, obre els ulls i a contrallum veu una figura, una cabellera que emmarca un rostre, li arriba l'olor d'una colònia de fruites, s'aixeca com si tingués una molla i tota amabilitat diu:
            —Hola sóc la mare d'en Ferran, com et dius maca?— i una veu de contralt li respon.
            —Em dic Marcus, tant de gust!

Mirades

Sento que tot jo tremolo per dins, el sotragueig del tren, les hores passades assegut sobre la fusta dura del seient em pesen. Arrossego la maleta fins aquí, la ciutat està en ebullició i jo no puc més. M'assec en un dels bancs del passeig i alço la vista per primer cop des que vaig dir adéu a la meva terra, una terra oblidada que ja no ens alimenta.
No puc veure l'horitzó però si la muntanya al fons i puc endevinar el mar encara que des d'aquí no el puc veure. El que si m'arriba, és la seva pudor una barreja d'olor de gasoil, de peixos fets malbé, de brutícia acumulada per les barques i els vaixells de mercaderies. Veig gent mudada passejant sense pensar en res, gaudint del sol d'aquest fred matí de primavera.

Mentre el protagonista d'aquesta història descansa tancat en els seus pensaments un gavià jove passa volant, busca alguna peça per a portar-se al bec, fa una volta per sobre del passeig fins que s'adona que allí no trobarà res. Fa poc temps que s'ha de buscar el menjar, de sobte ho veu, a l'altra banda del passeig amagat de mirades inoportunes hi ha un munt de menjar i sense pensar-ho dues vegades enfila el vol baixant en picat cap a un munt de xarxes plenes de viandes a quina més suculenta. Mentrestant el viatger i la seva maleta han deixat el banc i s'han perdut sota els arbres de les Rambles camí d’una pensió barata i si pot ser neta.

Sembla que va ser ahir que m'arrossegava per aquestes Rambles amb la meva maleta vella i atrotinada, avui vestit com cal i amb sabates noves pujo rambla amunt per acomiadar-me d'aquesta ciutat. Enrere han quedat els mals moments, el patiment, la nostàlgia del tros i de la família, avui aniré a la Font de Canaletes a beure la seva aigua i així tindré la seguretat que hi tornaré.

En arribar a la font i completar el ritual el nostre amic s'asseu en un dels bancs per observar l'entorn. Tot ha canviat, ell ha canviat, la seva mirada va d'un costat a un altre del carrer fins que queda quieta sobre d'un gavià que estranyament està bevent aigua de la font, de sobte els seus pensaments van enrere, i sense adonar-se recorda nítidament el dia que acabava d'arribar i que assegut en un banc prop del port, va veure com un ocell baixava en picat cap al mar fins a desaparèixer de la seva vista. Segons després, veu com l'ocell aixeca el cap el mira i les mirades es creuen. Aquest és el moment en què tots dos es reconeixen.

Viatge al desconegut

En aquell lloc mai no hi havia posat els peus ningú. Sento que tinc molt poc temps per explorar-lo. M'aturo, per allò que diuen, si tens pressa, atura't. No recordo com he arribat i malgrat tot em sembla que puc reconèixer alguna cosa del que m'envolta. Tinc una sensació de pertinença, alguna cosa m'és coneguda, la llum, el color, una resplendor ataronjada que ho emboira tot. Estic atrapada en un lloc que té un espai central esponjós d'un blanc brut, no, no és brut, és d'un blanc grogós, al voltant hi ha una mena de triangles allargats, no trobo una paraula més adient per descriure-ho, semblen plens d'alguna cosa sucosa de color taronja, n'hi ha uns quants i cadascun d'ells està cobert d'un tel gairebé transparent. A mesura que vaig fent el relat d'allò que veig, la meva ment m'envia senyals però jo no les entomo, estic massa ocupada intentant mirar-ho tot i encara que m'he dit que m'he d'aturar, no ho he fet. Emprenyada amb mi mateixa, lògic perquè estic sola, dono un cop de peu a un dels triangles i un riu de líquid brolla incontinent sobre les meves sabates, m'arriba una olor inconfusible, l'esclat que inunda els meus pensaments descobreix el misteri. Ho recordo tot, la pell rugosa i freda, el pes i la forma rodona, el color i l'olor i sobretot el forat per on el meu cos empetitit ha entrat dins la taronja.

Improvisat

Paraules regalades 27 d’abril 2017

Gronxar
Parc
Fill
Dona
Criança
Néts
Germans
Inseparables
Bessons
Complicat

Va ser complicat quan arribaren els bessons, aviat però es van fer inseparables. Com a bons germans s'ajudaven, s'estimaven i també es barallaven, encara que sempre feien les paus. Mai s'anaven a dormir enfadats. Els meus néts estimats, quanta complicitat, quanta companyia i estimació. No sé, si jo els cuidava a ells o ells a mi, érem com un tot, sense cap ni cua. La criança va ser plàcida, tranquil·la, planera, pujaven forts i alegres, sempre contents.
Un dia vaig trobar una dona pel carrer que en veure com reien i corrien a munt i avall se'ls va quedar mirant embadalida —quin goig de criatures que per molts anys els pugui acompanyar— em va dir. Això em va fer pensar, que despresa passen els anys, no t'adones i ja són grans. La meva filla fa quatre dies era una nena i ara era la mare dels meus néts. Ella ja prenia les seves pròpies decisions i no buscava consells, i encara que jo la veia feliç trobava a faltar aquella sensació tan poderosa de quan et veuen com la persona més important del seu petit món.
També tinc un fill i tenim una molt bonica relació, la gent parla de les relacions amb els fills, "és diferent si és nen o nena" psicologia barata, sentències que van de boca en boca sense cap fonament, deixem-nos de beneiteries i construïm ponts que ens portin a camins d'entesa.
Avui he anat al parc tota sola, els nets ja són grans i volen sortir amb els amics i a mi encara m'agrada veure les cares de les criatures que riuen i s'embruten amb la terra, el que més m'agrada és veure la cara de felicitat, de sorpresa, d'alegria i una mica de por que hi posen quan el gronxador puja fins dalt de tot i sembla que està a punt de donar la volta sencera. Recordo quan jo amb mitja llengua li deia a l'àvia. Anem a gronxar? Recordo la primera vegada que el gronxador va arribar al cim, el cor em va fer un salt i em va semblar que se'm sortia del pit, quina basarda i quin moment més màgic.
Senyora, senyora, es troba bé? Truqueu una ambulància! Mireu quin somriure!

Disculpeu, buscava metàfores

"Una dona sola és una dona sola; una dona sola al costat del mar és l'infinit" Aplega sota la seva falda tots els mals del món, les alegries de la mare, els treballs del pare, els germans que han de marxar, les germanes que han de ser enemigues, amigues que ella enveja. Quantes frases, mitges veritats que ens emboiren l'ànima, camins de sorra que intento netejar amb les mans, treball titànic que no puc fer sola.

Dues dones soles són dues dones soles; dues dones soles al peu d'una muntanya són l’enormitat. Entre les seves quatre mans agafen el treball, la cura dels fills, la saviesa de les àvies, la compassió dels homes que les miren amb por. Companyes atemorides, embravides per la raó d'anys de ser estimades, concebudes com nines de porcellana, decidides a preparar la llar, a mantenir la pau al llit, reines sense tron ni corona, però sempre mares de princeses i prínceps. Dones buides que mai podran omplir el que els han pres.
Tres dones soles només són tres dones; tres dones soles movent el món són l’esclat. Siguem un cicló, calmat, lleuger, constant, penetrant, canviant. Estimem amb rigor, decidim realment, apleguem a la nostra falda el que ens correspon, siguem mares, germanes, amigues, si volem. Tinguem companys de camí o de feina, treballem plegats sense frases antigues que ens encotillin, ens embrutin o ens defineixin.

Una persona sola és una persona sola; una persona sola al costat d'una altra persona sola ho pot moure tot. Ajustem engranatges, sincronitzem temps i moviments, harmonitzem-nos.

Jugar 2 (Misael Alerm Vell país natal)

S’agitaven tan que vèiem

com els arbres s’agitaven

un vent mogué les fulles

mogué les fulles fins

que no va ser necessari

Jugar 1 (Maria-Mercè Marçal Dues dents han deixat)

Allò que tu tens

un rastre de magrana

encara se’t fon al pit

Absència

On vas tu, quan jo n'estic aquí,

on vas quan dormo en el meu llit,
no vull retenir-te, però et vull amb mi,
què puc fer, t'estimo.
Si pogués, tenir-te i no tenir-te,
quan no estàs amb mi,

no recordes ni el meu nom,
quan som junts, estic dins el teu cor.
Així és l'amor de l'home.
Jo et tinc a dins del cor,
i sempre al pensament,
jo sempre et tinc.
Et tinc i no et tinc,
ets meu, mentre l'amor em posseeix,
mentre t'imagino, et tinc,

et toco, encara que no hi ets.
On vas tu quan jo no estic aquí,
on vas quan dormo en el meu llit,
no vull retenir-te, però et vull amb mi,

què puc fer, t’estimo.