Peu de foto

Volia ser perruquera, ho tenia clar. També volia ser metgessa, volia fer un viatge, volia anar a la Xina, vés a saber per què.
Ningú sap d'on va treure les tisores, tampoc on havia succeït el fet. Ara em pregunto, on van anar a parar els cabells?
Massa preguntes sense resposta. El record és precís en alguns detalls, és estiu i fa calor. L'àvia crida des del balcó. A dinar! Nenes és hora de dinar! El dinar és a taula! Mentre crida, les nenes, resten amagades sota el mateix balcó, s'arrapen a la paret fent-se fonedisses amb la calç que l'emblanquina.
La petita trasbalsada suplica, anem, ens renyaran, anem! No espera, espera, quan et creixi pugem! Però no, no li va créixer.
No recordo en quin moment vaig deixar d'esperar. Cada cop que veig la foto recordo divertida aquella sensació d'ingenuïtat, d'innocència, de convenciment, si esperava una bona estona, tot tornaria al seu lloc i el serrell de la meva germana tornaria a arribar-li a les celles.

Peu de foto:

Inauguració del Camp Nou

24 de setembre de 1957

Primera nit

Mentre es despulla la seva ment transmet al seu cos els gestos precisos, amb desimboltura, constatant que no té res a amagar, traient importància al fet.
Fa dies que prepara la posada en escena. Ha cuidat els detalls, llenceria fina amb puntes, color negre, tot conjuntat. Per fora roba informal, samarreta, pantalons, res a destacar.
Els dubtes l'intimiden, no vol semblar una qualsevol, li cal un moment màgic, sincer. Ella no és conscient però que no és realment sincera. Què no estem disposats a fer en nom de l'amor?
Primer es treu la samarreta, pausadament però sense aturar-se, com si fos un gest quotidià. El cos prim, la pell torrada, els pits drets, rodons, coberts amb els sostenidors de puntes d'encaix.
Anys setanta l'esclat de maig del 68, les dones són propietàries del seu cos. Només fa cinc minuts una nena ha traspassat la porta, dins la bossa encara du la pegadolça i alguns cromos que vol bescanviar diumenge. Els seus actes però la van transformant, demà al matí el sol descobrirà la doneta o esborrarà les darreres hores?
Amb passes fermes, segura deixa la samarreta a l'única cadira. La cambra, típica, un llit, dues tauletes, una butaca, poca llum. Les cortines amaguen el pati de llums fosc i brut.
Ell resta fora de l'escena, ella no s'adona que també ell s'ha despullat, bé no despullat del tot, encara porta els calçotets. Asseguda a la petita butaca es treu les sabates, els mitjons, que deixa suaument dins les sabates i finalment es baixa els pantalons quedant-se en roba interior.
Està orgullosa de com ha anat tot plegat, sent una agradable sensació de complaença. Prova superada, no té importància, perquè tothom té tanta por, ella no, què li pot passar si un home veu el seu cos?
Seu al llit on ell l'espera i amb les seves mans, suaus, calentes i fermes a poc a poc li treu el sostenidor, s'alliten un al costat de l'altre, s'abracen una bona estona.

            –És una mica tard –diu ella.
            –Si pot ser que tanquem el llum –respon ell.
            –Bona nit –diu ell.
            –Bona nit –li respon ella i apaguen els llums.

No puc parar de pensar

Respira...
Que faig per sopar, expiro.
No poden callar, inspiro.
Posa l'atenció al terra.
Respira...
Estàs sempre dins del cap.
Demà cal rentar, inspiro.
Plomes verdes van volant,
expira, inspira.
He de repassar l'anglès.
Respira... inspira.
Les cotorres argentines,
que viuen dins el meu cap,
m'entabanen i m'enganyen,
i no ho poden evitar, expira.
Respira, respira, voleu callar!!!

Reconstruir I

Per fi una mica de sol, la pluja fins ara insistent ens ha deixat. Res semblava anar malament les forces, incontrolables, han fet acte de presència enrarint la trobada. Faig marxa enrere i res, en quin instant ens va cobrir, ens va transformar. Reconec la vella coneguda pàtina brillant, inquietant i fosca que ens assetja. En quin instant les mosques verdes, fastigoses s'han fet fortes entre nosaltres.
Passen els dies i els mals records em tenen atrapada, les seves mans oprimeixen el meu pit, m'esforço per alliberar-me, no encerto, no trobo la drecera. Les mosques segueixen alienes, reconec els magnífics colors irisats, tots els colors del verd. Cossos metàl·lics, ales d'àngel i encara i així ens desagraden, tot i que no fan res de dolent.
Una i una altra vegada construeixo la imatge idealitzada de les seves ales, transparents, els cossos, negres, no hi poso ulls, ulls que no sé si em miren tal com sóc. Potser veuen un jo multiplicat, un jo inquiet, culpable, trist, penedit, alegre, esperançat.
És difícil reconstruir, és fàcil començar de nou. La pàgina en blanc només existeix en el primer segon de vida, o potser no.
Segueixo i segueixo escodrinyant, buscant l'instant, la paraula, el to, la mirada. Com, quan, on va començar, en quin instant.
Deixaré que les mandarines es cobreixin de floridura?