Viatges urbans

No sé si ens van escollir o va ser casualitat. El dimarts vaig anar al centre, volia fer unes compres. Mentre baixava a l'andana arribava el metro, vaig accelerar el pas per agafar-lo. Hi ha una regla no escrita que ens obliga a córrer quan sentim l'arribada dels vagons. No tenia gens de pressa però vaig córrer. Hi havia poca gent al meu vagó, vaig comptar-los: érem sis per això vaig poder seure. El viatge va transcórrer sense cap incident. Aquí hauria acabat el relat si no fos pel que va tenir lloc les setmanes següents.

Van passar uns dies d'allò més quotidians, vaig anar al cinema, vaig sortir amb una amiga, vaig omplir la nevera amb tot allò que ens cal per sobreviure: viandes, fruita, productes de neteja; en un supermercat vaig comprar iogurts de cirera que m'agraden molt i són difícils de trobar... Però bé anem als fets.

Divendres al matí, en pujar al vagó, aquest dia no vaig haver de córrer i també vaig poder seure. També érem sis persones, un fet gens habitual, sempre hi ha força gent. Em va venir al cap que aquella situació ja l'havia viscut. El meu pensament va començar a elucubrar possibilitats, serà per l'hora, potser ha trigat poc a venir, això al metro no passa, l’horari és estricte. Vaig decidir que no valia la pena seguir creant escenaris i llavors el comboi, es va aturar. Vam restar uns minuts parats, no li vaig donar massa importància, en aquell moment. En sortir al carrer miro el rellotge, sembla que he trigat massa temps, em dic, encara que la meva capacitat de mesurar el temps no és gaire fiable. No he quedat amb ningú i realment no tinc gens de pressa, però, pot ser que hagin passat dues hores? Suposo que estic equivocada, he sortit a les deu i tal vegada estic errada i eren les onze.

Passen uns dies i torno al metro, vaig a casa de la tieta, asseguda al vagó vaig preparant-me passar d'un dia tediós, pobra tieta que n'és de pesada, ja és gran i els seus temes me'ls sé de memòria. El metro s'atura, renoi, penso quina mala sort. I em ve al cap la darrera vegada que es va aturar. Aixeco la vista del mòbil i m'adono que només som sis persones i és estrany juraria que són les mateixes de l'altra vegada, no, no pot ser. Ens posem en marxa i m'oblido del tema, a veure si no arribo a l'hora. Pujo per les escales mecàniques i, ja és de nit!, no m'ho puc creure, he sortit de casa de bon matí, miro l'hora, són les nou de la nit. Espantada truco a la tieta, m'esbronca, li demano mil disculpes, no li puc explicar què ha passat, ni jo mateixa ho sé. He de tornar a casa, començo a baixar les escales i quan estic a punt de validar la targeta, m'ho repenso i finalment ho decideixo, no, agafo l'autobús. No tornaré a agafar el metro.

Aquesta nit he posat les notícies i el que he escoltat m'ha deixat bocabadada. Aquest matí ha aparegut un vagó de metro a dalt de tot de Collserola. Els cinc viatgers que hi anaven, diuen que van perdre la noció del temps i sembla que han perdut tot un dia, havien pujat a les set del matí per anar a la feina, tots ells, malgrat que no són família, tenen el mateix cognom. No puc estroncar el crit que em surt de la gola quan sento dir, Senserrisc, com jo! -dic cridant. La presentadora segueix parlant, també han trobat en una nau abandonada situada prop del lloc dels fets, un gran aparell i un munt d'altres estris electrònics que emetien unes ones estranyes. Els artificiers els han desconnectat i han iniciat una investigació, es creu que pot tenir alguna cosa a veure amb el viatge del vagó de metro trobat a la muntanya.

www.multifeinadora.cat

El primer que sorprèn és el seu nom, Jutte. El seu pare i els seus tiets eren amants de les arts marcials, els dibuixos manga i tot allò que venia del Japó. D'allí venia el seu nom, en realitat era el nom d'una arma japonesa. Aquest nom la va marcar però no pel significat, si no per el lloc d'on provenia. Ja de molt petita en saber que el seu nom havia vingut del Japó es va interessar per tot el que tenia alguna cosa a veure amb aquella part del món. En una ocasió va veure un reportatge que parlava de la primera dona que havia escalat l'Everest i en saber que havia sigut una japonesa de nom Junko va decidir que es faria escaladora.

La primera vegada que va pujar a un cim es va adonar que allò era el que havia buscat sempre, estar en un lloc silenciós, tranquil, on poder respirar a plaer, escoltar el batec del seu cor i sentit l'escalfor del sol sobre la pell. Ella era una noia solitària a la què no li calia cap mena de companyia, estar a tocar dels núvols era prou recompensa. La seva passió es va convertir en la seva droga, l'alpinisme era el primer, aviat però es va adonar que havia de buscar la manera de guanyar-se la vida, escalar muntanyes no li donaria menjar.

La seva mare era una dona amb molta empenta, ella era l'encarregada d'arreglar qualsevol desperfecte a casa, una aixeta que perd, penjar un quadre, canviar una bombeta, fins i tot arreglava la rentadora. La Jutte va decidir seguir els seus passos i va començar a ajudar-la en totes aquestes feines. Més tard durant els anys d'estudiant va fer petites reparacions a veïns, familiars i coneguts per guanyar-se uns calerons, aquest va ser un bon aprenentatge que aviat li va servir per poder trobar feina.

Va decidir inventar-se una professió i li va buscar un nom, es faria Multifeinadora, va muntar una empresa on ella era la fundadora, gestora, directora i única empleada. Va fer una plataforma web amb l'ajuda d'un amic on s'oferia per a tota mena de petites reparacions, gestions burocràtiques, encàrrecs de tota mena, tenir cura d'infants o avis, fer compres urgents, cuinar, planxar, netejar, la llista era interminable. Això ho feia a qualsevol hora del dia o de la nit. Aquesta feina li permetia organitzar-se al seu aire, fer un horari flexible.
Treballava incansablement durant uns mesos a l'any i quan arribava el bon temps pujava a les muntanyes, allí s'omplia d'energia, de llum, d'aire de sol. Li va anar tan bé que seguint el seu exemple avui dia podeu trobar multifeinadores i multifeinadors arreu del món.

Elàstic

No li he explicat a la mare que em passa, per què?

Ella sempre controlant, sé que no ho pot evitar, no sé si m'estima.

No vol perdre el poder que sent estimant?
Sempre diu, no, no soparia ni jo ni ningú, sempre ho diu, nit rere nit.

Pensa que ella ho fa millor?

No es pot relaxar, no ho pot evitar. 

D'aquesta manera es fa imprescindible. 

Potser creu que mai la deixaré, pensa que no l'estimaré?

Té por de quedar-se sola.

Vull canviar, tinc por, no pensis, no pensis el pitjor.

A ell no l'importa el que em passa?

Mai m'escolta, voldria que tots dos poguéssim viure plegats per sempre.

Perquè parlo amb el gat?

Algunes vegades m’agradaria marxar, deixar-ho tot.

Engegar una nova vida sola?

Crec que necessito tenir el control, tot m'afecta però sobretot espero.

Què espero?

Ell pensa que sóc jo qui el sotmet.

Jo sé que el vincle està a punt de trencar-se.

El trencaré?

Ella, la mare —Vaig d'un lloc a un altre—
Ell, el fill —T'he dit, para!, Em deia, quieta!
Ella —No, m’he de moure!
Ell —Faig jo el sopar.
Ella —Sempre? Ets l'únic.
Ell —No em jutges i m'entens
Ella —Deixaré d'estar amoïnada.
Ell —El vincle no s'ha trencat, ara és elàstic.

Sorpresa

La mare d'en Ferran va d'un lloc a l'altre, s'atura i dóna una ullada al carrer des del balcó, res, el carrer és totalment buit.

            —Sembla mentida—, es diu un cop i un altre— tant de soroll que fa quan estic dormint i ara que voldria escoltar brogit no sento ni una mosca. On s'haurà ficat, es pregunta cada cinc minuts, m'ha dit que tornaria tant bon punt arribés i res de res.

La mare està amoïnada, va cap a la cuina a preparar-se una infusió. No és només per les hores passades, és per no saber què passa.
            —En Ferran fa dies que està estrany, callat, murri, no té gana, sempre pendent del maleït sorollet del whatsapp, ping, ping, ping, per sort no sona la musiqueta que s'escolta arreu, em posa negre, tants avenços, tanta tecnologia, tantes possibilitats d'escollir i tothom porta el mateix to. Maleït Ferran, podria fer-me una trucada— El gat no perd paraula.

Avui al matí en Ferran s'ha aixecat cantant i ballant, tots dos s'han trobat al rebedor ella per agafar, no recordo que i ell, estava a punt per sortir.
            —Ja marxes?— li ha preguntat.
            —Sí!
            —No esmorzes?
            —No!
            —Caram quina varietat de mots, sort que estàs content.
            —No puc explicar-te res, tinc una sorpresa. Aquest vespre quan torni ho sabràs tot—, i d'una revolada agafa la bossa i marxa sense que la Matilda, la seva mare hagi pogut dir ase.

Tota la tarda la casa ha restat buida, només el gat, l'ocell i els peixos de colors l'han guardat. La Matilda, sempre torna al capvespre, les vuit o les nou i prepara el sopar.

Són les nou i mitja, la mare d’en Ferran espera que s'escalfi l'oli i no sap com recorda la conversa del matí, la sorpresa! Intenta pensar què o qui serà, fa un repàs de les darreres setmanes i recorda la que va escoltar fa uns dies i amb un lleu somrís i un gest de dona entremaliada li diu al mixu.
            —Ja ho sé, avui coneixeré el seu amor!

És de matinada i la mare d'en Ferran cansada d’esperar cau desmanegada sobre del sofà on els braços de Morfeu l'acullen. De sobte sent la porta, obre els ulls i a contrallum veu una figura, una cabellera que emmarca un rostre, li arriba l'olor d'una colònia de fruites, s'aixeca com si tingués una molla i tota amabilitat diu:
            —Hola sóc la mare d'en Ferran, com et dius maca?— i una veu de contralt li respon.
            —Em dic Marcus, tant de gust!

Mirades

Sento que tot jo tremolo per dins, el sotragueig del tren, les hores passades assegut sobre la fusta dura del seient em pesen. Arrossego la maleta fins aquí, la ciutat està en ebullició i jo no puc més. M'assec en un dels bancs del passeig i alço la vista per primer cop des que vaig dir adéu a la meva terra, una terra oblidada que ja no ens alimenta.
No puc veure l'horitzó però si la muntanya al fons i puc endevinar el mar encara que des d'aquí no el puc veure. El que si m'arriba, és la seva pudor una barreja d'olor de gasoil, de peixos fets malbé, de brutícia acumulada per les barques i els vaixells de mercaderies. Veig gent mudada passejant sense pensar en res, gaudint del sol d'aquest fred matí de primavera.

Mentre el protagonista d'aquesta història descansa tancat en els seus pensaments un gavià jove passa volant, busca alguna peça per a portar-se al bec, fa una volta per sobre del passeig fins que s'adona que allí no trobarà res. Fa poc temps que s'ha de buscar el menjar, de sobte ho veu, a l'altra banda del passeig amagat de mirades inoportunes hi ha un munt de menjar i sense pensar-ho dues vegades enfila el vol baixant en picat cap a un munt de xarxes plenes de viandes a quina més suculenta. Mentrestant el viatger i la seva maleta han deixat el banc i s'han perdut sota els arbres de les Rambles camí d’una pensió barata i si pot ser neta.

Sembla que va ser ahir que m'arrossegava per aquestes Rambles amb la meva maleta vella i atrotinada, avui vestit com cal i amb sabates noves pujo rambla amunt per acomiadar-me d'aquesta ciutat. Enrere han quedat els mals moments, el patiment, la nostàlgia del tros i de la família, avui aniré a la Font de Canaletes a beure la seva aigua i així tindré la seguretat que hi tornaré.

En arribar a la font i completar el ritual el nostre amic s'asseu en un dels bancs per observar l'entorn. Tot ha canviat, ell ha canviat, la seva mirada va d'un costat a un altre del carrer fins que queda quieta sobre d'un gavià que estranyament està bevent aigua de la font, de sobte els seus pensaments van enrere, i sense adonar-se recorda nítidament el dia que acabava d'arribar i que assegut en un banc prop del port, va veure com un ocell baixava en picat cap al mar fins a desaparèixer de la seva vista. Segons després, veu com l'ocell aixeca el cap el mira i les mirades es creuen. Aquest és el moment en què tots dos es reconeixen.