20 de març 2026

En Tomàs fa un descobriment

4 març 2026

En Tomàs fa un descobriment

Li agradava caminar pels carrerons estrets, bruts i silenciosos del que havia estat al centre de la ciutat quan aquesta estava en el moment més àlgid de la seva existència; ara era una zona oblidada.

Anava caminant a poc a poc tot observant els antics edificis, palaus ben conservats, cases una mica atrotinades no tenia gens de pressa i gaudia del silenci, de sobte es va adonar que davant seu algú caminava, sentia el soroll de les sabates trepitjant el terra de pedra, no podia veure qui era el carrer feia ziga-zagues.  

Va accelerar el pas, es va afanyar volia saber qui caminava davant seu quan va sentir el soroll d’una campaneta, algunes botigues antigues tenen aquests ginys per saber quan entra un client, va arribar a temps de veure una porta mig oberta. La curiositat el va empènyer i va entrar el lloc era una mica fosc, però al fons va veure un espai més il·luminat. La botiga era una llibreria no estava buida alguns clients xafardejaven les lleixes per veure si algun exemplar els podria interessar. Quan va arribar al fons va veure un sofà i unes cadires, es va sentir convidat a seure, cosa que fa. El llibreter se li acosta amb un llibre a les mans tingui, li diu quan l’he vist entrar he sabut que aquest era un llibre especial per a vostè, l’ha de llegir és per vostè ja em dirà si m’he equivocat.

Va seure tot buscant la millor i més còmoda postura, va obrir el llibre, va passar les primeres pàgines aquestes que diuen qui és l’autor, l’any que es va editar, el nom de l’empresa editora, el pròleg gairebé sempre escrit per un autor reconegut o un amic de l’escriptor. No es va aturar a llegir res de tota aquesta informació i es va disposar a llegir. En començar la lectura, còmodament assegut al sofà de l’antiga llibreria va entendre que sí que era un llibre per a ell.

Va llegir en veu alta: en Tomàs acaba de començar la lectura d’un llibre que ara mateix agafa amb les dues mans, sorprès pel que acaba de llegir tanca el llibre per mirar el títol, es torna a sorprendre a la portada es pot llegir: En Tomàs fa un descobriment sorprenent.


Un viatge gens convencional

4 març 2026

Un viatge gens convencional

Aquella era una agència que li havien recomanat, és especial li va dir el seu amic Gerald, ja veuràs Vinzenz són uns viatges realment molt diferents, segur que t’agrada.

Quan li van mostrar el mapa no ho va veure clar, era un mapa ben estrany semblava tot molt més petit del que sempre havia vist en altres mapes. Li faltaven parts del món no sé, o no ho sabia veure o no estava del tot acabat, era un mapa molt antic el cas és que quan li van fer l'oferta tot mostrant el mapa li van dir ja veuràs, et podem organitzar un viatge espectacular. 

No sé què t’han explicat, però no serà un viatge virtual. Si decideixes posar-te en les nostres mans t’estalviaràs totes les coses molestes d’un viatge. Ens agrada viatjar, però no ens agraden les molèsties que comporten els viatges, siguin curts o llargs. No et caldrà arrossegar la maleta amunt i avall, no perdràs temps esperant l’autobús, l’avió, el tren. En tren t’esperes menys, però el viatge és molt més llarg i, que dir del cotxe a banda del temps. Has de comptar amb els altres conductors, la limitació de velocitat, posar benzina, parar a menjar i si es fa de nit és molt pesat, conduir de nit. En general, els viatges en cotxe comporten un gran perill.

Amb aquest viatge que t’oferim et pots estalviar el pitjor dels viatges convencionals, tu només t’has de deixar portar. Tu creus que serà un viatge d’aquells que sembla que estàs en el lloc, però no hi ets en realitat perquè et posen unes ulleres per veure un espai reproduït. No, no, no, no, aquí no es tracta d’això aquí tocaràs la terra sentiràs l’aire sentiràs les olors de les plantes sentiràs els sorolls els animalons els ocells. No sé què t’agradaria, un lloc on hi hagi aigua, una aigua real, on et podràs mullar i sentiràs la seva remor. Si és al mar el soroll de les onades trencant et relaxarà, la sorra calenteta també t’ajudarà, un lloc ideal per passar uns dies tranquils podria ser el Mar de les Antilles és a la costa est de Costa Rica i el nord d'Amèrica del Sud. Aquesta mar és una zona de l'oceà Atlàntic, rica en biodiversitat, destaca per les seves platges de cocoters i aigües cristal·lines.

Si vols tenir contacte amb l’aigua dolça et podem oferir el llac Tanganyika a la Vall de Rift a l’Àfrica. És el segon llac més profund i el segon més gran per volum del món, té 15 milions d'anys i 673 km de llargada, una profunditat de 1.471 metres, és el més profund d'Àfrica i el segon del món. És conegut per la seva gran biodiversitat i és un dels llacs d'aigua dolça més grans i antics del món. Si esculls un llac no podràs sentir el soroll de les onades, a canvi els arbres del voltant que refresquen l’aire i on les fulles mogudes per la brisa interpretaran unes melodies que t’ompliran de goix. Allí podràs gaudir de les boniques vistes de les muntanyes i potser del riu que alimenta el llac.

Si t’agrada l’ambient urbà pots escollir la visita a una ciutat, gran o petita. A les grans ciutats pots gaudir d’una variada oferta cultural, museus, exposicions, edificis emblemàtics, carrers plens de botigues i restaurants. Com pots veure tens un vano de possibilitats immens, pots escollir qualsevol continent, per exemple a l’Àsia tens la ciutat de Beijing capital de la República Popular de la Xina, té més de 21 milions d'habitants. Plena de contrastos, els palaus dels emperadors, la uniformitat dels edificis del comunisme i els gratacels d'avui dia símbol del capitalisme que impera en les grans ciutats xineses.

En ciutats més modestes pots tenir més oportunitats de conèixer la seva gent, tastar els menjars típics, prendre una copa del licor més popular, trepitjar els carrerons visitar els temples més antics, gaudir de la natura. Un lloc que no oblidaràs Castellar de n’Hug, al continent Europeu, un pintoresc poble de muntanya, situat a l'extrem nord de la comarca del Berguedà, a Catalunya, és famós per les Fonts del Llobregat, on neix el riu que duu el mateix nom. Els carrerons de Castellar de n'Hug et transportaran a una època passada, amb cases de pedra que preserven l'essència rural catalana. Una de les activitats que no et pots perdre és el Concurs Internacional de Gossos d'Atura, que se celebra cada agost, on els pastors demostren l'habilitat dels seus gossos en el maneig del ramat, un espectacle que uneix tradició i naturalesa.

Pots escollir un lloc poc visitat per nosaltres per la seva llunyania, Tasmània, descoberta per un neerlandès anomenat Abel Tasman, perfecte per visitar els pobles tradicionals, la natura extrema, els animals desconeguts per nosaltres els europeus, restes arqueològics dels aborígens els pobladors més antics. Un munt de possibilitats de fer un viatge extraordinari per conèixer Austràlia.

No em vull allargar més, el cas és que tu pots mirar el mapa i decidir a on vols anar i un cop decideixis m’ho dius i fem el que hem de fer i si et deixes portar allà que aniràs i pots estar-te el temps que tu decideixis comptant quina és la teva capacitat monetària, perquè això no és gratis, podràs quedar-te més o menys dies, anar més lluny o més a prop si pots gastar més o més diners. Si un lloc no t’agrada doncs busquem un altre. Posa el dit el mapa i digues aquí i zum!, allí que hi aniràs i t’hi pots quedar els dies que vulguis o els dies que puguis. Si tens ganes prou diners i prou temps, no tindràs gens de pressa en tornar. Podries fer la volta al món.

Deixa que m’ho pensi potser em podria interessar si tinguéssiu un mapa que es veiessin millor tots els països i tots els llocs, vaig respondre. Tot plegat em sonava a paraules buides i enganyoses, no em podia refiar. Era màgia o era engany?


10 de març 2026

Evolució, transformació

25 de febrer 2026

Evolució, transformació

Va aparèixer com si mai hagués existit, uns fils prims i delicats li sortien del melic, al final de cada un dels fils havia nascut una bonica flor, cada una d’un color diferent. Aquests fils no només havien creat les flors sinó que embolcallaven els seus braços lligats al voltant del cos.

Semblava que estava amagada per uns núvols, no tota ella només la seva ment. El seu cos vivia entre el groc i el taronja i el cap en un món verd rodejat de núvols blancs i petits.

Quan més amoïnada estava per tot allò, que no entenia unes mans van aparèixer en el món verd, taronja i groc. Alguna cosa l’agafava, va aparèixer un sentiment lleig, no el coneixia, però no li va agradar. Tenia por, una por irracional, i no eren unes mans eren les seves mans o podríem dir braços o tiges, arrels... El seu cos ajudat per la ment els havia desenvolupat tal vegada perquè buscava la companyia d’altres éssers. El seu món monòton de només tres colors no li era prou divers les flors que havien sorgit no vam viure prou per satisfer la necessitat d’ampliar el seu l’entorn.

Ajudada per les mans, els braços o branques va veure l’altra, era preciosa, tenia dins seu diferents tons de verd, colors més pronunciats vermells barrejats amb taronja fulles verd fosc una meravella per la vista així que a poc a poc es va anar transformant i sense donar-se uns animalons la van fer seva.

L’abraçada dels animalons la van portar cap a un altre sentiment, es va sentir estimada, acompanyada sentia que tenia el suport necessari per continuar el seu desenvolupament, transformació o evolució i encara que una part del seu cos encara era lligada, del seu cap sortien unes branques plenes de fulles verdes que li donaven uns coneixements que feia temps que anhelava i que l’ajudarien a gaudir d’aquell món, el seu món en pronunciar aquesta frase, “el meu món” va notar que tenia un nou sentiment la pertinència. Aquest sentiment de pertinència la va embolcallar.

Dafne i el mite d’Apol·lo

18 de febrer 2026

Dafne i el mite d’Apol·lo

Dafne, filla del Déu riu Peneu, sabem que era contrària a l’amor i no desitjava casar-se, després dels fets que van ocórrer la vida li va canviar de baix a dalt.

Tot va començar quan Apol·lo es va burlar del Déu Eros (els romans l’anomenen Cupido), que decideix venjar-se i qui paga el preu és Dafne.

Eros dispara una fletxa d’or a Apol·lo que li desferma un enamorament apassionat. El cas és que s’enamora perdudament de Dafne. Ella no vol sentir a parlar d’ell ni del seu amor. Dafne és contrària al matrimoni, ja que es vol mantenir verge. L’enamorat Apol·lo es veu obligat a perseguir-la per a confessar-li el seu amor.

Eros involucra a Dafne en la seva venjança, quan ella només passava per allí. No va tenir cap oportunitat, li va clavar una fletxa de plom que l’obliga a ser encara més contrària a l’amor i rebutja a l’enamorat Apol·lo.

El pare de Dafne, també té un paper destacat participa de la desgràcia de la seva filla. Quan Dafne és perseguida per Apol·lo queda atrapada en un carreró sense sortida, llavors demana ajuda al seu pare, vol que la transformi i així obligar l’enamorat a desistir. Peneu, la transforma en un arbre, el llorer. Quan Apol·lo la veu transformada en arbre decideix que sempre estarà cuidant-lo i va fer que aquest sempre lluís verd i bonic gràcies als seus poders de l’eterna joventut i immortalitat.

Així que tenim a l’arbre, Dafne incapaç de moure’s i obligada a estar al costat d’ell per sempre més.

Dafne es utilitzada, menystinguda i convertida en un objecte que els homes fan servir per presumir encara més dels seus atributs i del seu poder sobre les dones.

No acaba així la història, Dafne convertida en arbre va poder sortir d’aquest captiveri ajudada per algunes amigues, totes elles deesses. Van aconseguir que Apol·lo un home orgullós, altiu, ufanós, insolent, presumptuós i fatxenda que sempre tenia al seu costat un reguitzell de palmers què com ell eren altius, orgullosos, tibats, creguts i presumits, es va quedar sol quan es va enamorar de Dafne, va perdre el seu estatus social, el seu seguici a poc a poc va anar desapareixent i així va ser que es va quedar sol i oblidat.

Dafne va tenir més sort es va adonar que no era contrària a l’amor, que no volia ser verge, va descobrir que era contrària a l’amor dels homes, no a l’amor. Va enamorar-se d’una sacerdotessa del temple de Gea, on ella també servia.

Apol·lo símbol de la bellesa masculina es va quedar com diem col·loquialment per vestir sants.


Amor prohibit

11 de febrer 2026

Amor prohibit

Cada dia a la mateixa hora deixava el que estigués fent i observava la porta d’entrada, allí intentava buscar l'excusa perfecta per fer veure que hi feia alguna cosa, i esperava. S’obria la porta i l’aire s’omplia amb la fragància que ella escampava, alta, bonica de cara, decidida, intel·ligent, tenia un munt de característiques, totes elles espectaculars. No només era bonica també era una gran persona, generosa, i dolça amb tothom.

Ell l'observava bocabadat sense deixar de mirar-la, només eren uns minuts, des que creuava la llinda d’entrada fins que la porta de l’ascensor es tancava al seu darrere. No tenia cap esperança de poder-se atansar a ella, però no deixava de pensar-hi, què faria si algun dia pogués parlar-hi?, potser ella s’enamorava d’ell tal com ell l’estimava des del primer dia que la va veure.

Era normal que no tingués cap esperança, no estava a seu l’abast. Ell era un jove treballador, una persona invisible als ulls dels habitants d’un edifici de luxe on vivien només gent amb un gran poder. No un poder qualsevol, no només eren milionaris eren grans amics de persones influents que ocupaven càrrecs de gran importància a les altes esferes.

Tot va canviar quan una nit estant en un local de festa amb alguns amics li va arribar una flaira coneguda. Era ella, va passar just pel seu costat quan de sobte va ensopegar, el lloc estava poc il·luminat i no va veure l’esglaó, va fer un petit xiscle, s’havia torçat el turmell.

Ell va poder sostenir-la la va agafar amb força i delicadament la va acompanyar fins a una butaca. Un cop passat l’ensurt es va oferir per portar-la a l’hospital. Durant el trajecte van estar parlant, ella no el va reconèixer, un fet normal, ja que mai s’havia fixat en ell, el noi del manteniment, al cap i la fi ell a la feina era invisible als ulls dels habitants d’un lloc tan exclusiu.

Les hores que van passar junts van ser màgiques i es va crear una complicitat que cap dels dos havien pogut endevinar. A partir d’aquella nit tot es va capgirar, ell va tornar al local i ella també i encara que al vestíbul de l'edifici tot continuava igual, durant les nits la complicitat va anar transformant-se en un lligam que dia a dia s’anava fent més i més fort.

Una nit ell va decidir que era hora de confessar el seu amor, quant de temps feia que l’estimava, que la veia caminar pel vestíbul. Li va explicar qui era ell, on treballava i quant de temps feia que el seu cor bategava per ella. Li va explicar com des de lluny la mirava com imaginava el moment que s’atansaria i li confessaria el que sentia. Feia temps que es preparava per a aquest moment i sabia a què s’exposava, però s’estimava més gaudir del seu amor a cara descoberta que continuar mentint.

De moment ella va quedar astorada i va estar una gran estona sense dir res, mirant els llums que il·luminaven tènuement el local i sentint la música suau que donava l’ambient sonor. Finalment, va dirigir la mirada cap als ulls d’ell i va dir, no m’importa qui ets, jo només vull estar amb tu i oblidar-me del món.

Així va ser com van començar la resta de la seva vida, cap dels dos va tornar a casa. Ella ho va deixar molt clar, només tenien un camí, desaparèixer. La seva família mai deixarien que la seva estimada filla, la perla del seu pare, la nineta de la seva mare, estigués amb algú de fora del seu cercle i més d’una persona de tan baix nivell. El pare l’havia advertit feia anys, et casaràs amb qui jo et digui, abans et voldria morta que amb un caçapubilles.

Ella li va explicar que el pare era un home violent que es guanyava la vida amb mètodes no gaire legals, no va voler especificar. La resta ja la podeu imaginar, van desaparèixer i mai més van saber res d’ells. El pare, la seva família i amics van intentar trobar-los utilitzant tota mena de mètodes, cap d’ells legal, però no els van trobar.

Ho tenien clar si els trobava segur que els matava. No puc dir si van ser feliços o no, només desitjo que hagin tingut una llarga vida i hagin pogut gaudir d’un amor tan gran.

Davallada

28 de gener 2026

Davallada

Cobert per una pàtina d’un color de gos com fuig, aconseguit durant anys per l’aigua que humiteja tot l’indret, l’edifici encara resta altiu en mig d’arbres i males herbes. Els maons que en altre temps eren vermells llueixen un to verd fosc provocat pels de fongs que l’habiten. Dins l’edifici, bancs, taquilles i algunes botigues tancades. Feia anys lluïen objectes que en temps enrere eren desitjables. La megafonia encara funciona, però les veus sonen rogalloses sembla que anuncien els horaris i les vies corresponents des d’un lloc molt llunyà. Els treballadors de l’estació no tenen gaire esma, molta feina i poques mans. Els darrers anys han anat minvant la quantitat de treballadors i a hores d’ara només tres persones ocupen les tasques més urgents, la resta es van deixant. A poc a poc la decadència fa acte de presència les andanes gairebé buides tot el dia es veuen brutes. La llum no entra dins de l’edifici els vidres enfosquits no la deixen entrar, les manetes de les portes empastifades per milers de mans no conviden a fer-les servir. El rellotge que el dia de la inauguració va fer esclatar uns quants oh!!!, no funciona des de fa uns quants anys. El temps fa molt que no existeix en aquest lloc gairebé oblidat.

Ara el sistema electrònic controla l’arribada i sortida dels trens, per quina via arriba i avisa als passatgers i dona l’ordre de sortida dels combois. Ell, l’antic cap d’estació,   arriba cada dia a la mateixa hora a l’estació, se la mira amb tristor i sense adonar-se'n li sembla que tot és nou i recorda com tenia agafada de la mà la bandereta vermella que en abaixar el braç donava permís al tren per sortir i iniciar el viatge. Encara podia recordar el xiulet que amb un to agradable avisava als viatgers que en sentir-lo s’afanyaven a no perdre’l. Sempre hi havia algú que arribava tard i el tren no espera, la puntualitat és sagrada.

Quan la seva mirada s’atura a l’edifici la realitat el colpeja, no entén com han arribat a deixar-la de cuidar, amanyagar, netejar, reparar, els dies que els records s’esvaeixen s’adona que l’alegria dels viatgers, les anades i vingudes dels que se n'anaven de vacances, els que rebien als familiars, els treballadors homes i dones que s’afanyaven a deixar tot net i polit, atenien la gent amb un somriure, ja no existien, i en veure la realitat encara se sent més trist. Quina crueltat com podia ser, com van ser capaços de deixar-la d’estimar i permetre la davallada de la seva estació.


Els fets d’Urquinaona

21 de gener del 2026

Els fets d’Urquinaona 

Recordo aquells dies, la ciutat es va incendiar. No parlo de foc real, l’incendi era l’expressió de rebuig, molts ciutadans van pensar que la devien esbombar. Va ser una gran explosió. La ciutat es va omplir de gent descontenta, amb moltes ganes de manifestar-se, la protesta era gegantina. No ve al cas parlar dels motius, però sí de la frustració que molts sentíem i que es va anar contagiant casa per casa, carrer per carrer i cada dia més i més persones s’afegien a les protestes. La repressió policial era brutal i en resposta a aquesta violència el jovent es van anar enfadant més i més i llavors van aparèixer els contenidors cremant per les places i els carrers, van fer barricades, llançament d’objectes. Hi havia molta por i al mateix temps valentia per enfrontar-se a les autoritats i a la crueltat policial, que ja sabem com se les gasten.

Han passat uns quants anys des que aquests esdeveniments van tenir lloc. Cal recordar que de poc van servir, a hores d'ara tot continua igual i allò que volíem aconseguir resta oblidat en un calaix, avui dia recordem aquells fets i l’esperança que teníem, creiem que tots plegats podríem canviar alguna cosa.

Han passat sis anys i encara que recordo aquells dies, la veritat és que feia temps que no hi pensava.

Avui han parlat als telenotícies, ràdios, diaris, sembla que han fet un documental, on els policies expliquen com van viure ells el que va passar, sembla que entre cop de porra i cop de porra tenien temps d'observar el que feien els manifestants que rebien els cops.

Així començava el seu relat i seguia tot explicant una mentida darrere d’una altra. Semblava que el que jo recordava no tenia res a veure amb el que ells explicaven. Ells havien viscut uns fets i jo uns altres. Uns homes alts i amples, vestits amb uniformes especialment preparats de roba gruixuda, amb cascs, botes, armes i tota mena d'estris per dissoldre les manifestacions van passar molta, molta por. Es van enfrontar a xavals amb texans, samarretes, vambes i amb màscares per evitar ofegar-se amb el fum que ells llençaven indiscriminadament.

Ara per fi poden explicar la seva història i ens assabentem que van passar por, molta por. Estaven tan espantats que no sabien què fer. Han trigat sis anys a explicar com van anar aquells dies, dies de violència. Ves a saber quina va ser primer la seva o la nostra.

El que queda cal és que la realitat pot ser subjectiva, però el que és molt clar i no es pot obviar és que la policia sempre guanya i que el poder sempre està al seu costat, mai de part del poble. Ara toca fer el documental de tots aquells que van patir detencions, algunes tortures, presó, ferides i que encara avui dia estan pagant les conseqüències i són maltractats per les lleis i els jutges afins al poder.