21 de maig 2026

Sota el verd i el blau

13 maig 2026

Sota el verd i el blau

Feia hores que caminaven pels carrers de la gran ciutat, una ciutat situada en el bell mig del vast desert. I feia una calor extrema. Ens havien promès un viatge sorprenent. Jo esperava una altra cosa, de moment estava decebuda. Desert, sorra i monotonia, ara mateix edificis, cotxes, multituds arreu i més calor. Asfalt, grans avingudes, places i carrerons. Més desert, més calor, més sol, massa llum!

Ja no podia més, vam continuar caminant de sobte davant nostre al final del camí, un arbre, dos arbres, troncs, branques, fulles verdes i ombra, La llum del sol només tenia petites escletxes per il·luminar el terra. El blau del cel només es podia endevinar entre les branques i les fulles dels arbres gegants. El camí ens va portar fins a un lloc increïble no semblava real, un estanc d’aigua transparent ens convidava entrar. Sense pensar en res em vaig despullar. L’aigua il·luminada amb els colors verds i blaus em va acollir suaument. Allí acaronada per l’aigua vaig oblidar-me totalment de les hores i els dies que havia esmerçat.

Sota el blau i el verd, sobre les pedres i l’aigua em vaig reconciliar amb el desert, la sorra, la ciutat, els carrers i la calor.


Des del terrat

 13 maig 2026

Des del terrat

Era una xafogosa nit d’estiu, em varen pujar al terrat d’on podia dominar tota la ciutat de Pàdua. No en quedava res de res. Carrers, cases, palauets no quedava ni un edifici en peu. No em calia preguntar-me què havia succeït, la guerra!, que mata de tot el que està al seu abast, no distingeix, no discrimina, en el nom de l’invasor tot s’hi val. L’objectiu és guanyar, acabar amb tots aquells que no participen, que no combreguen amb el parer ni amb els pensaments de l’altre.

Els altres, aquells que es converteixen en els amos de la veritat. Els que atresoren la raó, creuen que tenen l’obligació d’aturar el mal i d’imposar les seves idees.

Tots aquests pensaments bullien dins meu i em veia amb l'obligació de no apartar la mirada, de mantenir-me quieta observant la ciutat completament arrasada.

No volia oblidar aquesta imatge la guardaria com un tresor. Potser aquest aprenentatge m’ajudaria a evitar el següent conflicte.

Les emocions a vegades ens converteixen en éssers optimistes. d’aturar el mal i d’imposar les seves idees.

Tots aquests pensaments bullien dins meu i em veia amb la obligació de no apartar la mirada, de mantenir-me quieta observant la ciutat completament arrasada. 

No volia oblidar aquesta imatge la guardaria com un tresor. Potser aquest aprenentatge m’ajudaria a evitar el següent conflicte. 

Les emocions a vegades ens converteixen en essers optimistes.


Ella

6 maig 2026

Ella

Recordo com se li il·luminaven els ulls quan parlava de les aventures d’infància. Al seu poble hi havia un castell. Havia estat un lloc important, quan ella era petita estava mig en ruïnes. Pujava a jugar a fet i amagar entre les pedres mil·lenàries. En aquell indret havien viscut persones importants, nobles i senyors feudals, havien succeït trobades rellevants. Al segle xv va morir el Rei sense descendència i allí es van reunir els compromissaris que havien de trobar el nou rei. Ella llavors no sabia res de tot això. També m’explicava emocionada i orgullosa que la font del poble tenia més de setanta canelles.

Es va casar massa jove i no va escollir prou bé, la convivència no va durar gaire. Els anys de joventut es van acabar aviat i de manera sobtada. Només feia uns anys que tot havia canviat i la llibertat havia entrat per la porta gran quan tal com s’havia obert de bat a bat es va tancar i aquest cop ho va fer amb pany i forrellat.

Malgrat que van passar molts anys de foscor, de viure discretament sense destacar gaire, sense esperar res de bo va poder formar una família i varen ser feliços. La recordo amb un xic de pena, va marxar massa aviat, hem perdut massa moments ella i jo, la sento molt a prop meu i estic segura que continua gaudint amb mi tots els anys que he viscut, que encara visc i puc dir que no han estat gens malament.

Fa uns anys vaig poder visitar el poble del que ella em parlava, el castell està rehabilitat i serveix d’hotel pels turistes més acomodats, vaig poder veure la font, la casa on va viure, vaig trepitjar les llambordes per on ella havia caminat i vaig sentir dins meu el seu esperit. 

Alguna cosa tenim a veure ella i jo.


L’ànec i el fantasma

4 maig 2026

L’ànec i el fantasma

Dins l’estanc s’estava d’allò més bé, encara feia calor i l’ànec nedava tranquil. El lloc era ple d’ànecs i ànegues, els seus germans i germanes, cosins, amics, veïns i veïnes gaudien de l’aigua i del bon temps. El dia era clar, potser es podien veure alguns petits núvols a l’horitzó més llunyà, res que fes patir. La pluja li agradava, però avui no tenia el cos preparat per mullar-se, ja gaudia de l’aigua que li permetia nedar. Vaja, que estava content, s’ho estava passant bé. Va tancar els ulls un moment, va respirar amb calma i va sentir que el cos es relaxava i la ment volava cel enllà. De sobte va notar un petit moviment, un avís d’alguna cosa no gaire bona, va obrir els ulls de cop, va obrir el bec intentant agafar aire, se li va glaçar la sang a les venes i va restar uns segons pressa del pànic. Què havia passat, estava sol en mig de l’estanc, l’aigua era negre, el cel fosc, els núvols ho cobrien tot, núvols foscos i amenaçadors. Va voler fugir, picava amb les potes l’aigua i intentava moure les ales per sortir volant, però per més que s’esforçava no aconseguia moure’s. Va intentar calmar-se, va recórrer amb la mirada els voltants buscava una sortida, però notava que una força desconeguda no el deixava bellugar.

Feia temps que voltava per les ombres, recordava el temps passat, aquell en què havia estat feliç. Ara no ho era de feliç, mai veia el sol, sabia que existia. Recordava alguns moments màgics quan tenia un cos i sentia batre el seu petit cor. Al seu voltant era verd i blau i taronja, no recordava tots els colors només els importants, el blau del cel i de l’aigua, el taronja de les matinades i els capvespres quan el sol naixia i quan s’esvania. Quan tot va succeir i va començar aquesta vida nefasta que feia por i que el feia infeliç ja feia molt temps que s’adonava que ja no era tan fort, que li costava aixecar el vol, que les plomes tenien un to gris i no brillaven com quan era jovenet. Aquell dia ho va perdre tot, la família, els amics, veïns i veïnes, tothom el mirava amb gestos de tristor. Ara les hores es confonien amb els dies, el temps no s’aturava mai i ell intentava sortir d’aquell atzucac. Volia tornar a gaudir de tot allò i cada moment s’esforçava, va posar tota la seva convicció en un darrer esforç. Ho va notar, va tancar els ulls un moment, va respirar amb calma i va sentir que el cos es relaxava i la ment volava cel enllà.

Hola tu qui ets, soc un ànec i tu, jo també ho soc, no t’havia vist mai per aquest estanc, jo tampoc a tu, però fa molts anys que conec l’estanc. Vols que nedem plegats una estona, et puc explicar moltes coses. M’anirà bé que m’expliquis quants aventures de l’estanc, jo fa poc que el conec. I així va ser que el petit ànec es va fer amic del petit fantasma que no havia volgut marxar d’aquest món.


El Gran Riki (el preu de l’excés)

29 d’abril 2026

El Gran Riki (el preu de l’excés)

M’acabo de comprar aquest cotxe.

Massa ostentós, no trobes?, tu no penses. Estem en el punt de mira.

Ja comences a parlar com el cap. A ell mai el molesten, nosaltres som els que ens exposem i ell vivint la vida. No m’importa res del que diguis vull viure a ful!

Creus que ets a Nova York?, fas servir els mots de la sèrie que vas veure ahir?

Anem, anem per feina posa't la gorra i les ulleres no vull que ens reconeguin.

Mans enlaire, tu a terra, tu ves cap a la caixa i tu també, a terra et penses que et lliuraràs. Sóc el Riki i ningú em vacil·la.

Estàs boig?, res de noms.

No m’importa, no podran amb mi, que vinguin, veuran quin pa s’hi dona.

A mi no m’incloguis, el meu nom ni de broma.

Ets un cagat!, tot dins de la bossa de pressa si aixequés el cap rebràs.

Guarda la pistola, no vull un accident mortal.

Cagat ets un cagat!

Com ha anat tot?, bé?

Cap aquí teniu la vostra part, si contem. Tu t’emportes la millor part, no?, és la més gran i sense fer res de res.

Què has dit?

Res cap és broma!

Marxar abans que no em penedeixi.

Jo sóc un cagat, però tu ets un boig. Mira que no rebis un tret una nit en una cantonada.

Anem a la disco?

Sí, tu com sempre, a la teva.

Ei família avui convido jo.

Ja hi tornem a ser, amaga aquest feix.

Deixa’m estar, tinc pasta i no me n’amago.

Jo marxo, no vull estar a prop teu. Un dia t’adonaràs que els excessos es paguen.

Correu, correu, la Poli, la Poli!

No he fet res jo.

D’on has tret tanta pasta? És el teu cotxe el groc? És teva aquesta arma?

Són massa preguntes.

Sí, i més que et farem a comissaria. 

Ets en Riki, oi?


Preguntes eternes

22 d’abril 2026

Preguntes eternes

Verd i marró, no és dur ni és tendre. Un és llis i l’altra no, on em porta el tronc rugós?, sembla imperfecte, cap línia recta, el color no és uniforme. Representa el pas del temps?, potser la vida mateixa, una vida gens uniforme. Els colors forts i clars. Ens pot semblar que té un color, però cada mil·límetre de l’escorça es reivindica mostrant una variació del color primitiu. Podríem dir que el volum, la forma i la duresa d’aquest tronc que no té res continuïtat.

Al contrari, el bambú sembla que té poca varietat, encara que si aprofundim segur trobaríem colors, textures, formes i línies que ens poden semblar rectes i no ho són, no té res d’uniformitat.

Els ocells, malgrat que sembla que volen lliures, busquen els barrots d’una gàbia infinita. Estarà feta de bambú. Una entren i altres surten, però no s’allunyen massa d’aquest lloc que els atrapa, com si es tractés d’un temple imaginat, per algú no sabem qui.

Una mà solitària es dedica a construir un puzle, l’impossible, la cara de la deessa s’ho mira creient que demà li donarà un sentit a tot plegat. Quina és la connexió?, n’hi ha alguna?, cal buscar què, qui, com?, moltes preguntes i cap resposta. 

Sigues feliç gaudeix fes-te fort com el tronc i el bambú, vola lliure sempre que puguis. No vulguis caminar sobre un puzle i sobretot deixa que els déus facin la seva la i oblida't d’ells.

Segur que ells no vetllen per tu.


Reconciliació

15 abril 2026

Reconciliació     

Ja no recordava quant de temps fa que vaig marxar, no tenia ganes de visitar aquest lloc, no havia tingut experiències agradables. Els pares passaven una època dolenta i em van enviar amb l’àvia, una dona esquerpa i poc donada a rebre o donar estimació. He tornat per l’enterrament d’un dels seus fills, l’oncle Manel, ell era una persona agradable i em queia molt bé. Ella fa temps que ens va deixar.

Ja havia finalitzat la cerimònia quan vaig decidir fer un vol pel poble. Tot caminant vaig arribar al final del camí, molt a prop del bosc. Em vaig trobar davant una casa petita i atrotinada, la curiositat em va empènyer a entrar al pati, la reixa estava oberta i la porta de la casa també. Vaig entrar, feia olor de resclosit, no entrava gaire llum, les finestres estaven tancades, no hi havia mobles, només a la cuina vaig trobar alguns armaris. No sé per què vaig remenar-los tot buscant no sé ben bé què. Sota la pica hi havia una caixa amb llibres, llibretes i alguns papers. Un lloc estrany on guardar-los, per sort, feia molt de temps que no rajava aigua per l’aixeta, segur que quan hi vivien, els llibres no hi estaven allí. La caixa va restar en terra mentre donava una ullada per la casa, en acabar de revisar totes les cambres, em va quedar clar que no hi havia res interessant.

No recordava qui vivia en aquella casa quan jo era petit, normal que no em recordés, vaig viure al poble fa molts anys i va ser poc temps. Quan vaig marxar se'm van esborrar tots aquells records. Com he dit, l’àvia no es feia estimar i no ho vaig passar massa bé. Com que no trobava res en tota la casa, vaig agafar la caixa i vaig sortir al pati, on hi havia més llum, vaig seure i vaig treure les llibretes, totes les pàgines estaven escrites, la lletra era bonica, neta i agradable. Cada llibreta tenia l’any i el nom, per sorpresa meva, posava el nom de l’àvia, de la meva àvia, l’Agnès. Al començament de cada pàgina posava el dia i el mes. Sense entrar en detalls, us diré que ja a la primera pàgina em vaig adonar que havia de llegir totes aquelles llibretes. La persona que les havia escrit per a mi era una desconeguda, no s’assemblava gens a la dona que recordava. En fullejar algunes altres llibretes, quedava clar que l’Agnès havia patit molt. Només sabia que la gent del poble no la tractava massa bé i ningú deia res bo d’ella i que la família l’havia deixada de banda.

Hi havia massa per llegir, massa per esbrinar i conèixer, em vaig emportar la caixa cap a casa dels meus cosins que encara vivien al poble. Durant uns quants mesos m’hi vaig quedar, cada dia obria una llibreta i cada dia em transportava fins al món on l’àvia havia viscut, havia deixat la seva empremta sobre el paper. No només era un diari, eren sentiments, emocions, poemes, històries i algunes receptes.

Em vaig aturar en una on explicava com fer un brou de verdures i viandes, explicava fil per randa quines parts de la vedella, i del porc, són les millors, quins d’ossos comprar, com escollir les verdures, en quin ordre i com calia cuinar-les, estaria bé fer aquest brou. Avui he sabut pels meus parents que aquella casa era de l’àvia Agnès i que allí hi vaig viure jo de petit, cap record, com podia ser? Estava decidit a recordar, i per això calia conèixer a aquella dona, què li havia passat?

Volia reconciliar-me amb ella, una dona vilipendiada, jutjada i condemnada a l’ostracisme de per vida. Què havia fet? Mentre llegint aquelles pàgines anava descobrint a la persona que potser s’amagava de la maldat de la gent del poble. La seva ànima, aparentment destruïda, es trobava amagada en cada paraula, cada frase, es podia veure la bondat que no havia deixat aparèixer per por del que diran, vaig descobrir la duresa de la seva existència. Explicava que de molt jove s’havia enamorat, aquest amor va ser la seva perdició, ell havia format part dels enemics i un cop va acabar la guerra va marxar. Ella no va poder amagar el fruit del seu amor i, encara que la criatura se la van endur lluny, ella va quedar marcada per sempre.

En conèixer la seva història podia entendre per què s’amagava, perquè era tan esquerpa. Vaig decidir treure a la llum els seus escrits, la seva història, els poemes, les receptes, els seus anhels, el que pensava.


L’escena del crim

8 abril 2026

L’escena del crim

Malgrat la sang, la falta de llum i l’entorn decadent, brut i lleig, l’únic que va veure només entrar va ser la tulipa blava, estava il·luminada per un raig de llum, la casualitat havia permès que l’únic raig de sol que havia pogut entrar per una petita escletxa que les cortines no havien pogut evitar li donava de ple.

Ella, la detectiva, va pensar que tot plegat havia estat col·locat a consciència, era un crim premeditat. L’atzar no havia participat en res. La tulipa blava estava el vent mix del llit sobre uns llençols blancs, tan blancs que destacaven i que no tenien res a veure amb la resta de la cambra. També destacava la sang, que brillava com si fos una sang falsa, i no, era real.

La detectiva va recórrer amb la mirada, tota la cambra s’aturava en cada racó, en cada objecte. El terra, cap petjada. A la tauleta, un got i una ampolla d’alguna beguda alcohòlica. Es va fixar en l’etiqueta, es va quedar gelada. Allí palplantada un pensament la va sorprendre. No, no podia ser. Va recordar, feia molt de temps, massa temps, ha tornat, estic segura que ha tornat.

Va sortir al passadís on estava el seu company, sé qui ha sigut l’assassí, li va etzibar.

L’assassí de les tulipes ha tornat!!!


Un capvespre d’abril

8 abril 2026

Un capvespre d’abril

L’Esperança esperava que aquell camí la portés cap a la llum que s’endevinava en la llunyania, tot caminant va recórrer el una gran distància. Ella, no coneixia a la soledat i era massa jove per pensar amb la jubilació, l’àvia sempre s’encarregava de dir-li quan sortia de casa, nena gaudeix del present que la vida és molt curta. Justament en aquell moment va veure a la vora del camí una rosella, ella sí que viu poc potser a mi em sembla curta la seva existència, però no sé què li semblarà ella. El camí se li estava fent feixuc i el paisatge no era massa engrescador. Els camps encara no estaven sembrats i no hi havia arbres ni muntanyes que trenquessin en la monotonia de l’horitzó. Llavors va recordar que portava la seva música, l'electrònica a vegades pot fer-te un bon servei. Mentre sentia una de les cançons va recordar el petó que va donar-li a ell quan es van acomiadar, per sort sabia que molt aviat tornarien a estar junts. Per fi va arribar fins a la llum que li havia cridat l’atenció i francament no era res de l’altre món!


20 de març 2026

En Tomàs fa un descobriment

4 març 2026

En Tomàs fa un descobriment

Li agradava caminar pels carrerons estrets, bruts i silenciosos del que havia estat al centre de la ciutat quan aquesta estava en el moment més àlgid de la seva existència; ara era una zona oblidada.

Anava caminant a poc a poc tot observant els antics edificis, palaus ben conservats, cases una mica atrotinades no tenia gens de pressa i gaudia del silenci, de sobte es va adonar que davant seu algú caminava, sentia el soroll de les sabates trepitjant el terra de pedra, no podia veure qui era el carrer feia ziga-zagues.  

Va accelerar el pas, es va afanyar volia saber qui caminava davant seu quan va sentir el soroll d’una campaneta, algunes botigues antigues tenen aquests ginys per saber quan entra un client, va arribar a temps de veure una porta mig oberta. La curiositat el va empènyer i va entrar el lloc era una mica fosc, però al fons va veure un espai més il·luminat. La botiga era una llibreria no estava buida alguns clients xafardejaven les lleixes per veure si algun exemplar els podria interessar. Quan va arribar al fons va veure un sofà i unes cadires, es va sentir convidat a seure, cosa que fa. El llibreter se li acosta amb un llibre a les mans tingui, li diu quan l’he vist entrar he sabut que aquest era un llibre especial per a vostè, l’ha de llegir és per vostè ja em dirà si m’he equivocat.

Va seure tot buscant la millor i més còmoda postura, va obrir el llibre, va passar les primeres pàgines aquestes que diuen qui és l’autor, l’any que es va editar, el nom de l’empresa editora, el pròleg gairebé sempre escrit per un autor reconegut o un amic de l’escriptor. No es va aturar a llegir res de tota aquesta informació i es va disposar a llegir. En començar la lectura, còmodament assegut al sofà de l’antiga llibreria va entendre que sí que era un llibre per a ell.

Va llegir en veu alta: en Tomàs acaba de començar la lectura d’un llibre que ara mateix agafa amb les dues mans, sorprès pel que acaba de llegir tanca el llibre per mirar el títol, es torna a sorprendre a la portada es pot llegir: En Tomàs fa un descobriment sorprenent.


Un viatge gens convencional

4 març 2026

Un viatge gens convencional

Aquella era una agència que li havien recomanat, és especial li va dir el seu amic Gerald, ja veuràs Vinzenz són uns viatges realment molt diferents, segur que t’agrada.

Quan li van mostrar el mapa no ho va veure clar, era un mapa ben estrany semblava tot molt més petit del que sempre havia vist en altres mapes. Li faltaven parts del món no sé, o no ho sabia veure o no estava del tot acabat, era un mapa molt antic el cas és que quan li van fer l'oferta tot mostrant el mapa li van dir ja veuràs, et podem organitzar un viatge espectacular. 

No sé què t’han explicat, però no serà un viatge virtual. Si decideixes posar-te en les nostres mans t’estalviaràs totes les coses molestes d’un viatge. Ens agrada viatjar, però no ens agraden les molèsties que comporten els viatges, siguin curts o llargs. No et caldrà arrossegar la maleta amunt i avall, no perdràs temps esperant l’autobús, l’avió, el tren. En tren t’esperes menys, però el viatge és molt més llarg i, que dir del cotxe a banda del temps. Has de comptar amb els altres conductors, la limitació de velocitat, posar benzina, parar a menjar i si es fa de nit és molt pesat, conduir de nit. En general, els viatges en cotxe comporten un gran perill.

Amb aquest viatge que t’oferim et pots estalviar el pitjor dels viatges convencionals, tu només t’has de deixar portar. Tu creus que serà un viatge d’aquells que sembla que estàs en el lloc, però no hi ets en realitat perquè et posen unes ulleres per veure un espai reproduït. No, no, no, no, aquí no es tracta d’això aquí tocaràs la terra sentiràs l’aire sentiràs les olors de les plantes sentiràs els sorolls els animalons els ocells. No sé què t’agradaria, un lloc on hi hagi aigua, una aigua real, on et podràs mullar i sentiràs la seva remor. Si és al mar el soroll de les onades trencant et relaxarà, la sorra calenteta també t’ajudarà, un lloc ideal per passar uns dies tranquils podria ser el Mar de les Antilles és a la costa est de Costa Rica i el nord d'Amèrica del Sud. Aquesta mar és una zona de l'oceà Atlàntic, rica en biodiversitat, destaca per les seves platges de cocoters i aigües cristal·lines.

Si vols tenir contacte amb l’aigua dolça et podem oferir el llac Tanganyika a la Vall de Rift a l’Àfrica. És el segon llac més profund i el segon més gran per volum del món, té 15 milions d'anys i 673 km de llargada, una profunditat de 1.471 metres, és el més profund d'Àfrica i el segon del món. És conegut per la seva gran biodiversitat i és un dels llacs d'aigua dolça més grans i antics del món. Si esculls un llac no podràs sentir el soroll de les onades, a canvi els arbres del voltant que refresquen l’aire i on les fulles mogudes per la brisa interpretaran unes melodies que t’ompliran de goix. Allí podràs gaudir de les boniques vistes de les muntanyes i potser del riu que alimenta el llac.

Si t’agrada l’ambient urbà pots escollir la visita a una ciutat, gran o petita. A les grans ciutats pots gaudir d’una variada oferta cultural, museus, exposicions, edificis emblemàtics, carrers plens de botigues i restaurants. Com pots veure tens un vano de possibilitats immens, pots escollir qualsevol continent, per exemple a l’Àsia tens la ciutat de Beijing capital de la República Popular de la Xina, té més de 21 milions d'habitants. Plena de contrastos, els palaus dels emperadors, la uniformitat dels edificis del comunisme i els gratacels d'avui dia símbol del capitalisme que impera en les grans ciutats xineses.

En ciutats més modestes pots tenir més oportunitats de conèixer la seva gent, tastar els menjars típics, prendre una copa del licor més popular, trepitjar els carrerons visitar els temples més antics, gaudir de la natura. Un lloc que no oblidaràs Castellar de n’Hug, al continent Europeu, un pintoresc poble de muntanya, situat a l'extrem nord de la comarca del Berguedà, a Catalunya, és famós per les Fonts del Llobregat, on neix el riu que duu el mateix nom. Els carrerons de Castellar de n'Hug et transportaran a una època passada, amb cases de pedra que preserven l'essència rural catalana. Una de les activitats que no et pots perdre és el Concurs Internacional de Gossos d'Atura, que se celebra cada agost, on els pastors demostren l'habilitat dels seus gossos en el maneig del ramat, un espectacle que uneix tradició i naturalesa.

Pots escollir un lloc poc visitat per nosaltres per la seva llunyania, Tasmània, descoberta per un neerlandès anomenat Abel Tasman, perfecte per visitar els pobles tradicionals, la natura extrema, els animals desconeguts per nosaltres els europeus, restes arqueològics dels aborígens els pobladors més antics. Un munt de possibilitats de fer un viatge extraordinari per conèixer Austràlia.

No em vull allargar més, el cas és que tu pots mirar el mapa i decidir a on vols anar i un cop decideixis m’ho dius i fem el que hem de fer i si et deixes portar allà que aniràs i pots estar-te el temps que tu decideixis comptant quina és la teva capacitat monetària, perquè això no és gratis, podràs quedar-te més o menys dies, anar més lluny o més a prop si pots gastar més o més diners. Si un lloc no t’agrada doncs busquem un altre. Posa el dit el mapa i digues aquí i zum!, allí que hi aniràs i t’hi pots quedar els dies que vulguis o els dies que puguis. Si tens ganes prou diners i prou temps, no tindràs gens de pressa en tornar. Podries fer la volta al món.

Deixa que m’ho pensi potser em podria interessar si tinguéssiu un mapa que es veiessin millor tots els països i tots els llocs, vaig respondre. Tot plegat em sonava a paraules buides i enganyoses, no em podia refiar. Era màgia o era engany?


10 de març 2026

Evolució, transformació

25 de febrer 2026

Evolució, transformació

Va aparèixer com si mai hagués existit, uns fils prims i delicats li sortien del melic, al final de cada un dels fils havia nascut una bonica flor, cada una d’un color diferent. Aquests fils no només havien creat les flors sinó que embolcallaven els seus braços lligats al voltant del cos.

Semblava que estava amagada per uns núvols, no tota ella només la seva ment. El seu cos vivia entre el groc i el taronja i el cap en un món verd rodejat de núvols blancs i petits.

Quan més amoïnada estava per tot allò, que no entenia unes mans van aparèixer en el món verd, taronja i groc. Alguna cosa l’agafava, va aparèixer un sentiment lleig, no el coneixia, però no li va agradar. Tenia por, una por irracional, i no eren unes mans eren les seves mans o podríem dir braços o tiges, arrels... El seu cos ajudat per la ment els havia desenvolupat tal vegada perquè buscava la companyia d’altres éssers. El seu món monòton de només tres colors no li era prou divers les flors que havien sorgit no vam viure prou per satisfer la necessitat d’ampliar el seu l’entorn.

Ajudada per les mans, els braços o branques va veure l’altra, era preciosa, tenia dins seu diferents tons de verd, colors més pronunciats vermells barrejats amb taronja fulles verd fosc una meravella per la vista així que a poc a poc es va anar transformant i sense donar-se uns animalons la van fer seva.

L’abraçada dels animalons la van portar cap a un altre sentiment, es va sentir estimada, acompanyada sentia que tenia el suport necessari per continuar el seu desenvolupament, transformació o evolució i encara que una part del seu cos encara era lligada, del seu cap sortien unes branques plenes de fulles verdes que li donaven uns coneixements que feia temps que anhelava i que l’ajudarien a gaudir d’aquell món, el seu món en pronunciar aquesta frase, “el meu món” va notar que tenia un nou sentiment la pertinència. Aquest sentiment de pertinència la va embolcallar.

Dafne i el mite d’Apol·lo

18 de febrer 2026

Dafne i el mite d’Apol·lo

Dafne, filla del Déu riu Peneu, sabem que era contrària a l’amor i no desitjava casar-se, després dels fets que van ocórrer la vida li va canviar de baix a dalt.

Tot va començar quan Apol·lo es va burlar del Déu Eros (els romans l’anomenen Cupido), que decideix venjar-se i qui paga el preu és Dafne.

Eros dispara una fletxa d’or a Apol·lo que li desferma un enamorament apassionat. El cas és que s’enamora perdudament de Dafne. Ella no vol sentir a parlar d’ell ni del seu amor. Dafne és contrària al matrimoni, ja que es vol mantenir verge. L’enamorat Apol·lo es veu obligat a perseguir-la per a confessar-li el seu amor.

Eros involucra a Dafne en la seva venjança, quan ella només passava per allí. No va tenir cap oportunitat, li va clavar una fletxa de plom que l’obliga a ser encara més contrària a l’amor i rebutja a l’enamorat Apol·lo.

El pare de Dafne, també té un paper destacat participa de la desgràcia de la seva filla. Quan Dafne és perseguida per Apol·lo queda atrapada en un carreró sense sortida, llavors demana ajuda al seu pare, vol que la transformi i així obligar l’enamorat a desistir. Peneu, la transforma en un arbre, el llorer. Quan Apol·lo la veu transformada en arbre decideix que sempre estarà cuidant-lo i va fer que aquest sempre lluís verd i bonic gràcies als seus poders de l’eterna joventut i immortalitat.

Així que tenim a l’arbre, Dafne incapaç de moure’s i obligada a estar al costat d’ell per sempre més.

Dafne es utilitzada, menystinguda i convertida en un objecte que els homes fan servir per presumir encara més dels seus atributs i del seu poder sobre les dones.

No acaba així la història, Dafne convertida en arbre va poder sortir d’aquest captiveri ajudada per algunes amigues, totes elles deesses. Van aconseguir que Apol·lo un home orgullós, altiu, ufanós, insolent, presumptuós i fatxenda que sempre tenia al seu costat un reguitzell de palmers què com ell eren altius, orgullosos, tibats, creguts i presumits, es va quedar sol quan es va enamorar de Dafne, va perdre el seu estatus social, el seu seguici a poc a poc va anar desapareixent i així va ser que es va quedar sol i oblidat.

Dafne va tenir més sort es va adonar que no era contrària a l’amor, que no volia ser verge, va descobrir que era contrària a l’amor dels homes, no a l’amor. Va enamorar-se d’una sacerdotessa del temple de Gea, on ella també servia.

Apol·lo símbol de la bellesa masculina es va quedar com diem col·loquialment per vestir sants.


Amor prohibit

11 de febrer 2026

Amor prohibit

Cada dia a la mateixa hora deixava el que estigués fent i observava la porta d’entrada, allí intentava buscar l'excusa perfecta per fer veure que hi feia alguna cosa, i esperava. S’obria la porta i l’aire s’omplia amb la fragància que ella escampava, alta, bonica de cara, decidida, intel·ligent, tenia un munt de característiques, totes elles espectaculars. No només era bonica també era una gran persona, generosa, i dolça amb tothom.

Ell l'observava bocabadat sense deixar de mirar-la, només eren uns minuts, des que creuava la llinda d’entrada fins que la porta de l’ascensor es tancava al seu darrere. No tenia cap esperança de poder-se atansar a ella, però no deixava de pensar-hi, què faria si algun dia pogués parlar-hi?, potser ella s’enamorava d’ell tal com ell l’estimava des del primer dia que la va veure.

Era normal que no tingués cap esperança, no estava a seu l’abast. Ell era un jove treballador, una persona invisible als ulls dels habitants d’un edifici de luxe on vivien només gent amb un gran poder. No un poder qualsevol, no només eren milionaris eren grans amics de persones influents que ocupaven càrrecs de gran importància a les altes esferes.

Tot va canviar quan una nit estant en un local de festa amb alguns amics li va arribar una flaira coneguda. Era ella, va passar just pel seu costat quan de sobte va ensopegar, el lloc estava poc il·luminat i no va veure l’esglaó, va fer un petit xiscle, s’havia torçat el turmell.

Ell va poder sostenir-la la va agafar amb força i delicadament la va acompanyar fins a una butaca. Un cop passat l’ensurt es va oferir per portar-la a l’hospital. Durant el trajecte van estar parlant, ella no el va reconèixer, un fet normal, ja que mai s’havia fixat en ell, el noi del manteniment, al cap i la fi ell a la feina era invisible als ulls dels habitants d’un lloc tan exclusiu.

Les hores que van passar junts van ser màgiques i es va crear una complicitat que cap dels dos havien pogut endevinar. A partir d’aquella nit tot es va capgirar, ell va tornar al local i ella també i encara que al vestíbul de l'edifici tot continuava igual, durant les nits la complicitat va anar transformant-se en un lligam que dia a dia s’anava fent més i més fort.

Una nit ell va decidir que era hora de confessar el seu amor, quant de temps feia que l’estimava, que la veia caminar pel vestíbul. Li va explicar qui era ell, on treballava i quant de temps feia que el seu cor bategava per ella. Li va explicar com des de lluny la mirava com imaginava el moment que s’atansaria i li confessaria el que sentia. Feia temps que es preparava per a aquest moment i sabia a què s’exposava, però s’estimava més gaudir del seu amor a cara descoberta que continuar mentint.

De moment ella va quedar astorada i va estar una gran estona sense dir res, mirant els llums que il·luminaven tènuement el local i sentint la música suau que donava l’ambient sonor. Finalment, va dirigir la mirada cap als ulls d’ell i va dir, no m’importa qui ets, jo només vull estar amb tu i oblidar-me del món.

Així va ser com van començar la resta de la seva vida, cap dels dos va tornar a casa. Ella ho va deixar molt clar, només tenien un camí, desaparèixer. La seva família mai deixarien que la seva estimada filla, la perla del seu pare, la nineta de la seva mare, estigués amb algú de fora del seu cercle i més d’una persona de tan baix nivell. El pare l’havia advertit feia anys, et casaràs amb qui jo et digui, abans et voldria morta que amb un caçapubilles.

Ella li va explicar que el pare era un home violent que es guanyava la vida amb mètodes no gaire legals, no va voler especificar. La resta ja la podeu imaginar, van desaparèixer i mai més van saber res d’ells. El pare, la seva família i amics van intentar trobar-los utilitzant tota mena de mètodes, cap d’ells legal, però no els van trobar.

Ho tenien clar si els trobava segur que els matava. No puc dir si van ser feliços o no, només desitjo que hagin tingut una llarga vida i hagin pogut gaudir d’un amor tan gran.

Davallada

28 de gener 2026

Davallada

Cobert per una pàtina d’un color de gos com fuig, aconseguit durant anys per l’aigua que humiteja tot l’indret, l’edifici encara resta altiu en mig d’arbres i males herbes. Els maons que en altre temps eren vermells llueixen un to verd fosc provocat pels de fongs que l’habiten. Dins l’edifici, bancs, taquilles i algunes botigues tancades. Feia anys lluïen objectes que en temps enrere eren desitjables. La megafonia encara funciona, però les veus sonen rogalloses sembla que anuncien els horaris i les vies corresponents des d’un lloc molt llunyà. Els treballadors de l’estació no tenen gaire esma, molta feina i poques mans. Els darrers anys han anat minvant la quantitat de treballadors i a hores d’ara només tres persones ocupen les tasques més urgents, la resta es van deixant. A poc a poc la decadència fa acte de presència les andanes gairebé buides tot el dia es veuen brutes. La llum no entra dins de l’edifici els vidres enfosquits no la deixen entrar, les manetes de les portes empastifades per milers de mans no conviden a fer-les servir. El rellotge que el dia de la inauguració va fer esclatar uns quants oh!!!, no funciona des de fa uns quants anys. El temps fa molt que no existeix en aquest lloc gairebé oblidat.

Ara el sistema electrònic controla l’arribada i sortida dels trens, per quina via arriba i avisa als passatgers i dona l’ordre de sortida dels combois. Ell, l’antic cap d’estació,   arriba cada dia a la mateixa hora a l’estació, se la mira amb tristor i sense adonar-se'n li sembla que tot és nou i recorda com tenia agafada de la mà la bandereta vermella que en abaixar el braç donava permís al tren per sortir i iniciar el viatge. Encara podia recordar el xiulet que amb un to agradable avisava als viatgers que en sentir-lo s’afanyaven a no perdre’l. Sempre hi havia algú que arribava tard i el tren no espera, la puntualitat és sagrada.

Quan la seva mirada s’atura a l’edifici la realitat el colpeja, no entén com han arribat a deixar-la de cuidar, amanyagar, netejar, reparar, els dies que els records s’esvaeixen s’adona que l’alegria dels viatgers, les anades i vingudes dels que se n'anaven de vacances, els que rebien als familiars, els treballadors homes i dones que s’afanyaven a deixar tot net i polit, atenien la gent amb un somriure, ja no existien, i en veure la realitat encara se sent més trist. Quina crueltat com podia ser, com van ser capaços de deixar-la d’estimar i permetre la davallada de la seva estació.


Els fets d’Urquinaona

21 de gener del 2026

Els fets d’Urquinaona 

Recordo aquells dies, la ciutat es va incendiar. No parlo de foc real, l’incendi era l’expressió de rebuig, molts ciutadans van pensar que la devien esbombar. Va ser una gran explosió. La ciutat es va omplir de gent descontenta, amb moltes ganes de manifestar-se, la protesta era gegantina. No ve al cas parlar dels motius, però sí de la frustració que molts sentíem i que es va anar contagiant casa per casa, carrer per carrer i cada dia més i més persones s’afegien a les protestes. La repressió policial era brutal i en resposta a aquesta violència el jovent es van anar enfadant més i més i llavors van aparèixer els contenidors cremant per les places i els carrers, van fer barricades, llançament d’objectes. Hi havia molta por i al mateix temps valentia per enfrontar-se a les autoritats i a la crueltat policial, que ja sabem com se les gasten.

Han passat uns quants anys des que aquests esdeveniments van tenir lloc. Cal recordar que de poc van servir, a hores d'ara tot continua igual i allò que volíem aconseguir resta oblidat en un calaix, avui dia recordem aquells fets i l’esperança que teníem, creiem que tots plegats podríem canviar alguna cosa.

Han passat sis anys i encara que recordo aquells dies, la veritat és que feia temps que no hi pensava.

Avui han parlat als telenotícies, ràdios, diaris, sembla que han fet un documental, on els policies expliquen com van viure ells el que va passar, sembla que entre cop de porra i cop de porra tenien temps d'observar el que feien els manifestants que rebien els cops.

Així començava el seu relat i seguia tot explicant una mentida darrere d’una altra. Semblava que el que jo recordava no tenia res a veure amb el que ells explicaven. Ells havien viscut uns fets i jo uns altres. Uns homes alts i amples, vestits amb uniformes especialment preparats de roba gruixuda, amb cascs, botes, armes i tota mena d'estris per dissoldre les manifestacions van passar molta, molta por. Es van enfrontar a xavals amb texans, samarretes, vambes i amb màscares per evitar ofegar-se amb el fum que ells llençaven indiscriminadament.

Ara per fi poden explicar la seva història i ens assabentem que van passar por, molta por. Estaven tan espantats que no sabien què fer. Han trigat sis anys a explicar com van anar aquells dies, dies de violència. Ves a saber quina va ser primer la seva o la nostra.

El que queda cal és que la realitat pot ser subjectiva, però el que és molt clar i no es pot obviar és que la policia sempre guanya i que el poder sempre està al seu costat, mai de part del poble. Ara toca fer el documental de tots aquells que van patir detencions, algunes tortures, presó, ferides i que encara avui dia estan pagant les conseqüències i són maltractats per les lleis i els jutges afins al poder.