XI La Força

20 juny 2022

¬

XI La Força

Onze un número que m'acompanya des que vaig néixer.

La Força, un atribut amb nom femení, però que tradicionalment s'associa als mascles.

Ella tímida, dolça, fràgil, embolcallada amb un vestit de seda de les índies, vaporós, suau, net.

Guarda un cor de bellesa, no perquè ho sigui, sinó perquè ho intenta.

Quan ella és dalt de la torre, els seus cabells li arriben als talons. La bèstia que l'acompanya cuida les passes que fan els seus peus. Camina lleugera gairebé sense trepitjar les pedres dures i fredes. Els peus embolcallats per les sabates, a joc amb el capell i la capa que li cobreix les espatlles.

El passadís és fosc, humit, llarg, inhòspit. Ella avança i a poc a poc les parets s'escalfen, una energia invisible que li surt del cos va omplint de llum la tenebra de l'indret.

La noieta petita, fràgil, dolça i tímida creix al llarg i a l'ample. Arribat el moment l'esclat, la força, la transforma. No és la mateixa encara que el seu aspecte sí que ho és. Els que pensaven fer d'ella una titella, una dona de palla, sense intel·ligència no sabien que dins del cor tenia totes les emocions, totes les eines per triomfar. Sentiments bonics quan cal ser agradable, plors quan cal consolar, tendresa per cuidar. No totes són agradables, però totes són necessàries. Riures per alegrar les tristors i sobretot Força per discernir i trobar el millor regal.

I així va ser que ella va poder ensinistrar a la bèstia que ens acompanya des de temps immemorials.

En arribar al final, en travessar la gran portalada l'esclat del poble es va desfermar en un bram. Van poder rebre allò que ella havia escollit per aquell moment, LA FORÇA.

Amor, un miratge

30 maig 2022

Amor, un miratge

L'estimava com bonament podia, malauradament no en sabia més, sabia molt d'excuses, excuses que jo mateix trobava creïbles. No només jo m'enganyava, ella també se n'adonava, però podia més “l’amor”.

T'estimo, t'estimo, perdona, vull aprendre, ho intento. El meu vocabulari era extens en sinònims, tots ells anant cap al mateix punt, ho sento, perdona. He de fer més per salvar el nostre amor, per salvar-nos, no tronarà a passar. Borratxo o no, m'aturaré, no et tornaré a fer mal.

Que bonics eren aquells moments quan ella claudicava, quan tots dos ens abraçàvem i ploràvem, ella em perdonava. Ens miràvem als ulls, uns ulls plens d'amor, uníem els llavis en un bes tendre, llarg, humit i sincer.

La nit havia estat dolorosa, intensa i semblava que ja havia acabat. Finalment, els nostres cossos mullats i calents tornaven a buscar-se, s'atreien. Les nostres mans reconeixien els camins que anaven a llocs on vivien el plaer, l'amor i el desig. La traïció semblava llunyana, dissortadament amb l'alba, tot es reiniciava.

Semblàvem dues persones lliures que ens donàvem l'una a l'altre, però jo sabia que no era cert, jo no en sabia d'estimar, només repetia els clixés que reprodueixen els amors buits per fer-los semblar reals.

 

El que ens ha tocat

23 maig 2022

El que ens ha tocat

A la quadra no tots eren iguals, però es respectaven, els que hi feien les distincions eren els homes que els cuidaven. El palafrener era un bon home i encara que els estimava a tots tènia un de preferit. Un dels més grans, el millor, l'estimava molt, era un cavall gran que ajudava a la jovenalla a estar cofois de fer la feina. Sabia qui era i que s'esperava d'ell.

—Nosaltres som cavalls cuidats i consentits, mengem bé, tenim un bon lloc per dormir i descansar, estem agraïts i encara que sabem que algun dia morirem intentem gaudir del temps que tenim. Potser ens agradaria córrer com el vent per prats verds i menjar herba fresca i sucosa, però ens ha tocat aquesta vida i no una altra. He de dir que aquí no hi ha tant d'espai, potser si hagués nascut en un altre país menys urbanitzat amb més espai verge, amb muntanyes on l'home no té prou capacitat per malmetre'l podria tenir més llibertat, però no ha estat així.

—A veure si ho entenc, ens hem de conformar amb una vida tranquil·la on gairebé mai passa res, tret dels dies solemnes on ens pentinen i ens guarneixen per sortir a passejar, per cert, a pas de tortuga, perquè hem nascut aquí i no en un altre indret més interessant?

—Doncs sí, ets molt jove encara i no ho pots entendre.

—I no hi podem fer res?

—Em temo que no, quantes vegades al llarg dels anys, sobretot quan era jove com tu, vaig buscar mil maneres d'escapar. No hi ha sortida, mira de gaudir tant com puguis. N'hi ha que viuen en granges on no estan cuidats, ni estimats i mengen qualsevol cosa que serveixi per fer-los créixer despresa i que els engreixi prou per poder satisfer els estómacs de gent sense consciència i que tant li fa com vivim.

El cicle de la vida és igual per tots els éssers vius, néixer, créixer i morir. L'important és el camí que hi ha entre néixer i morir. També la manera en com marxem de la vida. Recordo que quan era petit allà on vaig néixer es van emportar uns quants companys ja grans a sacrificar, marxaven tranquils cap als estables on els esperava la mort. El seu camí havia estat planer i agradable i acceptaven de bon gran que els donessin un final digne.

Extracte de: Història d'un cavall de Lleó Tolstoi

Pigat—Ens vam dirigir cap a un indret solitari darrere les quadres. L'escorxador va treure un ganivet, el mosso va agafar la brida. L'escorxador esmolava el ganivet. El soroll monòton que feia l'escorxador em feia venir son.

Sentí que m'acabaven de fer alguna cosa extraordinària a la gorja. Un dolor viu em va estremir, vaig vacil·lar... S'esdevingué que quelcom líquid i tebi s'escolà pel meu coll i el pit. Vaig fer una forta aspiració i vaig sentir un gran benestar. No em vaig espantar gens, però em vaig sorprendre molt, tot semblava haver pres un aspecte nou. Durant la nit es varen sentir els udols dels llops. Aquelles bestioles es disputaven la meva carn. No havien passat ni vuit dies que només quedaven un crani i dos fèmurs, un camperol els va collir per vendre'ls al mercat.

Mentrestant l'amo com un cadàver vivent, que continuava menjant i bevent, no fou sepultat fins molt més tard. Ni la seva pell, ni la seva carn, ni els seus ossos feren servei a ningú. Feia temps i temps que ningú el necessitava.

Créixer per construir

16 maig 2022

Créixer per construir

La casa on vivia no era casa seva, només era un lloc. Podria ser acollidora o intimidant, a ella tant li feia. Les cases són caixes buides fins que no les omplim de vida. En elles moltes vegades compartim amistat i estimació, altres iniciem un projecte de futur i algunes vegades només les habitem, hi mengem, hi dormim. Cal fer-les nostres per sentir-nos còmodes i trobar repòs al final de la jornada.
Ella encara no ha tingut temps de construir la seva casa, però ja comença a fer camí. Una taula, millor dit un entorn. La taula només és un suport, l'imprescindible és l'ambient.
No calen gaires coses per tenir un lloc teu, una làmpada que il·lumina i dona color als tresors que t'acompanyen. Una deessa que et recorda d'on vens. Abans les dones tenien fe en aquestes figures femenines voluptuoses amb grans pits que les ajudaven a ser fèrtils quan la natura no propiciava el seu desig de ser mares.
Cada objecte té una història bona o dolenta. Aquella caixa et recorda aquella amiga. La tassa, un aniversari. Els llapis, temps d'escola. Les espelmes, el desig d'avançar.
Animalons perennes i perfectes escampats estratègicament. La natura no hi cap sencera, només un trosset hi penja per no oblidar el verd. Quants colors del verd podem encabir en un racó.
A vista d'ocell aquest espai no sembla gran cosa. Tot canvia quan el focus es tanca i el transforma en un meravellós somni, un somni humil que per a ella és gran i poderós. És com la llavor que regues i cuides perquè es faci gran i et doni ombra, escalf i frescor.
Llavors pots anar fent camí, un camí lluminós, seré i planer on els obstacles només són pedres que pots saltar, envoltar, trencar o agafar.
Així ella, com fa l'eruga, teix el capoll per a la transformació que ja és molt a prop.

De la cuina a la taula

9 maig 2022

De la cuina a la taula

Al segle XIX les famílies benestants tenien servei, era cabdal tenir una bona cuinera, gairebé sempre una dona amb molt d'ofici i perfecció en les tasques pròpies de cuinar viandes exquisides ben presentades.

Preparar l'escenari també era molt important. Una taula ben parada amb estovalles de tela fina, plats de porcellana, copes de cristall, coberts de plata.

Al soterrani de la casa, on hi havia la cuina s'amuntegaven les cassoles, una per cada tipus de cocció. El gran àpat que se servia per a cada celebració destacada es preparava amb setmanes d'antelació.

Un cop els comensals eren a taula començava la representació. La protagonista, gairebé sempre la senyora de la casa, era l'encarregada de donar el tret de sortida, llavors tots els treballadors, com formigues dins del formiguer es movien frenèticament de la cuina fins al menjador.

Mentre els comensals mastegaven i bevien en silenci les cambreres es movien entre les cadires com fantasmes caminant sense ni tocar el terra. Tots sense excepció menjaven i el plaer es reflectia en els rostres.

Quan finalment no quedava res per engolir els homes començaven amb els licors i els cigars tot xerrant sobre els seus negocis, els seus diners i sobretot els esports més de moda del moment.

Les dones no eren benvingudes al saló dels homes i s'havien de conformar a treure les xafarderies més rellevants del moment.

Encara havien de passar uns quants anys perquè les dones tinguessin l'oportunitat d'equiparar-se amb els homes.

Mentre els senyors i les senyores descansaven i païen les viandes servides durant el banquet, les minyones, les cuineres i la resta de dones del servei netejaven. Els homes del servei seien tot fumant i presumint del bon resultat de la celebració.

Tant a dalt com a baix, les dones perdien.

La drecera més llarga

25 d'abril 2022

La drecera més llarga

Buscava l'amagatall que el portaria lluny. No volia, no tenia ganes sentir els sorolls que dia rere dia omplien l'aire. A vegades la força l'acompanyava, però per dins una gran fragilitat el trasbalsava.
El neguit l'havia obligat a marxar, va sortir del poble pel camí del bosc. Era hivern i la boira havia esborrat el paisatge. Tot buscant una drecera s'havia perdut. Algú podia pensar que aquell era un temps malaguanyat. Els mals pensaments es van apaivagar durant les hores que va passar buscant el camí de tornada. La fragilitat va desaparèixer juntament amb la força. Res era important davant del gaudi de sentir els sorolls i les veus amigues, d'abraçar als seus.

Des del turó va contemplar el poble, la drecera havia estat llarga, però la recompensa va ser gran.