La Clau

12 març 2025

La clau

La mare sempre cuidava molt bé de tots, a casa la canalla tenia les portes sempre obertes. Jugaven a cuit i amagar pels passadissos, les cambres, els armaris. La mare tenia molta paciència.

A mesura que creixien els espais de joc s’ampliaven, ja tenien apamada tota la casa i continuaven buscant racons on explorar. Una nit el Juli buscava un lloc on amagar-se i es va adonar que, en un dels racons més profund de la casa hi havia una porta tancada.

En Juli va avisar als germans, la curiositat els va empènyer s’havien d’organitzar, havien de trobar la clau. No van deixar cap lloc on buscar, calaixos, lleixes, clauers, res de res. Van trobar unes quantes claus, però cap obria la misteriosa porta. Hi ha de bé alguna cosa molt valuosa a dins.

Un matí va aparèixer la Sandra amb una gran notícia, la mare porta una clau penjada el cinturó. Segur que és la clau. Hem de tornar a organitzar-nos. Es van preparar per fer-se amb la clau, així descobririen que hi tenien amagat en aquella estança.

La llista de possibles tresors o misteris era llarga. He de dir que mai van aconseguir-la, els anys van passar, es van fer grans i van oblidar el misteri de la porta i de la clau.

Un dia anys més tard la Sandra, la que havia descobert on era la clau durant una visita a la casa li va preguntar a la mare.

Mare aquella porta tancada que hi ha al fons perquè està tancada?

Quina porta?

La que hi ha al final del passadís del fons.

És una porta falsa, volíem fer una sortida i mai la vam acabar.

I la clau que portes penjada el cinturó?

És la clau del celler.

Si el celler sempre és obert!

Doncs per si algun dia el vull tancar.

L'aranya i la mosca

12 març 2025

L'aranya i la mosca

Va aparèixer inesperadament per un racó de la cambra. Mai hauria pensat que seguint un fill pogués arribar fins allà on sempre li hagués agradat estar.

Un fil s’havia convertit en una teranyina. La música sonava tot acompanyant el moment.

Ella com si es tractés d'una mosca estava a punt de caure al parany. La brisa en passar per la teranyina formava les notes que sonaven per tota l’estança.

La mosca en sentir la cançó, va seguir el fil i les notes que per sobre dansaven. Elles i el fil la porten directament cap a l’animaló que amb hores i hores de treball ha fet el miracle, ha construït la trampa.

No patiu la història acaba bé, mai ho diríeu. Allí mateix en mig d’una teranyina va començar la més inèdita i preciosa història d’amor.

Protecció en roig

5 març 2025

Protecció en roig

Feia massa dies que dormia poc, estava cansada la feina es complicava minut a minut no ajudava gens que massa caps deien la seva.  Pressions pertot a primera hora el muntatge, a mig matí l’assaig, ha de quedar tot net, no podeu fer soroll!, ens cal la música, no podeu perdre temps.

De tant en tant necessitava fugir, respirar.  Tot a la vegada per tot arreu. Una petició darrere l’altra, busca allò, organitzar allò altre, has de tenir en compte que avui arriba el material.

Les forces minvaven a cuitacorrents i el que és pitjor l’energia vital, aquella que no pots substituir per una bateria, a mesura que se succeïen els dies l’energia li durava menys hores, cap al migdia ja no podia més. Estava exhausta començava d’hora al matí i marxava de matinada.

Aquella nit estava esgotada, la pressió a què la sotmetien era massa, tant que no podia dormir. Els pensaments no s’aturaven, idees, records, tota mena de cabòries i entre elles va recordar un programa de televisió on van parlar de vampirs energètics. Mai ho havia escoltat, no sabia que existien, però es veu que són més habituals del que pensem.

No va trigar gaire a lligar caps, no serà que a prop seu hi ha un vampir d’aquest, ella estava acostumada a patir la pressió de la feina, la seva era una feina dura i mai li havia passat el que ara sentia. De sobte es va donar, ho va reconèixer, era ell, ell era el culpable, va saber qui era el vampir que li robava l’energia, aquest cansament, aquesta falta d’energia, ara s’adonava que no era ella, no era la feina, era ell.

Llavors va recordar la discussió que havia tingut feia uns dies, ell l’estava pressionant, la va escridassar li va recriminar la seva manera de vestir.

Sempre vas vestida de vermell, a ella li agrada molt aquest color i vesteix de vermell moltes vegades.

Aquest color és horrorós, no m’agrada gens li va etzibar.

En aquell moment va veure la llum, havia de vestir de vermell cada dia, si més no comprovaria si així podia neutralitzar el seu poder. Va anar corrent a comprar-se unes quantes samarretes, pantalons i una gorra, tot de color roig.

L’experiment va funcionar la resta del temps es va recuperar i va poder acabar la feina sense entrebancs amb alegria bon humor i energia, molta energia.

Enllaçats

26 febrer 2025

Enllaçats

Feia unes quantes setmanes que exploraven la zona. Aquell camí els havia agradat, de fet caminaven deixar-se emportar pel paisatge. Ella era una noia de ciutat, esportista, però havia experimentat poc la vida a la natura, ho feia per amor a ell un noi que sempre havia viscut a les muntanyes. Era d’un poble petit encastat al bell mig d’una gran serralada.

Tots dos van decidir fer el viatge aquell viatge que els uniria encara més, que enfortiria els vincles que ja s’havien iniciat, però que encara eren fràgils. Tenien el convenciment que entre aquells camins, els arbres i els rierols podien trobar el lloc, aquell indret de pau on podrien respirar, on l’alegria il·luminaria les hores, no els caldria pensar en el futur.

El present era la seva fita des del matí fins a la nit. Aquell capvespre van plantar la tenda i havent sopat van restar una bona estona mirant les flames seguint el vol de les espurnes, tots dos tranquils en silenci cada un amb els seus pensaments.

Ella convençuda, sense cap certesa i sense que mai ho hagués imaginat, li va venir el pensament, que allí a prop potser trobarien una ciutat amagada on podrien viure i formar una família.

Ell imaginava que podien fer-se un cau agradable i segur dalt d’un arbre gegant ple de branques acollidores on no passarien fred ni calor, estarien a raser de les inclemències del clima i dels animals més ferotges.

Quan el foc va consumir les branques i es va apagar, van decidir anar a dormir. A poc a poc van cobrir la foguera i es van retirar.

Bona nit, estimat, bona nit estimada. Demà crec que tindrem un dia magnífic.

Dos poemes

27 gener 2025

Deixa't anar al vent

La ventada, el vent neteja l’esperit.

A poc a poc el dolor minva.

Et deixo anar, i cada dia,

una petita estona m’oblido de tu.

El temps passa i no vull oblidar-te i,

al mateix temps et deixo anar.

Marxa tranquil·la. Jo estaré bé!

Tot és un immens buit

Buit em sento

Immensitat buida

És tot, tot m’empeny

Em falta l’aire

Caic aigües avall

No tinc on agafar-me

La immensitat és buida

El pacte

22 gener 2025

El pacte

Feia dies que no es veia, no es mirava. No era per res especial, només que s'oblidava. Ella no ho sabia o no ho volia saber, no volia recordar que el pas del temps és imparable. Quan es va donar que feia massa temps que no es mirava va pensar que ja era tard. Per què?, es preguntava i ella mateixa es responia, perquè si ara em miro, cauran sobre mi totes les hores, dies, setmanes i anys; i tal vegada no ho podré suportar. Va prendre una gran decisió, fer un pacte amb el mirall. Si tu destrueixes totes les meves imatges, jo et deixaré tranquil, ell va acceptar. Llavors pausadament va agafar el martell i el va retornar a la caixa d’eines. Es va mirar i un gran somriure li va il·luminar el rostre.

Haikus

Aigua que ja no és aigua

Gel que aviat no serà gel

Tremolo de fred

El sol escalfa

L’aigua em refresca

L’estiu ja és aquí

Llum groga, cel gris

Pluja a dojo

Arbres despullats

Violeta

15 gener 2025

Violeta

Una flor

Un nom

Un color

Havien passat els anys i no havia oblidat aquella nena que tenia un nom únic, no coneixia cap altra amb aquest nom.

Encara recordava l’olor d’aquelles flors que sorgien d’aquella catifa verda, un munt de fulles que envoltaven l’arbre que hi havia darrere la casa. Aquell indret donava al nord i durant l’hivern el sol no hi arribava.

Quina sorpresa quan va conèixer els caramels i el perfum, la colònia, però aquestes olors no tenien res a veure amb l’olor que escampaven els pètals d’aquestes humils floretes. Unes plantes que si tenen prou ombra poden viatjar kilòmetres per tal de cobrir tots els jardins.

El verd de les fulles i el color violeta de les flors em relaxen i em donen tranquil·litat.

Quin nom més bonic, que original, un nom difícil d’oblidar. Això em diuen!

PD: Recordo una cançó de la meva infància quan cantaven a l’Orfeó deia així.

L’humil violeta senzilla i discreta

m’ha dit al matí

si estimes les roses gentils i formoses estimem a mi

no tinc la bellesa, ni tinc la grandesa del llir gegantí

però tinc ulls que ploren i penes que imploren

del vespre al matí.

Escollir

10 març 2025

Escollir

Potser estic equivocada i el que m'ha entristit no és real. Cantava per ella sola, la seva cara il·luminada amb un somriure picaresc, ves a saber si era per la cançó que murmurava o per un bonic record que feia temps que havia oblidat. Allí estava al mig de l’andana, dreta ben vestida, desafiant, preciosa com sempre, la mirada neta i brillant.

La vaig contemplar emocionada, era ella. Feia molt de temps que no la veia. Em va reconèixer i la seva expressió va canviar. El somriure va desaparèixer, em va mirar amb un esguard buit.

En aquell moment es va obrir la porta del vagó del metro, ella feia veure que no em coneixia. Vine bonica, vine amb mi. Per un instant tot l’entorn es va glaçar, només estàvem ella i jo. Ella va avançar cap a mi, li vaig agafar la mà i vam entrar al vagó.

Quan vaig despertar tot continuava igual que la nit anterior. La visita havia estat curta, massa curta, jo estava trasbalsada. Havia estat un miratge, ens havíem reconciliat, era un recordatori. Moltes preguntes i cap resposta.

Segur que hi ha moltes explicacions i em quedo amb una, ella és feliç, encara canta i riu.

PD: He estat trista tot el dia i és hora d’oblidar aquesta la maleïda enyorança que m’ha empresonat les darreres hores i d’aferrar-me a l’esperança, deixar la tristor i no trencar-me en mil trossos.

Sinergies

3 març 2025

Sinergies

Comença la vida amb el plor del nadó que acaba de néixer. El plor no significa res, només és un crit, l’única manera que té l’infant de dir, ep!, ja soc aquí. Ha estat un llarg viatge, però s’ha acabat, això és el que ell i tots pensem, que ja s’ha acabat.

Els primers mesos seran estranys cada dia serà un nou dia, un dia per estrenar. Encara que pensem que només mengen, dormen i caguen no és així per dins tot evoluciona i a poc a poc acaben transformats en personetes que només pensen a jugar i passar-ho bé. Avui ha somrigut per primera vegada, a mi també se m’ha escapat un somriure, diuen que al cervell li agrada que riguem, millora la nostra salut.

Passarà el temps, les hores, les setmanes i els anys es farà gran canviarà la seva manera de pensar, potser li agradarà estar sol o tal vegada li serà impossible, qui sap quines forces el portaran cap a un lloc o un altre.

Diuen que tot està connectat que si dones un cop fort amb el peu el terra, pots provocar quelcom a l’altra punta de món, a Austràlia. Ves a saber què pot passar si envies un globus al cel, potser fas que algun planeta vulgui sortir de l’òrbita.

Aquí a la terra pensem que tot anirà bé, que no cal tenir en compte el que passa a altres indrets, que res ens farà canviar la nostra manera de viure, que alguna cosa sobrenatural ens salvarà.

Jo m’estimo més pensar que aquest nadó es farà gran, i serà una persona adulta que recordarà amb un somriure aquells dies d’infantesa que jugava amb els personatges de plàstic i amb ells vivia les millors aventures.

Mans fredes

25 febrer 2025

Mans fredes

Quants mots calen per sotmetre a una munió d’homes lliures.

Ho pots mirar el diccionari de sinònims, no crec que en trobi prous.

Com puc sortir d’aquest atzucac?

No m’ho preguntes a mi, busca dins teu. Si no trobes cap solució, adaptat, resignat, obeeix, calla.

Era un pensament, no hi ha resposta, aquí, no. No em provoquis, això ho dius sense pensar.

En entrar creia que seria per poc temps. 

D’aquí no surt ningú, quina por.

Ara ja no tinc por.

Per què?

No em poden empresonar, només em poden sotmetre.

Alguna cosa hauràs fet.

Qui, jo? No, tots, tots nosaltres.

No, no ho crec, aquell, aquest, el de més enllà potser sí.

Jo mateix no he fet res de dolent. Aquell que et vigila amb l’arma el braç no ens creu.

Ells tenen la raó, tu no. 

Ells manen, tu no. 

Es creuen millors que tu. 

Tu ets escòria.

Com ha baixat la temperatura, estic gelat!

Tinc les mans fredes!

Bojeria

10 febrer 2025

Bogeria

Com va començar a torçar-se?, no li preguntis a ella, aquesta qüestió cal fer-la a l’univers. De petita era una nena entremaliada, inquieta, curiosa i feliç, molt feliç. A mesura que es feia gran la seva curiositat s’ampliava dubtes i preguntes algunes tan profundes que resultava impossible respondre-les. En començar, les qüestions que ella plantejava eren senzilles, la seva mare intentava buscar les respostes, no sempre ho aconseguia. Més tard van començar les situacions compromeses.

A l’escola aprenia amb fruïció, volia comprendre-ho tot, com funcionava el cos, el cervell, perquè el nostre planeta no queia o per què les persones no sortim volant. Havia après que la Terra gira a una velocitat de més de 100 km hora. Llavors, preguntava per què els planetes no xoquen.

No entenia la forma que tenim de viure, perquè hem de treballar?, perquè hem de patir per tot? La seva família no era pobre tampoc rica i tots treballaven es queixaven i no arribaven a fi de mes. Podríeu deixar la feina i dedicar-vos a gaudir per què no?, així començaven els debats inacabables. Dia rere dia la situació els afectava, no tenien temps per tanta curiositat, tantes preguntes. No només eren els debats interminables era la seva energia, mai parava quieta.

Els pares van començar a pensar que ella no estava bé, que alguna cosa li passava anirem a cal metge van decidir algú ens ha d’ajudar, i així va ser com tot es va tòrcer així va ser com va començar tot.

Viatge al desconegut

3 febrer 2025

Viatge al desconegut

Quines ganes de tornar a la rutina, no a la rutina avorrida, no, a aquella del dia a dia, caminar per carrers coneguts, saludar a les veïnes, sortir amb els amics i fer safareig, tornar a la feina, arribar tard, córrer per agafar l’autobús, no trobar aparcament.

No és que estigui cansada, és que tantes novetats m’esgoten, nous paisatges, carrers desconeguts, tants costums i cultures que desconeixia, tot m’ha omplert massa, necessito pair-ho tot. A poc a poc em dic.

A la capital, Tòquio els carrers estan atapeïts, és pertorbador com et criden els llums, la música, el soroll, anar i venir de centenars de persones, és espectacular, però cansa. Les grans ciutats que et són desconegudes, esgoten.

Sort que vaig tenir temps de descansar uns dies en un petit indret vora del mar, allí vaig poder reposar, respirar a plaer. Allí viuen a càmera lenta, amb pau i tranquil·litat, bon menjar, tot cuinat amb cura i estimació. Només tinc una pega, no tenen parets i t’has de treure les sabates a cada moment. Ells rai que porten sabatilles sense cordar, si ho arribo a saber, no porto sabates amb cordons.

Ja he dit que el menjar era bo i era fàcil de pair, és clar que el paeixes bé, com que no hi ha coberts has d’agafar les viandes amb els bastonets, sort en tens si aconsegueixes dinar en un parell d’hores, els àpats se’m feien eterns.

No et pensis que no vaig gaudir del viatge, ben pensat va ser un bon regal. Cada nit dormia com un angelet, descansava a cor que vols. Tanta parsimònia, tanta lentitud tanta pau, torno preparadíssima per tornar a engegar la maquinària. 

Potser hauria d’adoptar una part del que he viscut aquestes darreres setmanes al Japó, no tot, només alguns trets de la seva cultura, del seu tarannà. Crec que no he après res, que vols els occidentals som així, no tenim remei. Arigatō

El darrer ball

27 gener 2025

El darrer ball

Ell era fort, el seu cos traspuava poder, em vaig enamorar. Sentia que la soledat que m’havia acompanyat des de sempre s’esvaïa en la seva presència.

Recordava les lectures que durant l’adolescència m’havien fet somniar amb els herois de les tragèdies gregues. Algunes vegades la meva imaginació em transportava als braços d’aquells déus, semideus, aquells personatges apassionats que vivien aventures i grans amors i abraçaven dones de gran bellesa.

El dia que el vaig conèixer no vaig poder dormir en tota la nit, les següents nits quan m’adormia somiava que estava entre els seus braços, ell m’acaronava i jo em sentia segura i protegida. Mai vaig pensar que ell s’hi fixaria en mi. Era massa home, massa guapo, massa ben plantat, un cos magnífic, fort i poderós i al mateix temps era amable, afectuós sempre amb un somriure als llavis.

Li brillaven els ulls, negres com la nit, quan em va demanar un ball. Quanta passió, quanta força, el seu poder m’embriagava, quan la música va deixar de sonar no em podia separar d’ell, volia guardar aquell instant eternament. Aquell dia em vaig lliurar a ell, l’amor de la meva vida.

Va passar el temps i totes aquelles virtuts, tota aquella passió va anar desapareixent, no sé com, ni quan. No me'n vaig adonar. Van ser petits canvis, ja no era tan amable, ni tan afectuós. La força, el poder, que jo tant havia admirat ara eren les seves armes.

Aquell dia vam tornar a ballar, vaig recordar el primer ball, les primeres sensacions, l’escalfor del seu cos, els seus braços abraçant-me, fort, molt fort. Recordo la violència, la pressió de l’abraçada, la por que sentia, el seu alè que em marejava. No recordo res més.

No entenc com he arribat fins aquí, ho miro tot d’aquí dalt estant, ho veig i no ho crec. La sala és plena, el lloc il·luminat tènuement amb les espelmes, la música sona, els amics, la família, tots ploren.

El comiat ha acabat, tothom ha marxat, els llums s’han apagat. Tot és fosc, i continuo preguntant-me una vegada i una altra, com, com he arribat fins aquí?

Aquell va ser el meu darrer ball.

Ànima amagada

20 gener 2025

Ànima amagada

Volia estimar i ser estimat, deia que no li importava com era, com vestia, què volia, com vivia, creia que podia estimar sense jutjar, creia que l’important era l’interior de les persones, l’ànima sincera era tot el que calia per estimar i ser estimat.

Mentre aquests pensaments li omplien la ment va recordar l’aprenentatge que va experimentar mentre era a l’altiplà, allà, lluny de la societat materialista i malaltissa, a la que ens hem acostumat. Allí va poder gaudir i conèixer altres maneres de viure. Li va costar desaprendre i fer-se seva aquesta nova societat, va aprendre a gaudir de la vida d’una altra manera.

Els indis, els xamans li van indicar el camí cap a la comprensió, l’acceptació de la diferència, veure la persona anar al fons de la seva pròpia ànima i també de l’ànima de l’altre. Va aprendre a valorar les coses bones que se’ns ofereixen i deixar enrere la crueltat de la violència.

Creia que estava preparat, que malgrat que sabia que les condicions físiques de la persona que anava a conèixer eren extremes, mai hagués imaginat que l’impactarien tant. Quan va ser al seu davant, sense voler i sense poder impedir-ho va girar el rostre, quan el va tornar a mirar els mots se li van congelar als llavis, no va saber què dir per consolar-lo.