Estimat Jordi

Barcelona 20 d’octubre del 2017

Estimat Jordi,

Avui m'he tornat a sorprendre de la gran capacitat que tenim les persones a l'hora de fer propostes imaginatives i pràctiques per tal de contrarestar la repressió.
Encara que a mi m'agrada molt fer lliscar la ploma sobre el paper no ho puc practicar tant com voldria, ja que tinc una lletra pèssima i que sense l'ajuda dels correctors no sé què faria, així que t'has de conformar amb les lletres de l'ordinador.
Quan jo era petita sempre ens escrivíem cartes amb un amic del pare que va haver d'exiliar-se. El Roberto, el meu pare es cartejava amb ell i la seva família ens feia partícips d'aquesta correspondència. Jo començo la meva carta tal com ho feien llavors.
Com estàs? Et tracten bé? Em sap molt greu el tràngol que esteu passant tu i el teu col·lega l'altre Jordi. Des del primer moment em va colpir saber que entraves a presó i la meva imaginació, en tinc molta, em porta a un lloc on estàs tancat voltat de persones de moral dubtosa, caràcter agressiu, massa pel·lícules! Sé perfectament que no ha de ser així però de tota manera el cor se'm fa petit i em costa respirar en pensar-hi.
Ahir vaig anar a la manifestació i segur que ja saps que vàrem ser molts i totes pensant en vosaltres, tots amb la nostra espelma en un gest d'enviar-vos llum i alegria. El meu pare va estar un any a la presó enxampat en una impremta clandestina als anys 40 i malgrat que era molt jove i no tenia cap lloc rellevant en l'organització va estar-se preventivament un any. Passat l'any, varen fer el judici i el van condemnar a tres mesos. Malgrat tot el que va passar, quan ens explicava les seves batalles, sempre ho feia mirant el costat bo i pel que ens deia, va saber aprofitar el temps fent amics, estudiant, dibuixant, ajudant als altres, en fi vivint el moment.
Sé que la situació no deu ser bona però crec que una persona amb el teu tarannà, la teva força i l'empenta sabrà sobreposar-se a la situació, tal com ho va fer el meu pare, sabràs treure profit de tot plegat, saber aprofitar el moment és imprescindible per créixer com a persona.
No et vull avorrir més del que cal així que m'acomiado i et desitjo el millor, només que sàpigues que estem amb vosaltres. També desitjo que acabi aquesta bogeria i puguis tornar aviat a casa, a la República Catalana.

Una abraçada

Crònica Octubre 2017

30 de setembre primera hora de la tarda, passo per l'escola on endemà votarem. Tinc clar que serà complicat. Vull contribuir en tot el que pugui. Hi ha unes persones a la porta, els pares i la canalla estan fent activitats al pati, alguns ja fa un parell de dies que hi són. Pregunto, us cal alguna cosa? No però si vols venir, a les sis hi ha una reunió.
A les sis de la tarda, sóc a la porta. La meva intenció és presentar-me a les cinc de la matinada, ja que l'amenaça és que a les sis podem tenir una visita de la policia, mossos o guàrdia civil per a tancar l'escola i requisar les urnes i les paperetes.
A la reunió ens demanen que ens quedem dins l'escola a passar la nit, s'inicia la resistència.
No dubto, compro un pollastre a l'ast, vaig a casa per agafar quelcom per dormir, preparo una amanida i agafo pa i cap al col·legit falta gent.
L'organització està en marxa, tots anem deixant el que portem per sopar. Les primeres hores xerrem, mengem, encara hi ha criatures, sopem plegats i fem la cassolada de les 22 h.
Tot seguit s'organitza una assemblea, ens hem de preparar. Es va parla de com resistir, alguns demanen posar tanques, cadenats, cadenes, altres no estan d'acord. Alguns aixequen el to, altres calmen els ànims. Finalment es consensua que res de resistència agressiva, alguns pensen que si fem servir estris afegits, podem atiar el foc i tots sabem que no això ajuda gens.
Un cop clar que només farem resistència pacifica, ens organitzem per gestionar l'espai, fem tres grups, uns s'encarregaran de parlar amb la policia, altres d'organitzar l'interior del col·legit i uns altres de l'exterior, vigilar les cues, informar. Cal organitzar l'entrada dels veïns, els accessos per on entrar i sortir, preparar les taules, rebre els integrants de les meses, les urnes, les paperetes. Quan tot va queda clar es decideix tancar la porta del col·legit, dins ens quedem unes seixanta persones, tots adults, homes i dones.
Jo no puc dormir, m'estiro un parell d'hores i a les 4.15 h surto, no puc estar sense fer res, ja hi ha gent a la porta. Un dels companys que s'havia ofert per organitzar l'exterior amb mi, no es pot quedar, té el fill sol a casa. A les 5 h de la matinada, fa estona que debati'm si obrim la porta o no. Jo vull sortir per poder informar els votants del que passa, no m'agrada gaire parlar amb una reixa en mig, però es decideix que no obrirem fins a l'arribada dels responsables de les messes.
No va arribar cap membre de les messes però els que han arribat els primers a votar tenen una llista i estan preparats per complir aquesta tasca.
Cap a quarts de nou entren els 18 integrants de les sis messes, després entren els apoderats tots amb la documentació pertinent.
Durant totes aquestes hores, ja gairebé són les 9 h, tothom ens pregunten per les urnes, les paperetes, si serveixen les que molts havien imprès, si teníem sobres? Jo en cap moment vaig veure res de res però si sabia que tot estava en marxa, veia indicis, el secretisme era imperatiu i jo com molts altres intuíem que devíem confiar i no promoure cap mena de dubte, tenia la certesa que votaríem.
Les hores passades intentant tranquil·litzar als ciutadans, organitzant les cues, veient el que passava arreu, mirant en el mòbil les càrregues policials, explicant a les veïnes que la xarxa estava aturada, demanant que posessin el telèfon en mode avió per veure si no col·lapsàvem les xarxes, demanant a les persones grans o vulnerables que marxessin a casa i tornessin més tard perquè haurien d'esperar massa temps. Tot va ser esgotador i per cada entrebanc algú trobava una solució.
L'ambient era tan entranyable que encara ara quan hi penso m'ompla d'emoció, d'agraïment, llàstima que no guardem aquests moments solidaris i generosos prop nostre per sempre. Jo vaig recórrer la cua una i una altra vegada per explicar què estava passant i no em cansava de dir-me quanta disciplina, paciència, comprensió i respecte tenim quan cal i que durant tot el dia vàrem repartir a dojo.
Disculpeu aquesta crònica tan llarga i encara que em queda molt per explicar però ho deixaré aquí. Només em resta, agrair a la meva família la companyia, per portar-me cafè, aigua, menjar i amor, molt d'amor. Als meus veïns agrair la paciència, la disciplina, la tenacitat, la solidaritat, els aplaudiments. Als companys i companyes l'esforç, les converses, la complicitat, les abraçades en els moments més tensos o en els moments de la por, que també ens va visitar unes quantes vegades, pel consol, pels plors, a tots els avis i àvies la il·lusió que tenien per votar i perquè com els deia són el nostre futur, pels meus pares que van patir tant quan els van robar la joventut, la cultura i el futur i que em van acompanyar durant les més de 24 hores que vaig passar protegint els nostres drets. Que tot aquest esforç no sigui en va.

Reflexió

Avui he llegit un post al Facebook que deia “Querer a España sin ser facha y querer a Cataluña sin ser independiente, ¿puedo?

No sé com de sobte he pensat, estimar Espanya? Estimar Catalunya? La veritat és que jo crec que no puc estimar una idea, es pot estimar un territori? Jo en realitat no estimo ni l’una ni altra. Estimo als meus fills, als amics, a les companyes de feina, als veïns, fins i tot als meus gats. Al meu balcó tinc una bandera però per mi només és una eina per mostrar el meu desacord amb les polítiques del govern espanyol. Si en comptes d’estimar banderes, països, territoris i reis, ens estiméssim, cuidéssim, protegíssim, respectéssim entre nosaltres no estaríem a disposició d’un sistema social capitalista salvatge i caníbal i dels seus còmplices.

Octubre 2017

Durant la transició jo tenia molta feina, era jove i dues criatures malgrat tot sempre he estat amatent al que passava al país. Per les arrels anarco-sindicalistes del meu pare, que era de la CNT i que mai va deixar de ser-ho, no vaig votar en cap de les ocasions que es va proposar els primers anys de la tan nomenada democràcia. Ho feia amb consciència no per comoditat o falta d'interès. De petita a casa parlàvem de política i sempre he procurat estar informada i aprendre. No creia en el poder del vot i si creia en l'activisme, sortia al carrer sempre que calia. Al barri vàrem reivindicar escoles, places, carrers, educació en català, dret d'expressió. Signava per abolir el servei militar, el NO a l'OTAN, el NO a la guerra. Segueixo pensant que el que realment canvia el model de convivència és la nostra actitud envers el recorregut del camí de la vida i la convivència amb els altres.
Això a poc a poc va anar canviant, tots ens adaptem a les circumstàncies i malament si no ho fem. No recordo en quin moment vaig votar per primera vegada però crec que en el fons ens han anat enganyant, no el govern català o espanyol sinó la societat en general. A poc a poc la democràcia, una democràcia gastada, caduca, malalta ens ha anat amarat fins a fer-nos creure que era el mal menor.
Mai he votat la dreta, espanyola o catalana i sí que a Catalunya hem estat governats, molt a pesar meu per la dreta. Sí que hem tingut, i segur tenim corrupció, però això no impedeix que tinguem dret a voler canviar el model de convivència. A mi m'agradaria molt canviar aquest sistema social podrit que regna no a Catalunya i a Espanya, sinó, al món sencer. Estem rodejats de voltors, egoistes, amb una ambició de riqueses i poders desmesurats, que si no et sembla bé el que fan i diuen et fan desaparèixer, en alguns països literalment.
Jo vull poder canviar el meu entorn, no sé quina filosofia diu que, si tots cuidem, protegim i respectem a les persones que ens envolten crearíem una xarxa enorme de bona convivència. Jo vull organitzar-me amb els meus veïns i veïnes per gestionar un país petit on no hagi de discutir dia si i dia també en quin idioma parlo, com vull educar als meus fills, com he de repartir els béns comuns, en definitiva posar-nos d'acord per gaudir d'una vida tranquil·la i plena.
El passat 11 de setembre com cada any vaig anar a la manifestació i vaig poder copsar com altres anys que, malgrat els inconvenients per desplaçar-nos, les llargues esperes per tornar a casa, les petites molèsties que sempre apareixen, tots i totes ens convertim en éssers amables, comprensius i afectuosos envers els altres i penso com m'agradaria posar els sentiments i les emocions d'aquestes hores en un spray i anar-lo repartint pels carrers durant tot l'any.
El dissabte 30 de setembre vaig anar a l'escola on havia de votar a una reunió informativa. Ja feia dies que pensava què volia participar activament i no vaig dubtar en quedar-me a passar la nit. Més de 24 hores vaig compartir anhels, esforços, il·lusions, por, força, amb els meus veïns. No us podeu ni imaginar quanta feina, quanta empenta, quanta determinació es va fer present durant aquestes hores. Tots a una, tots disposats a protegir el dret de votar. La ciutadania va ser disciplinada, solidària, estoica, amable, forta, sensible, i el més important tots disposats ha respectar el que sortís de les urnes, fos Sí o NO. La unitat, la col·laboració, l'enginy de tot un poble va fer màgia.