L'aventura d'en Francesc

11 desembre 2023

L'aventura d'en Francesc

Aquell dia va decidir anar fins al port, havia vist l'anunci. Visita gratuïta al vaixell pirata, una experiència immersiva, realitat virtual.

Ja era dins del vaixell quan tot l'entorn va canviar, es van apagar els llums per deixar pas a una il·luminació més adient, el llum de les espelmes i els quinqués. L'ambient es va transformar per portar-lo a un lloc més semblant al que devia tenir l'interior d'un vaixell d'aquella època.

Es va sorprendre quan va adonar-se que el vestit que portava era una mica farragós, que de la cintura li penjava un florí i a sobre el cap tenia un barret d'allò més incòmode.

De sobte es va trobar pujant les escales, de dues en dues tot aixecant el florí, alguna cosa passava, se sentien veus de perill a coberta. Els seus companys havien descobert un vaixell, era un bergantí reial.

Es van preparar per abordar-lo, havien vist que no portava gaires soldats i estava poc armat, la cridòria era considerable. No els va costar gaire fer-los presoners.

Semblava que s'havien desviat del seu camí, empesos per una petita tempesta. A bord hi anava la princesa d'un petit regne d'aquelles costes. Només veure-la va quedar esmaperdut, la seva bellesa el va estabornir.

Ella se'l va mirar amb bons ulls, sabia que no podria ser, que podria complicar-li la vida, malgrat tot la complaïa la seva presència. En un tres i no res van preparar un gran àpat, estaven tots morts de gana.

Tota l'estona que va durar el tiberi no deixaven de mirar-se i somriure. En acabar en Francesc, va fer una demostració del domini que tenia del florí lluitant amb el seu contramestre tot brandant l'espasa i fent figures impossibles.

De sobte la princesa va desaparèixer i lentament cada un dels personatges es van anar desfent fonent-se amb les parets, les cadires, la taula, els llums.

Quan només va quedar ell, va sonar la sirena. Senyores, senyors la visita ha arribat a la fi, facin el favor de buidar la coberta. Gràcies per la seva assistència.

Retornar

4 desembre 2023

Retornar

Quan va decidir emprendre el viatge era conscient que la soledat seria la seva companya estimada. Ja no era jove, el seu cos una mica atrotinat l'avisava dia si i dia també que havia de baixar el ritme, els seus fills creien que era una inconsciència deixar la comoditat de la vida a la ciutat per anar a recórrer els camins, ell, però ho volia, ho necessitava.

Feia una setmana que caminava, s'havia marcat un objectiu, no havia posat data, tard o d'hora arribaria. Una motxilla, un termos, roba d'abrigar, sabates còmodes, un impermeable per si plovia, el sac de dormir, encara que no pensava fer-lo servir. Sempre que podia buscava aixopluc en alguna casa, pensió o hotel per on passava.

Avui arribaria a on havia nascut el seu pare, era un poble gran on els habitants del voltant anaven a fer les gestions importants, allí s'hi quedaria uns dies, tenia els peus destrossats i encara li quedava camí, un camí que passava per zones ermes, paratges secs on els arbres eren pocs i, per tant, no hi havia gaires ombres on poder amagar-se del sol que implacable et deixava acalorat i malmès.

Aquella nit va fer un repàs de com havia estat l'experiència, el fi de l'aventura estava a prop. Pensava en la sorpresa que els esperava. Feia uns quaranta anys que no trepitjava la terra que l'havia vist néixer i on s'havia enamorat per primera vegada.

Ara que ja no tenia responsabilitats familiars, que ja no era espòs i pare se sentia lliure, per fi podria expressar els seus sentiments, el seu amor platònic ja no ho seria, dels seus llavis sortiria la paraula màgica, t'estimo.

L'endemà mentre prenia el primer cafè li va venir al cap, a qui vull enganyar?, segur que ni em recorda. Va agafar el mòbil per trucar al seu bon amic, en Bernat. Recordes a la Laïeta. Què s'ha fet d'ella?

Aconseguir un somni

27 novembre 2023

Aconseguir un somni

Normes, lleis, consells, comportar-se, ser educat, fer el que calgui per no destacar, no alçar la veu, vestir-se adequadament, bla... bla... bla... aquesta és la meva família, les seves lleis i normes. Prou, prou, prou així va acabar l'enèsima confrontació, amb un cop de porta que va esquinçar la paret, malmesa des de feia molt.

Mentre baixava per l'escala s'anava treien la roba de senyoreta educada i discreta, fora el suèter de llana, encara li ressonava la veu de sa mare, agafaràs fred, i què si agafo fred?, el fred et fa sentir alguna cosa.

Ja feia temps que tenia preparat el pla B, una bossa amagada darrere la porta de l'habitació. Allí tenia tot el necessari, maquillatge, roba bonica amb lluentons, bosses i sabates de colors llampants, mocadors de seda que volaven amb facilitat creant moments màgics.

Ells no ho entenen, vull ser feliç, vull gaudir, què té de dolent? Els pares, la família, sempre patint, el patiment no porta enlloc.

Quan va arribar al portal ja no semblava la nena del 3r 2a, era una dona, en arribar al local on l'esperaven el rostre se li va il·luminar, el públic impacient prenia una copa, en aquell moment era una dama, una gran dama.

Allí estava l'escenari que cada nit l'acollia embolcallant-la amb els llums dels focus, els colors corrien per tot l'espai creant l'ambient que faria que l'espectacle la fes brillar.

Quan els aplaudiments dels fans van esclatar, la música li van inundar l'ànima, es va alçar i va quedar sola. Res importava, no veia ningú, només sentia el cor bategar amb força i la seva veu modulant les notes de la cançó. Tot havia desaparegut, l'entorn s'havia difuminat, res la podia distreure d'aquell moment tan feliç.

Patir? Qui vol patir?

Fugir de l'hivern

6 novembre 2023

Fugir de l'hivern

Carrers deserts, de tant en tant algun carro trenca el silenci en trepitjar les llambordes que brillen per la humitat que ens porta l'albada. Alguns treballadors obren els tallers i preparen els estris.

Jo, aliena a tot i tothom camino carrer enllà, quasi sense adonar-me'n m'endinso en la boira blanca il·luminada per la llum esmorteïda del sol. Una boira tan blanca i al mateix temps tan fosca. Avanço buscant el final de la calçada.

Els meus peus trepitgen quelcom fred i tou que em mulla les sabates. Veig els arbres nus de fulles, el camí amagat sota un mantell blanc, tot el paisatge està colgat de neu, el meu cos s'esgarrifa.

A mesura que avanço, el camí es torna d'aigua. Faig un salt al costat fugint del riu, no vull que l'aigua m'atrapi. Gairebé sense adonar-me la sorra de la platja se'm fica entre els dits dels peus. Quan miro enrere m'adono que els mesos, els dies i les hores han passat de puntetes.

La primavera ha donat pas a l'estiu, la calor s'ha transformat en el vent i la pluja de la tardor. Altre cop la primavera ha esclatat, flors, colors, cels blaus i nets. Ens ha portat l'alegria, altre cop tenim l'esperança que l'estiu està a punt d'arribar.

Reprendre el camí i El clavell vermell

30 octubre 2023

Reprendre el camí

La mare sempre atenta, encara que no ho semblava, les mans se li anaven tot recordant el "cante" que la nit passada escoltava a la vora del foc. La canalla dormia i la nit queia fosca sobre el poble, una nit sense estrelles, la lluna nova no il·luminava el pati.

Al matí el sol escalfava el paisatge on s'havien aturat abans d'arribar a la font on tornarien a omplir el canti. L'aigua brollava generosa, era un regal de la terra.

Tots aquells records li arribaven des de la tristesa, aquells dies ja no tornarien, ella havia marxat i amb ella havia marxat el camp, el verd, el cel, les cançons, el foc, la lluna, el sol.

A mesura que les hores i els dies passaven s'anaven esborrant un a un els records, primer el camp, després els colors, el verd, el groc, el vermell. També el sol i la llum i quan tot va quedar fosc i buit, va tancar la porta, va sortir al carrer i pas a pas va reprendre el camí.

El clavell vermell

Li agradaria que en sortir de casa algú li regalés un clavell, llavors es deixaria anar. Potser els seus pensaments el portarien a llocs meravellosos on podria viure i gaudir de sensacions que mai es permetia sentir.

Caminar descalç sobre l'herba humida, descansar abraçat per la brisa, passejar pel desert, nedar en un mar en calma, oblidar-se de tot.

En arribar a la porta del forn va recordar que a casa l'esperaven per fer els entrepans.

En aquell precís moment va recordar qui era, com es deia, on vivia.

Des d'aquell dia quan sortia de casa per anar a comprar desitjava que algú li regalés un clavell vermell, la seva flor i el seu color preferit.

Un encontre afortunat

23 octubre 2023

Un encontre afortunat

Es movia lentament, trepitjava les fulles sense trencar-les malgrat que les seves potes eren fortes i les urpes enormes, no semblava real tres-cents quilos pel cap baix, es movia amb parsimònia i al mateix temps amb fermesa.

Cada dia passat el migdia buscava el millor lloc per descansar, tenia un lloc preferit a dalt d'un dels arbres més alt i frondós. Des d'allà contemplava la selva, tots els colors del verd, tots els de l'arc iris repartits en les flors que engalanaven el seu hàbitat.

La selva és humida i fosca, malgrat que alguns raigs de sol entren tímidament per les escletxes. La bèstia va passar pel meu costat i durant uns minuts vaig quedar immòbil, aclaparada per la seva bellesa. El seu pel llarg es movia suaument amb cada pas, el color taronja gairebé vermell contrastava amb el negre i tenia algunes pinzellades de blanc repartides pel seu cos musculat i fort. Era un tigre de Bengala, les seves ratlles ho confirmaven, era un gran tigre.

En un primer moment vaig quedar paralitzada, no m'ho podia creure. Gairebé el podia tocar, olorar, no sé com em vaig refer, el vaig mirar, ell em va tornar la mirada donant-me permís, em vaig decidir i vaig acostar-me, digues-li intuïció, sabia que no em faria mal.

Allí va començar la més meravellosa de les experiències. Tots dos vam caminar entre els arbres fins a arribar al seu preferit, ell va pujar primer i allí en l'encreuament de dues branques tots dos vam jeure per gaudir de la posta de sol, de la brisa que acaronava les fulles, dels perfums que pujaven des del terra humit, de les flors, dels sorolls que feien els ocells, els insectes, les bestioles grans i petites.

No vaig poder resistir-me a acaronar la seva pell suau i acollidora, acompanyada de totes aquestes meravelles vaig adormir-me. De sobte em vaig despertar, no sabia on era, vaig notar el terra dur i humit a sota meu, en mirar al meu voltant em vaig adonar que tot havia desaparegut, no podia ser, em vaig tombar i vaig tancar ells ulls en un intent de recuperar la son, la son no venia, vaig restar quieta amb els ulls tancats una bona estona, finalment em vaig donar per vençuda, tot havia estat un somni.

Darrera oportunitat

16 octubre 2023

Darrera oportunitat

Avui era el dia, havia decidit, ja feia unes setmanes que faria alguna cosa per fer-lo feliç, per demostrar-li que podia ser una bona esposa, una bona mare. Volia que fos una tarda perfecta, tot començaria de nou. La celebració de l'aniversari de l'Alain petit seria un èxit, tornarien a ser l'un per l'altre, tornarien a ser una família.

Havia promès que hi assistiria i després parlarien de tot, del passat, el present i el futur, una darrera oportunitat, ella tenia moltes ganes. Feia setmanes, mesos que ja no li quedava energia, ni alegria, ni esperança. Avui, però semblava que tot aquest neguit s'havia esborrat. Tindrien una bonica festa d'aniversari.

Estava contenta, van assistir tots els amiguets, van ballar, van cantar, tot rotllava de meravella. Les hores passaven i ell no apareixia, l'Alain petit s'ho estava passant d'allò més bé, ella no, només mirava les agulles del rellotge que alienes al que passava continuaven marcant els minuts i les hores.

L'Alain gran es va enamorar d'ella només veure-la, va ser com un miratge, la música que la guiava, la llum que il·luminava el seu vestit blanc i vaporós, els cabells rossos seguint els moviments del seu cos, els seus peus gairebé no tocaven el terra de l'escenari. Quan va caure el teló ho va tenir clar, aquesta dona ha de ser meva, es va dir. Va fer servir totes les eines al seu abast i no es va aturar fins que ella va caminar pel passadís central de l'església fins a l'altar on va dir: sí, si vull.

Ja era seva, una dona magnifica, igual de magnífica que la seva egua. La sorpresa li va arribar temps després quan es va adonar que ella, l'Adel no era una egua. No va aconseguir posar-li la sella ni el mos, així, era impossible domar-la.

Es van conèixer en una festa d'homenatge a l'Adel, una gran ballarina. Ella era esbojarrada, expressiva, desmesurada es mostrava sempre afable, petonejava a tothom. Ell era ben plantat, amable i encantador, afectuós, un cavaller, gens desmesurat. La va enamorar, mai ningú l'havia tractat tan bé. Eren l'enveja dels amics, la parella perfecta.

No recordava com havien arribat fins al dia d'avui, tot allò es va anar esborrant i va anar desapareixent. Ella encara l'estimava, però no estava disposada a viure el malson que feia temps que l'acompanyava. Mentre anava recollint les restes de la festa, anava recordant com havia estat la seva vida al costat d'aquell home perfecte.

Ja era nit tancada quan ell va trucar, en despenjar el telèfon i escoltar les excuses ho va tenir clar, s'ha acabat, tot s'ha acabat. Amb un gest pensat i decidit va dipositar l'auricular, va tancar els llums i va pujar escala. Aquella nit va dormir profundament.

Decadència

9 octubre 2023

Decadència

Només tocar terra, la boira, la humitat i la xafogor de la ciutat la van aclaparar, el que ara tant la molestava no formava part dels seus records. El dia estava a punt de morir i a poc a poc la llum del sol s'esvaïa per donar pas al llum esmorteït dels fanals del port.

En deixar la maleta al terra mullat, va agafar aire i en un intent d'asserenar-se el va deixar sortir a poc a poc, mentrestant intentava recordar el camí que la portaria a la casa on l'esperaven.

Havent descansat uns minuts es disposà a recórrer els carrers que no havia oblidat. Uns carrers atapeïts de gent que entraven i sortien dels locals típics d'aquesta ciutat, decadent i al mateix temps impressionant. La música i el bullici dels locals que ocupaven les cases a banda i banda  la van anar guiant cap al seu destí i la van portar cap a la seva joventut. 

Ja no tenia la bellesa dels vint anys, però encara posseïa l'encant que tantes vegades posava en pràctica per aconseguir l'atenció, que temps enrere mai li va faltar, sobretot dels homes, encara que també aconseguia l'enveja de les dones.

A mesura que s'acostava a la casa, on l'esperava la seva germana, les passes es feien més ràpides, tenia moltes ganes de conèixer al seu home, un home fort, guapo, ben plantat, segons li explicava la seva germana a l'última carta,

Havia arribat, es va aturar abans de trucar, en aquell precís moment es va obrir la porta, allí estava ell, coronat per la llinda i ocupant tot l'espai de l'entrada.

Mentre se'l mirava de baix a dalt només pensava, en com el podria assolir.

Una gran, gran trobada

2 octubre 2013

Una gran, gran trobada

El dia havia estat mogut, l'enrenou va començar a primera hora del matí. Ara tot estava en pau, les converses giraven al voltant del que havia passat. 

Frases fetes, consells, sentències. Aquest eren els comentaris, el passat millor deixar-lo tranquil, de res serveix remenar la merda, quan més la remenes més pudor fa.

Reien, brindaven i menjaven les restes del pastís. Alguns havien decidit arriscar-se i preparar la festa d'aniversari, una celebració que feia anys que no celebraven, pensaven que la reconciliació estava assegurada, que les rancúnies podrien quedar enrere. Encara que les amistats es trenquin l'estimació no desapareix i avui es pot demostrar, un altre comentari que sorgia d'entre els convidats. Havien decidit oblidar el que havia passat a l'inici del matí.

La trobada havia estat d'allò més caòtica, un reguitzell de retrets anaven i veien entre els implicats i semblava que en comptes d'arreglar-se encara es complicaria més, es faria més gran.

Gràcies a l'aparició de les paraules justes dels més conciliadors es va fer el miracle. Mirem endavant, no val la pena continuar enfadats, no importa, el que va passar fa un munt de temps és el passat, mirem al futur, busquem l'alegria, abracem-nos, ballem.

Tothom va estar d'acord i just en aquell moment va arribar el pastís, el foc de les espelmes i la música van transformar l'ambient i els malentesos van desaparèixer esborrats pel bon humor i l'estima de les amigues i els amics.