Pròleg

30 juny

Pròleg

Els somnis, és importar somiar i ho és més recordar-los.

Em fan por els barrancs, les alçades, el fons del mar, les coves i els passadissos estrets que has de recórrer per entrar i per sortir. No parlo només de les grutes, per pujar una muntanya necessites energia i força a vegades creiem que baixar és més senzill i no, no ho és, continues necessitant energia i força per no caure muntanya avall.

El mar, que dir del mar és cautivador fresc, fort, brau, bressol de vida. Ens embarquem per creuar les seves aigües per buscar nous paratges i cultures i altres éssers. Ens ajuda a comunicar-nos, però quina por quan s’enfada; la profunditat et pot engolir i atrapar-te sota tones d’aigua que et pesen com una llosa.

Quan somnio les pors em persegueixen, em mostren les meves mancances. Hi ha, però una altra cara de la mateixa moneda, els somnis m’ensenyen i moltes vegades allí a les muntanyes, al mar o sota terra puc sobreposar-me i gaudir. Allí la imaginació és el meu poder, si caic puc volar, si les onades m’atrapen puc nadar i surar, dins de la cova més fosca puc veure el llum que marca el camí per sortir.

Escriure és imaginar, gaudir i tenir un poder infinit.

Deixa’t anar

16 juny

Deixa’t anar

Volia volar i traspassar el llum, no era una gàbia, però la tenia atrapada. El llum que entrava per les finestres ho transformava tot. Pintava els murs d’un blanc lluminós.

Mentre recorria l’estança podia veure la vegetació d’un verd fosc que amenaçava la cambra, algun dia potser es menjaria aquest temple on ella ballava dia rere dia amb l’esperança de trencar allò que no la deixava avançar.

Malgrat que veia les finestres i les portes obertes era incapaç de sortir, estava atrapada i al mateix temps se sentia lliure per fugir. Dansava i volava, alguns dies pujava tan amunt que sentia que tal vegada podria obrir el sostre i escapar.

Tot era llum i verd i blanc i negre, se sabia lliure i presonera. Què la retenia?, què l’empenyia?

Dins seu bullien les paraules, la música i dibuixava sobre l’aire els seus desitjos.

Volia aturar el món i deixar-se anar.

Música per a la vida

2 juny

Música per a la vida

Déu amb la seva infinita saviesa va crear l’home, més tard la dona i seguidament els fills no sabem quan van arribar les filles. Tot i que vivien al paradís la malvada Eva no en tenia prou i va fer els possibles per aconseguir que l’home, Adam, deixés de banda el que déu li havia encomanat i que era d’obligat compliment. No s’acaba aquí la cosa, els fills, suposo que veient que els pares no seguien les ensenyances de déu, van pensar que tampoc devien ser obedients i respectar el designis que els havia encomanat el senyor.  Així que un dels fills va assassinar a l’altre i vet aquí que va ser en aquell moment que els humans van començar a tenir lliure albir. Déu es va rentar les mans i sembla que va decidir que tot el que fem bé és gràcies a ell i el que fem malament és una decisió que hem pres lliurement.

Qui decideix qui viu i qui ha de morir?, ens fem preguntes que realment no tenen resposta. Així reflexionava mentre es rentava les dents de bon matí en un rentamans petit i brut i es mirava en un mirall escardat i gastat. Sort que no em puc veure bé en aquest lavabo poc il·luminat, un punt a favor meu, així no puc saber si el meu aspecte és bo o dolent. Seguidament, es va girar per mirar la porta, mentre esperava va recórrer les parets brutes, el llit de ferro rovellat cobert per una pesada manta i de poc abric. Esperava sentir el soroll de la porta en obrir-se i encara que cada matí desitjava sortir del cubicle la realitat el colpejava només trepitjar el llindar. El que li esperava eren més parets brutes, passadissos amb terres llefiscosos i finestres per on entrava una llum esmorteïda i lletosa que no il·luminava res. Llavors començava el trajecte fins al menjador i aquest era l’inici del seu viatge cap a la vida.

Dins la seva ment guardava embolicada com una joia la música, la seva música, ningú, ningú li podria prendre mai. Eren les notes per la vida, sentia les del piano, el baix, el violí, la guitarra, la bateria. Caminava tot seguint el ritme que elles li marcaven, cantussejava com si no hi hagués ningú més el món, morir o viure, tant se val. La mà de déu m’ha assenyalat i jo li he xafat la guitarra, mai millor dit i com si estigués sol al paradís caminava al compàs de la seva música, movia els malucs, somreia i entretancava els ulls per escoltar millor la seva cançó.

Reconciliació

 26 maig

Reconciliació

De bon matí quan ha aconseguit adonar-se que era a la seva cambra, al seu llit, la seva ment ha començat com cada matí a mostrar-li vells records, alguns agradables, altres no, alguns de fa molt de temps, altres més recents. La ment aquesta veu que no para d’intentar enganyar-nos, que ens menteix.

Quantes hores, quants dies, quants anys han de passar per adonar-me que els anys avancen inexorablement? 

Això es pregunta mentre la seva imatge li torna una mirada buida, cansada, mentre ella impassible pensa que no fa gaire caminava i corria sense aturar-se a imaginar el futur. Mai va considerar que anys després aquest cos que es movia simplement i fàcilment ara ho faria amb moviments feixucs i difícils.

Aquests pensaments no m’ajuden gens, es deia.

Deixa enrere les veus i torna a enfrontar-se amb el mirall intenta tornar a escoltar el que li ha dit el pensament fa uns minuts.  Aquest cop s’ho mira d’una altra manera, mira enrere i es reconforta, es reconstrueix, es reconcilia, té present el que ha viscut i la seva fesomia canvia. La seva mirada s’omple de llum, els llavis formen un somrís, somriu sense cap motiu i ja no sembla cansada. La devastació que ha vist en el mirall fa una estona, ja no hi és.

Mentre va cap a la cuina per preparar l’esmorzar s’adona que les hores, els dies, els anys, no han estat un temps perdut, s’adona que ha viscut. Què més dona si ara camina a poc a poc, si s’ha de preparar per ajupir-se, si necessita més temps per fer el que abans feia amb segons o minuts.

M’he fet gran i cada arruga, cada cabell blanc, cada xacra em recorda el camí que he deixat enrere, em reconcilio amb el meu cos i amb la vida, que mai s'atura. Millor o pitjor continuo caminant.

Rivalitat i rendició

19 maig

Rivalitat i rendició

La rivalitat, aquest esport tan practicat per ells, sempre buscant com destacar. No sempre ho feien com a cavallers, els ganivets volaven sobre els seus caps gairebé cada vegada que s’enfrontaven. El problema era la prepotència de cadascun d’ells moltes vegades intentaven amagar-la i feien veure que no hi havia cap conflicte. Els companys i els amics no entenien què ens motivava, ja que, realment, mai arribaven al final i mai podien esbrinar com puntuar-se; cap dels dos guanyava llavors arribava ensopiment. Els semblava increïble no poder saber quin dels dos podria ventar-se de ser el millor.

Algunes tardes en lloc de baralles iniciaven discussions interminables, tot imitant les tertúlies que alguns intel·lectuals de renom del segle passat celebràvem els cafès de les principals ciutats del país, quan cansats de l’enfrontament decidien aturar-se queien exhaustes, llavors es feien bromes totes elles farcides de grans paraules i situacions petites que mostraven davant el món la importància que s’atorgaven els protagonistes. Ells es donaven tanta notorietat que el seu entorn els venerava, creien en tot allò que ells sentenciaven.

Després arribava la frustració i la rendició. Quan tornaven a la seva vida quotidiana, allí al menjador de casa s’enfrontaven tots sols a la vida amb la família, callar i atorgar. Quan obrien la porta la dona els rebia i sense gens de respecte els etzibava, arribes tard, un altra vegada arribes tard.

El Rau-Rau (el rosec de la consciència)

12 maig

El Rau-Rau (el rosec de la consciència)

No tenia clar qui tenia raó. On vas amb aquesta roba? Que no t’agrada? No es tracta de si m’agrada o no, sembles una fresca. Què vols dir amb aquesta paraula, fresca?, puix que tots els mascles del barri t’aniran al darrere. Això serà cosa seva, per molt que facin no m’aconseguiran. Saps què?, em posaré el teu barret. A què treu cap dir que et posaràs un barret?, continuaràs semblant una fresca. Vols dir que sembla que acabo de sortir de la nevera?, saps que et dic ves a pastar fang porto el que m’agrada i els altres que no mirin.

Aquesta és la Pepa, autèntica genuïna fresca en el tracte, l’aspecte i el caràcter. Tot el poble l’enveja fan veure que no és com ells, i per això la deixen per impossible. Tothom sap que els pobles tots tenen alguna cosa a dir dels veïns, però mai ho fan cara a cara s’amaguen sota una aparença indolent. Saluden amb un somriure que no sembla forçat, però en realitat mentre et saluden et repassen de dalt a baix prenent nota de tot el que portes, el que dius i amb qui et relaciones. Hipòcrites i malpensats, la vida al poble és un espectacle on tot són actors i actrius protagonistes de la seva pròpia vida.

La Pepa és l’única que viu al marge de tota aquesta faràndula. Fa el que vol, parla amb qui vol, canta i balla com si no hi hagués ningú mirant. Cada matí quan es contempla al mirall dubta d’ella mateixa, els seus pensaments la contradiuen, el rau-rau no la deixa en pau. Avui ho tinc clar, igual que ho vaig tenir clar ahir i potser també demà. Tens raó, ho accepto, però no penso canviar-me per complaure’t. Fa mitja volta, es posa el barret i surt al carrer alegre i contenta.

Ella és l’única persona feliç. És imprudent, presumida i sobretot fresca, molt fresca!

Creació

5 maig 2025

Creació

El dia estava fosc, al cel amenaçava pluja, els núvols anaven formant muntanyes sobre l’horitzó. Ella caminava per la platja i els seus ulls contemplaven l’espectacle, la seva ment posava sobre el paper les formes capritxoses que dibuixaven els núvols sobre el cel, que uns minuts abans era blau.

No volia que la pluja la fes fora d’aquell indret, mentrestant la seva ment imaginava com seria el procés, quins colors escolliria, on plasmaria el paisatge, anava anotant sobre la llibreta invisible la cronologia dels fets. Planificava amb cura les accions que més tard executaria, podia veure amb total nitidesa la meravellosa imatge a la paret que segur escolliria per contenir-la. Aquest paisatge restaria impertèrrit per sempre tal com ella l’havia vist durant uns minuts i que en pocs segons va desaparèixer.

El cel es va enfosquir els núvols van formar un sostre compacte, el mar ja no tenia horitzó, només les onades que s’havien fet valentes formaven una imatge a destacar. Va guardar dins seu la primera imatge i no va trigar gaire a tornar a obrir la llibreta imaginària amb la intenció creativa d’iniciar el següent projecte, una platja grisa, fosca i sorollosa on les onades eren protagonistes.