LA REVOLUCIÓ DE LA JÚLIA

A la Júlia li feia mal, puresa, quina paraula, la mare la deia a tota hora. A ella, però li feia mal, era un llast, se sentia atrapada per normes i més normes, normes absurdes que dia rere dia li queien al damunt. Les cortines tancades, amagant el llum del sol, caminar de puntetes, sobretot no fer soroll, sempre tot net i endreçat, portes i calaixos ben tancats, miressis on miressis res et cridava l'atenció. Com deia la mare, la puresa ens ajuda a ser millors persones, la Júlia, tanmateix no hi estava d'acord.

La Júlia sempre havia estat una bona nena. Tothom ho deia, era atenta, callada, obedient, es vestia com deu mana, sense estridències. Treia bones notes, estudiava molt i sempre, sempre, era un bon exemple pels seus germans petits. Aviat aniria a la universitat, s'estava fent gran, els pares estaven cofois de com l'havien educat.

Avui, però, la tempesta havia esclatat. En quin mal dia, quin mal vent ha arribat. No et vull ni veure, on s'és vist, cridava la mare. Els seus laments rebotaven per les parets mentre la feia fora de la sala, la mare mai li havia cridat tan fort, ni l'havia castigat.

El que ha passat es quedarà per sempre entre aquestes quatre parets, deia la mare mentre intentava calmar-se. Ho has sentit?, li preguntà al pare, ell se la mira i mentre assentia amb el cap i continuava mirant el diari.

Que si alguna vegada m'havia sentit humida? Que si pessigolles inesperades, que si un neguit, que si el batec del cor, qui li ha posat aquests pensaments al cap, no l'hem educat així, no entenc d'on ha tret tantes bajanades.

No et facis mala sang, ja li passarà, li respongué el pare, demà ja no ho recordarà i tot tornarà a estar com sempre, l'hem educat bé, no t'amoïnes.

Però no va acabar, la Júlia havia canviat per sempre. Responia encara que no li preguntessin, somreia sense venir a tom, cantava pel passadís i ballava mentre parava taula. Aquell mal vent que va portar l'hivern ho havia capgirat tot.

Mai més, es deia la Júlia, ara viuria alegre i feliç. Vestiria amb vestits de tots colors, tindria somnis humits i pessigolles inesperades, el cor li bategaria amb força i si, potser si que li faltaria l'alè, quin plaer. Ella ho veia clar, ja no volia amagar-se, s'ompliria de llum i sortiria al carrer, gaudiria fins a quedar rendida en braços del desig.

La mare se'n feia creus i com si es tractés d'un mantra, repetia una i una altra vegada, en quin mal moment, en quin mal moment vaig deixar les finestres obertes, per què vaig deixar que el vent entres a casa?, maleït vent de l'hivern.

D'ara endavant viurien tancats, no fos que el vent els desfés els pentinats, aixeques els llençols, les camises, les faldilles i acabessin tots tocats del bolet com ella.

Mentre tant la Júlia vivia dalt d'un núvol somiant amb selves fresques i humides.

NOMÉS DE NIT

Va obrir els ulls, era negra nit, estava a punt de girar cua quan hi va pensar. Ara era el moment, l'enxamparia! Es va posar els mitjons, feia fred, i sense fer ni un bri de fressa va sortir al passadís. Va avançar a poc a poc, no volia que res destorbes la seva incursió. Ja estava davant la porta del pati quan es va adonar que amb la foscor no podria veure'l. Va recordar que la mare guardava un alot en un calaix de la cuina, cap allí que hi va anar.
Abans de tornar a la porta del pati va comprovar si li calia alguna cosa més, no, estava llest, aquesta vegada seria la definitiva. Va obrir la porta lentament i quan creia que estava al lloc correcte va encendre el llum. Decepció total, el nan de pedra restava immòbil amb la mirada perduda, el carretó amb les plantes i les flors quietes, les rodes impertèrrites sense moure's ni un bri. Decebut va tornar al llit, ho tornaria a provar, la seva mare li ho havia deixat clar, no cada nit cobrava vida per arreglar les plantes, només calia que encertés la nit correcta.
Mama, recordes quan ens vas explicar al meu amic i a mi, en aquell viatge amb autobús, per què les plantes estaven tan maques i que el nan de pedra les cuidava? No saps quantes nits vaig aixecar-me del llit per veure si l'enxampava arreglant-les. Jo havia oblidat aquesta història i mai haguera pensat que s'ho creuria a ulls clucs. Santa innocència!

DINS LA TEMPESTA

Mentre miraven com la tempesta s'anava desfent i l'esglai marxava del cor, elles s'ajuntaven, es miraven i totes dues es volien abraçar, però no era senzill.

Les seves respectives parelles dormien a l'estança de dalt, adormits tan profundament que no havien escoltat ni un sol tro ni havien vist cap dels llampecs que il·luminava la vall cada cop que un núvol carregat d'electricitat xocava amb un altre núvol.

La tempesta havia penetrat dins la sang tot fent servir la por que les estrenyia l'ànima.

S'anava desfent la nit, els núvols, el soroll, la pluja i al mateix temps els batecs del cor s'alleugerien. Elles intuïen la calma, l'esglai minvava. Es van abraçar i un petó etern i apassionat les va transportar cap a un esclat de llum com si estiguessin en un altre món dins de la tempesta. Llavors el temps es va detenir i dins d'aquest espai, elles es van fer immortals.

PRELUDI

Desperto, però no obro els ulls.

Miro l'hora, encara de matinada, esborro el moment i m'hi tombo.

Desperto, pau, respiro, la ment està neta, tot sembla en pausa.

Miro l'hora, no m'ho puc creure, res em destorba, res em fa mal.

Les veus avui tenen mandra, encara dormen.

Quan la nit et prepara un dia magnífic cal ser agraïda.

Una nit perfecta preludi d'un dia que si no és perfecte, li ho podré perdonar.

No hi ha un dia perfecte sense una meravellosa nit.

T'aixeques descansada sense preocupacions, sense pensar.

Les ocupacions s'ordenen soles, a poc a poc van apareixent en l'horari previst.

El dia perfecte no és el dia més fred de l'hivern, ni el més calorós de l'estiu, no plou, no fa vent, el sol il·lumina el cel sense prepotència ni timidesa.

Fas un dinar sense complicacions i abans gaudeixes d'un bon aperitiu i de postres alguna cosa dolça. Perquè sigui increïble cal afegir una trobada amb amics, una visita inesperada, anar al cinema o al teatre o algun esdeveniment interessant. El colofó seria anar a dormir i tornar a tenir una nit inoblidable que sigui el preludi un altre dia fantàstic.