Agost del 2017

Que el vermell, de la sang,
només tenyeixi les roses.
Que el negre, de l'odi i la por,
no envaeixi el nostre cor.
Que la pau, l'aire, el blanc
ens obri les portes de nou.
Per vosaltres,
per nosaltres,
per totes i tots.
Barcelona 17 h 17 agost 2017

Les Rambles 17h dia 17 agost 2017

Havia oblidat el meu amor per un passeig present en la meva vida des de sempre. No era la primera vegada que deixava Barcelona durant uns dies però si era la primera vegada que jo era conscient dels meus sentiments, quant ja tens edat de plantejar-te grans preguntes. Qui sóc, que vull, quin camí vull escollir. Tornava de passar, per primera vegada, uns dies de vacances en un poble del Maresme, teníem un gos, un gos gran i sempre teníem problemes per agafar un taxi així que, des de l'estació de França fins a casa al barri de Sants, algú havia d'anar a peu amb el gos. Recordo com si fos avui quantes ganes tenia de tornar a la meva Barcelona, a les meves Rambles i em vaig oferir per anar amb l'Hèlios, així es deia el gos, que vols vinc d'una família anarcosindicalista, fins a casa. Era una bonica tarda de un diumenge d'estiu i vaig veure la gran oportunitat de recórrer les Rambles de cap a peus, des de Colom fins a plaça Catalunya, després vaig agafar Pelai fins a la plaça Universitat vaig seguir per la Gran Via, vaig creuar la plaça d'Espanya fins al carrer Mossèn Amadeu Oller, i vaig travessar la carretera de la Bordeta per entrar al carrer Jocs Florals, el meu carrer.

Per descomptat amb els meus pares havíem anat un munt de vegades però aquestes dues vegades són les que millor recordo.

No tenia més de 12 anys que ja algun diumenge agafàvem el metro, la meva germana, les amigues i jo a l'estació de Mercat Nou del meu barri Sans, així s'escrivia als anys seixanta, fins a la plaça Catalunya, sortíem per la boca de metro del principi de la Rambla davant la font de Canaletes i fèiem un vol per Petritxol on algunes vegades preníem un suís o compràvem un gelat al carrer Pelai.

Després, ja no puc comptar les vegades que he passejat, passat o comprat alguna planta, vaig treballar un temps al teatre Romea, al carrer Hospital. Quantes nits vaig esperar un taxi o vaig passar amb el cotxe en sortir del Raval, un local situat al carrer Doctor Dou a tocar de les Rambles, molt popular entre la gent de la faràndula. També vaig treballar en la Carpa de Bardelona, situada al final de les Rambles a tocar del port, durant el Festival Olimpíada Cultural als anys noranta.
Durant molts anys i des del meu barri d'acollida La Sagrera cada dues o tres setmanes anàvem la meva amiga i veïna i jo a fer la compra a la Boqueria, ja fa molt de temps que no hi vaig, la darrera vegada que vaig trepitjar-la em vaig dir que seria la darrera, no em va agradar gens en què l'havien convertit, tampoc em va agradar el que va fer el consistori de l'alcalde Hereu amb els quioscs. Aquesta fal·lera de modernitzar-ho tot, de tenir-ho tot net i polit, està convertit aquesta ciutat en un aparador sense ànima.
Malgrat tot no puc deixar de sentir un gran dolor, no puc deixar de sentir-me trista, les llàgrimes m'omplen els ulls sense que jo ho pugui evitar, han embrutat un espai que és dels barcelonins i que oferim al món amb generositat, encara no m'he acostat però segur que quan torni a trepitjar les rajoles que cobreixen el terra el cor se m'encongirà i al mateix temps s'omplirà de llum, una llum que vull projectar als seus arbres, les botigues, els bancs, les persones dels més de trenta països que han patit la barbàrie d'unes altres persones amb les quals hem fracassat com a societat. Els perdono a ells però no als que cada dia ens menteixen, ens manipulen, ens extorsionen, ens exploten, ens obliden, ens converteixen éssers sense ànima ni amor.

Repeticions

Avui he decidit no fer res del que faig cada matí. Em llevo i el dia sembla submergit en una ampolla de llet. L'amplada de la meva visió l'omple la boira que ocupa tots els racons del paisatge urbà. Segons es miri, sembla que hauria de ser un matí fosc i trist, però no és així. La llum que penetra dins la boira em fa tancar els ulls, cada gra de llum se'm fica per la retina i em produeix una sensació cruixent i alhora extravagant. Tanco els vels de davant dels meus ulls en un intent d'esmicolar-la.

M'encaixo amb l'entorn, penetro en el següent pas. Em vesteixo? No, avui no. M'embolico en la roba més preuada, la meva bata japonesa, no és una roba i prou, és feta amb amor i filada amb entusiasme.

El proper pas podria ser essencial per la meva supervivència però seria embrancar-me en un seguit de justificacions filosòfiques que ompliria de lletres el paper que ara mateix tinc entre mans. He d'alimentar el meu cos, no es tracta només d'omplir l'esperit, la carn també té les seves necessitats.

Preparo el te com cada dia. Es transforma en alguna cosa més: el te és romàntic, és calent i les gotes de llet que li poso semblen extretes de la llum d'aquest matí.

Podria prendre un suc espremut d'un fruit del paradís, és a tocar de la meva mà, el jardí de la meva il·lusió. No, no és aquesta la situació! Obro la nevera, agafo l'ampolla de suc i omplo el got. Tanco la nevera i la torno a obrir, he oblidat el tall de pernil per decorar el pa torrat.

De sobte m'adono, ha desaparegut tot l'encís del matí, la llum ha canviat. De fet no sé si ha estat la llum, jo o els meus pensaments hem fet un tomb, he girat la pàgina per descobrir, que estic repetint el que faig gairebé cada matí.