Reconstruir II

 
Les passes dels petits peus ressonen des del fons del passadís. Les escolto malgrat el brogit que fa la teulada sacsejada pel darrer tro. Que lluny queden els dies dolços i tendres, innocents plens de curiositat i afecte clar i net.
Tempestes d'estiu que comencen, i en un no res acaben. Deixen rastres però s'emporten la brutícia. El mar valent salta i amb cada onada una mica de temps fuig, un temps que ara em cal. Les fletxes que llencem corren cap a l'objectiu, són com paraules esmolades que se'ns endinsen i arriben al moll de l'os.
Les mosques engalanades amb colors metàl·lics es reflecteixen en les aigües estancades cobertes per una pàtina d'oli brillant. Sospiro, m'aixeco, busco i descobreixo la floridura que ens cobreix com ho fa amb les taronges del fruiter oblidat.
Voldria fer desaparèixer les paraules brutes, tancar els ulls, amagar la mirada. Espero un cop de vent que no arriba. Les vostres passes lleugeres ressonen sobre el brogit del tro, del mar, de les fletxes de fum, la floridura no amaga el color de les taronges.
Si volem, si estimem, si ho desitgem, sortirà el sol i les mosques marxaran.

3 haikus

Caragoles, mar

la mare a l’espill

reflex perfecte

Estiu, frenesí

laberints alegres

em porten a tu

 Potsers, oceàns

destria, els cabdells

anhel d’abastar

Aturada

Va posar els peus a les rajoles i un calfred calent va pujar-li a la gola, palplantada als peus del llit intentava copsar quelcom. El primer símptoma fou el no soroll de fons, el brogit gairebé inexistent que entra per l'oïda i ressona dins nostre a tota hora, no el sentia, alguna cosa no estava passant.
Tot això li arribava sense que ella s'adonés, va seguir el ritual del matí, dutxa, pasta de dents, roba, desdejuni i ascensor fins al carrer.
Camí cap al metro es va adonar que tothom mirava al seu voltant com buscant alguna cosa. La gent s'unia fent grups, què estava passant? Va parar l'orella i es va aturar al costat d'un dels grups.
—Ho han dit a la ràdio, a la tele, s'ha aturat.
—No, no pot ser, si ho han dit a tv3 i a Catalunya ràdio. Segur que és una broma o una campanya publicitaria— va respondre un noi.
—Com vols que facin una broma d'això, que s'ha aturat, apa que us ho creieu tot!
Tots parlaven alhora uns que si i altres que no, però ella no treia l'entrellat.
—Què s'ha aturat—?, gosà preguntar a una que només escoltava.
—Que no ho saps, el món, el món s'ha aturat! Per sort ho ha fet mentre aquí a casa nostra era de dia, tindrem la llum del sol per sempre, quina sort hem tingut.
Ella però va pensar en què a l'altra banda de la terra passava el contrari. No volia pensar en aquesta dada per por d'assenyalar un detall negatiu front a les bones perspectives de la senyora.
Per un moment va seguir escoltant i encara que tothom semblava disposat a seguir donant voltes al tema ella va decidir anar a la feina. A la feina la meitat de les taules eren buides, més tranquil·la, es va dir. Les hores van anar passant i no es va amoïnar gens. Les hores passaven i la llum del dia seguia igual, com que no es feia fosc no tenia cap referència del pas del temps, eren les nou de la nit i encara estava davant la pantalla de l'ordinador.
En sortir al carrer, va observar al seu voltant; de fet, va girar sobre ella mateixa diverses vegades, els grups de gent eren més nombrosos. Mentre girava intentava pensar: què està passant? Es va aturar, va deixar de voltar i va tancar els ulls, no sentia res. La música que feia des de la cantonada el noi de la guitarra i que sempre l'acompanyava fins a la parada de l'autobús no li arribava i això que el noi estava tocant. No sabia si això li passava a tothom o només a ella, segur que els altres podien percebre els sons, si no, estarien callats i el noi no tocaria la guitarra. Alguna cosa li havia passat durant aquest dia, com s'havia desenvolupat aquesta falta d'oïda? D'entrada va pensar, bé gaudiré del silenci però de cop va sentir una sensació de vertigen, i si era per sempre? Va sospesar la seva situació i va decidir anar a l'hospital, on algú podia donar-li la cura o la raó per la qual no podia sentir res. Un cop a l'hospital, veient el caos que hi havia, va decidir anar cap a casa i esperar que es normalitzés la situació del món, o la seva. Potser era l'inici d'un seguit de pèrdues i ella era la primera?
De sobte es va adonar que, no era ella i el seu problema que li havia de preocupar, era la situació de la Terra, què podia passar si el món no tornava a girar?, seria la fi, molts factors de l'atmosfera terrestre es veurien afectats. El planeta estava en perill, les marees, els vents, els corrents marins, la lluna i el sol, ara mateix tenien un problema, tant en els països on era de dia com els que era de nit. El cos humà també es veuria compromès en aquest canvi. Mentre tots aquests pensaments li voltaven pel cap va recordar que amb tants enrenous no havia menjat res. En arribar a casa es va preparar un àpat i va anar a dormir.
El primer que la va sorprendre en obrir els ulls va ser que el despertador havia sonat com ho feia cada dia a la mateixa hora. De moment no va pensar que havia escoltat el despertador i es va preparar per afrontar un dia complicat; va encendre el televisor. Va entendre tot el que deia el locutor i no semblava que parlés de res important.
Estava perplexa, havia estat un somni, havia passat de debò i només ella ho recordava? Un munt de preguntes li venien al cap. Va pensar que el programa era gravat, que les autoritats havien decidit amagar les conseqüències del fenomen a la població. Finalment va decidir que sortiria al carrer, segur que si passava alguna cosa, les converses no les aturarien, no podien amagar-ho tot i a tothom.
A l'ascensor es va trobar als veïns, es van saludar, van creuar uns comentaris sense importància i res més. Ella no va gosar comentar res sobre el cas i amb passes decidides va sortir al carrer, la llum del sol la va acaronar i una riallada li va brollar sorollosa. De sobte tot allò que li voltava pel cap va desaparèixer, el carrer tenia la mateixa vida de sempre, els cotxes, les botigues, les criatures. No hi havia grupets, l'olor de cafè, del pa i les pastes del forn de la cantonada la van sorprendre gratament. Valia la pena esbrinar què havia passat? Va bellugar el cap com ho fan els gossos quan es mullen i va prendre una gran decisió, tant s'hi val què ha passat, tant és si és cert o ho he somiat, avui gaudiré del dia i quan arribi la nit donaré gràcies per l'oportunitat rebuda. Saps que, li va dir a una noia que passava, avui no penso anar a la feina!

He disposat

He disposat la casa, les parets, el color taronja de la cuina i la meva il·lusió de ser. Quina joia pensar en nosaltres, tots al voltant de la taula, asseguts al sofà. L'aire, carregat d'espurnes i d'àtoms, desprèn l'olor dels meus pensaments, que s'encenen al matí, que dormen la migdiada, que descansen a mitjanit quan cansada faig repàs del dia transcorregut abans de perdrem en els somnis.
He disposat la casa, les parets, el color blau del rebedor i una nova jornada s'obre pas, avui és un altre dia, no hi ha nosaltres, ni vosaltres, només sóc jo. El demà m'esperarà?

Olvidando

El martes olvidé la palabra corteza. Hoy, jueves, queriendo recuperarla en parte, me acerqué a un árbol de la calle, toqué su superficie rugosa, sentí su piel áspera, quise encontrarla. Fue inútil, como inútil les parece a algunos la búsqueda.

No hablo de la búsqueda concreta, ni de una buena búsqueda, ni grande, ni pequeña. Quiero buscar, quiero ser buscadora, las búsquedas me parecen hermosas, placenteras, sensuales, listas, cercanas.

Cuantas cosas he olvidado, no recuerdo que día de la semana era aquel en el que perdí el sentido de la medida, la que nos sirve para medir a los demás. Cuando hacia semanas que ya no lo usaba me di cuenta que no lo recordaba y que no lo echaba de menos.

Era sábado cuando inicié otra búsqueda, no lograba encontrar el verbo escuchar, el autentico, no aquel que nos permite hurgar en nuestros pensamientos mientras nuestra mejor amiga nos cuenta lo mal que ha pasado la semana en el trabajo.

Durante la semana siguiente a ese sábado, empecé a remover cajas y cajones. Desde el lunes hasta el domingo no deje de buscar recuerdos, fotos, pulseras, libros infantiles. Encontré un montón de palabras olvidadas, enredadas en los objetos de mi periplo vital.

La noche del miércoles me quede colgada con una idea que recuperé una tarde de jueves, la de la negatividad y los pensamientos negativos y decidí hacer una búsqueda exhaustiva de lo que significan. Por supuesto esa fue una búsqueda informatizada, todas las horas libres de los dos días siguientes se me perdieron en las redes sin obtener frutos, ni jugosos ni secos.

Cuando logré dejar atrás la perdida de tiempo decidí que pensaría en los olvidos, empecé haciendo una lista de todo lo que había eludido, silenciado, arrinconado en el pasado. Encontré lagunas enormes llenas de motivos, palabras, actos, paseos, libros, canciones, viajes. Me abrumé, la lista ocupaba páginas, páginas y más páginas.

Hoy es lunes y vuelvo a empezar, frente a la pantalla inicio mi nueva búsqueda. Pasan las horas y páginas, páginas y más páginas se llenan de palabras encontradas, de versos escritos, de acciones cotidianas, imágenes, colores, guardo el documento de 9,4 MB. Suspiro, lleno de aire mis pulmones y ellos me lo agradecen.

Reflex

La mare, entortolliga la imatge

a l’espill, gestos coneguts

paraules, paraules

sons, mots multiplicats

música de caragoles, exòtiques

els cors fan zum-zum bateguen a l’hora

els camins no es troben

bateguen, bateguen, de lluny

busques, caragoles caragolades

sorolls que ens ressonen muts

omple el discurs, resta massa ple

reflex mimètic, que tomba, que gira

la imatge m’arriba, ara jo, sóc tu.