Pròleg

30 juny

Pròleg

Els somnis, és importar somiar i ho és més recordar-los.

Em fan por els barrancs, les alçades, el fons del mar, les coves i els passadissos estrets que has de recórrer per entrar i per sortir. No parlo només de les grutes, per pujar una muntanya necessites energia i força a vegades creiem que baixar és més senzill i no, no ho és, continues necessitant energia i força per no caure muntanya avall.

El mar, que dir del mar és cautivador fresc, fort, brau, bressol de vida. Ens embarquem per creuar les seves aigües per buscar nous paratges i cultures i altres éssers. Ens ajuda a comunicar-nos, però quina por quan s’enfada; la profunditat et pot engolir i atrapar-te sota tones d’aigua que et pesen com una llosa.

Quan somnio les pors em persegueixen, em mostren les meves mancances. Hi ha, però una altra cara de la mateixa moneda, els somnis m’ensenyen i moltes vegades allí a les muntanyes, al mar o sota terra puc sobreposar-me i gaudir. Allí la imaginació és el meu poder, si caic puc volar, si les onades m’atrapen puc nadar i surar, dins de la cova més fosca puc veure el llum que marca el camí per sortir.

Escriure és imaginar, gaudir i tenir un poder infinit.

Deixa’t anar

16 juny

Deixa’t anar

Volia volar i traspassar el llum, no era una gàbia, però la tenia atrapada. El llum que entrava per les finestres ho transformava tot. Pintava els murs d’un blanc lluminós.

Mentre recorria l’estança podia veure la vegetació d’un verd fosc que amenaçava la cambra, algun dia potser es menjaria aquest temple on ella ballava dia rere dia amb l’esperança de trencar allò que no la deixava avançar.

Malgrat que veia les finestres i les portes obertes era incapaç de sortir, estava atrapada i al mateix temps se sentia lliure per fugir. Dansava i volava, alguns dies pujava tan amunt que sentia que tal vegada podria obrir el sostre i escapar.

Tot era llum i verd i blanc i negre, se sabia lliure i presonera. Què la retenia?, què l’empenyia?

Dins seu bullien les paraules, la música i dibuixava sobre l’aire els seus desitjos.

Volia aturar el món i deixar-se anar.

Música per a la vida

2 juny

Música per a la vida

Déu amb la seva infinita saviesa va crear l’home, més tard la dona i seguidament els fills no sabem quan van arribar les filles. Tot i que vivien al paradís la malvada Eva no en tenia prou i va fer els possibles per aconseguir que l’home, Adam, deixés de banda el que déu li havia encomanat i que era d’obligat compliment. No s’acaba aquí la cosa, els fills, suposo que veient que els pares no seguien les ensenyances de déu, van pensar que tampoc devien ser obedients i respectar el designis que els havia encomanat el senyor.  Així que un dels fills va assassinar a l’altre i vet aquí que va ser en aquell moment que els humans van començar a tenir lliure albir. Déu es va rentar les mans i sembla que va decidir que tot el que fem bé és gràcies a ell i el que fem malament és una decisió que hem pres lliurement.

Qui decideix qui viu i qui ha de morir?, ens fem preguntes que realment no tenen resposta. Així reflexionava mentre es rentava les dents de bon matí en un rentamans petit i brut i es mirava en un mirall escardat i gastat. Sort que no em puc veure bé en aquest lavabo poc il·luminat, un punt a favor meu, així no puc saber si el meu aspecte és bo o dolent. Seguidament, es va girar per mirar la porta, mentre esperava va recórrer les parets brutes, el llit de ferro rovellat cobert per una pesada manta i de poc abric. Esperava sentir el soroll de la porta en obrir-se i encara que cada matí desitjava sortir del cubicle la realitat el colpejava només trepitjar el llindar. El que li esperava eren més parets brutes, passadissos amb terres llefiscosos i finestres per on entrava una llum esmorteïda i lletosa que no il·luminava res. Llavors començava el trajecte fins al menjador i aquest era l’inici del seu viatge cap a la vida.

Dins la seva ment guardava embolicada com una joia la música, la seva música, ningú, ningú li podria prendre mai. Eren les notes per la vida, sentia les del piano, el baix, el violí, la guitarra, la bateria. Caminava tot seguint el ritme que elles li marcaven, cantussejava com si no hi hagués ningú més el món, morir o viure, tant se val. La mà de déu m’ha assenyalat i jo li he xafat la guitarra, mai millor dit i com si estigués sol al paradís caminava al compàs de la seva música, movia els malucs, somreia i entretancava els ulls per escoltar millor la seva cançó.

Reconciliació

 26 maig

Reconciliació

De bon matí quan ha aconseguit adonar-se que era a la seva cambra, al seu llit, la seva ment ha començat com cada matí a mostrar-li vells records, alguns agradables, altres no, alguns de fa molt de temps, altres més recents. La ment aquesta veu que no para d’intentar enganyar-nos, que ens menteix.

Quantes hores, quants dies, quants anys han de passar per adonar-me que els anys avancen inexorablement? 

Això es pregunta mentre la seva imatge li torna una mirada buida, cansada, mentre ella impassible pensa que no fa gaire caminava i corria sense aturar-se a imaginar el futur. Mai va considerar que anys després aquest cos que es movia simplement i fàcilment ara ho faria amb moviments feixucs i difícils.

Aquests pensaments no m’ajuden gens, es deia.

Deixa enrere les veus i torna a enfrontar-se amb el mirall intenta tornar a escoltar el que li ha dit el pensament fa uns minuts.  Aquest cop s’ho mira d’una altra manera, mira enrere i es reconforta, es reconstrueix, es reconcilia, té present el que ha viscut i la seva fesomia canvia. La seva mirada s’omple de llum, els llavis formen un somrís, somriu sense cap motiu i ja no sembla cansada. La devastació que ha vist en el mirall fa una estona, ja no hi és.

Mentre va cap a la cuina per preparar l’esmorzar s’adona que les hores, els dies, els anys, no han estat un temps perdut, s’adona que ha viscut. Què més dona si ara camina a poc a poc, si s’ha de preparar per ajupir-se, si necessita més temps per fer el que abans feia amb segons o minuts.

M’he fet gran i cada arruga, cada cabell blanc, cada xacra em recorda el camí que he deixat enrere, em reconcilio amb el meu cos i amb la vida, que mai s'atura. Millor o pitjor continuo caminant.

Rivalitat i rendició

19 maig

Rivalitat i rendició

La rivalitat, aquest esport tan practicat per ells, sempre buscant com destacar. No sempre ho feien com a cavallers, els ganivets volaven sobre els seus caps gairebé cada vegada que s’enfrontaven. El problema era la prepotència de cadascun d’ells moltes vegades intentaven amagar-la i feien veure que no hi havia cap conflicte. Els companys i els amics no entenien què ens motivava, ja que, realment, mai arribaven al final i mai podien esbrinar com puntuar-se; cap dels dos guanyava llavors arribava ensopiment. Els semblava increïble no poder saber quin dels dos podria ventar-se de ser el millor.

Algunes tardes en lloc de baralles iniciaven discussions interminables, tot imitant les tertúlies que alguns intel·lectuals de renom del segle passat celebràvem els cafès de les principals ciutats del país, quan cansats de l’enfrontament decidien aturar-se queien exhaustes, llavors es feien bromes totes elles farcides de grans paraules i situacions petites que mostraven davant el món la importància que s’atorgaven els protagonistes. Ells es donaven tanta notorietat que el seu entorn els venerava, creien en tot allò que ells sentenciaven.

Després arribava la frustració i la rendició. Quan tornaven a la seva vida quotidiana, allí al menjador de casa s’enfrontaven tots sols a la vida amb la família, callar i atorgar. Quan obrien la porta la dona els rebia i sense gens de respecte els etzibava, arribes tard, un altra vegada arribes tard.

El Rau-Rau (el rosec de la consciència)

12 maig

El Rau-Rau (el rosec de la consciència)

No tenia clar qui tenia raó. On vas amb aquesta roba? Que no t’agrada? No es tracta de si m’agrada o no, sembles una fresca. Què vols dir amb aquesta paraula, fresca?, puix que tots els mascles del barri t’aniran al darrere. Això serà cosa seva, per molt que facin no m’aconseguiran. Saps què?, em posaré el teu barret. A què treu cap dir que et posaràs un barret?, continuaràs semblant una fresca. Vols dir que sembla que acabo de sortir de la nevera?, saps que et dic ves a pastar fang porto el que m’agrada i els altres que no mirin.

Aquesta és la Pepa, autèntica genuïna fresca en el tracte, l’aspecte i el caràcter. Tot el poble l’enveja fan veure que no és com ells, i per això la deixen per impossible. Tothom sap que els pobles tots tenen alguna cosa a dir dels veïns, però mai ho fan cara a cara s’amaguen sota una aparença indolent. Saluden amb un somriure que no sembla forçat, però en realitat mentre et saluden et repassen de dalt a baix prenent nota de tot el que portes, el que dius i amb qui et relaciones. Hipòcrites i malpensats, la vida al poble és un espectacle on tot són actors i actrius protagonistes de la seva pròpia vida.

La Pepa és l’única que viu al marge de tota aquesta faràndula. Fa el que vol, parla amb qui vol, canta i balla com si no hi hagués ningú mirant. Cada matí quan es contempla al mirall dubta d’ella mateixa, els seus pensaments la contradiuen, el rau-rau no la deixa en pau. Avui ho tinc clar, igual que ho vaig tenir clar ahir i potser també demà. Tens raó, ho accepto, però no penso canviar-me per complaure’t. Fa mitja volta, es posa el barret i surt al carrer alegre i contenta.

Ella és l’única persona feliç. És imprudent, presumida i sobretot fresca, molt fresca!

Creació

5 maig 2025

Creació

El dia estava fosc, al cel amenaçava pluja, els núvols anaven formant muntanyes sobre l’horitzó. Ella caminava per la platja i els seus ulls contemplaven l’espectacle, la seva ment posava sobre el paper les formes capritxoses que dibuixaven els núvols sobre el cel, que uns minuts abans era blau.

No volia que la pluja la fes fora d’aquell indret, mentrestant la seva ment imaginava com seria el procés, quins colors escolliria, on plasmaria el paisatge, anava anotant sobre la llibreta invisible la cronologia dels fets. Planificava amb cura les accions que més tard executaria, podia veure amb total nitidesa la meravellosa imatge a la paret que segur escolliria per contenir-la. Aquest paisatge restaria impertèrrit per sempre tal com ella l’havia vist durant uns minuts i que en pocs segons va desaparèixer.

El cel es va enfosquir els núvols van formar un sostre compacte, el mar ja no tenia horitzó, només les onades que s’havien fet valentes formaven una imatge a destacar. Va guardar dins seu la primera imatge i no va trigar gaire a tornar a obrir la llibreta imaginària amb la intenció creativa d’iniciar el següent projecte, una platja grisa, fosca i sorollosa on les onades eren protagonistes.

La Clau

12 març 2025

La clau

La mare sempre cuidava molt bé de tots, a casa la canalla tenia les portes sempre obertes. Jugaven a cuit i amagar pels passadissos, les cambres, els armaris. La mare tenia molta paciència.

A mesura que creixien els espais de joc s’ampliaven, ja tenien apamada tota la casa i continuaven buscant racons on explorar. Una nit el Juli buscava un lloc on amagar-se i es va adonar que, en un dels racons més profund de la casa hi havia una porta tancada.

En Juli va avisar als germans, la curiositat els va empènyer s’havien d’organitzar, havien de trobar la clau. No van deixar cap lloc on buscar, calaixos, lleixes, clauers, res de res. Van trobar unes quantes claus, però cap obria la misteriosa porta. Hi ha de bé alguna cosa molt valuosa a dins.

Un matí va aparèixer la Sandra amb una gran notícia, la mare porta una clau penjada el cinturó. Segur que és la clau. Hem de tornar a organitzar-nos. Es van preparar per fer-se amb la clau, així descobririen que hi tenien amagat en aquella estança.

La llista de possibles tresors o misteris era llarga. He de dir que mai van aconseguir-la, els anys van passar, es van fer grans i van oblidar el misteri de la porta i de la clau.

Un dia anys més tard la Sandra, la que havia descobert on era la clau durant una visita a la casa li va preguntar a la mare.

Mare aquella porta tancada que hi ha al fons perquè està tancada?

Quina porta?

La que hi ha al final del passadís del fons.

És una porta falsa, volíem fer una sortida i mai la vam acabar.

I la clau que portes penjada el cinturó?

És la clau del celler.

Si el celler sempre és obert!

Doncs per si algun dia el vull tancar.

L'aranya i la mosca

12 març 2025

L'aranya i la mosca

Va aparèixer inesperadament per un racó de la cambra. Mai hauria pensat que seguint un fill pogués arribar fins allà on sempre li hagués agradat estar.

Un fil s’havia convertit en una teranyina. La música sonava tot acompanyant el moment.

Ella com si es tractés d'una mosca estava a punt de caure al parany. La brisa en passar per la teranyina formava les notes que sonaven per tota l’estança.

La mosca en sentir la cançó, va seguir el fil i les notes que per sobre dansaven. Elles i el fil la porten directament cap a l’animaló que amb hores i hores de treball ha fet el miracle, ha construït la trampa.

No patiu la història acaba bé, mai ho diríeu. Allí mateix en mig d’una teranyina va començar la més inèdita i preciosa història d’amor.

Protecció en roig

5 març 2025

Protecció en roig

Feia massa dies que dormia poc, estava cansada la feina es complicava minut a minut no ajudava gens que massa caps deien la seva.  Pressions pertot a primera hora el muntatge, a mig matí l’assaig, ha de quedar tot net, no podeu fer soroll!, ens cal la música, no podeu perdre temps.

De tant en tant necessitava fugir, respirar.  Tot a la vegada per tot arreu. Una petició darrere l’altra, busca allò, organitzar allò altre, has de tenir en compte que avui arriba el material.

Les forces minvaven a cuitacorrents i el que és pitjor l’energia vital, aquella que no pots substituir per una bateria, a mesura que se succeïen els dies l’energia li durava menys hores, cap al migdia ja no podia més. Estava exhausta començava d’hora al matí i marxava de matinada.

Aquella nit estava esgotada, la pressió a què la sotmetien era massa, tant que no podia dormir. Els pensaments no s’aturaven, idees, records, tota mena de cabòries i entre elles va recordar un programa de televisió on van parlar de vampirs energètics. Mai ho havia escoltat, no sabia que existien, però es veu que són més habituals del que pensem.

No va trigar gaire a lligar caps, no serà que a prop seu hi ha un vampir d’aquest, ella estava acostumada a patir la pressió de la feina, la seva era una feina dura i mai li havia passat el que ara sentia. De sobte es va donar, ho va reconèixer, era ell, ell era el culpable, va saber qui era el vampir que li robava l’energia, aquest cansament, aquesta falta d’energia, ara s’adonava que no era ella, no era la feina, era ell.

Llavors va recordar la discussió que havia tingut feia uns dies, ell l’estava pressionant, la va escridassar li va recriminar la seva manera de vestir.

Sempre vas vestida de vermell, a ella li agrada molt aquest color i vesteix de vermell moltes vegades.

Aquest color és horrorós, no m’agrada gens li va etzibar.

En aquell moment va veure la llum, havia de vestir de vermell cada dia, si més no comprovaria si així podia neutralitzar el seu poder. Va anar corrent a comprar-se unes quantes samarretes, pantalons i una gorra, tot de color roig.

L’experiment va funcionar la resta del temps es va recuperar i va poder acabar la feina sense entrebancs amb alegria bon humor i energia, molta energia.

Enllaçats

26 febrer 2025

Enllaçats

Feia unes quantes setmanes que exploraven la zona. Aquell camí els havia agradat, de fet caminaven deixar-se emportar pel paisatge. Ella era una noia de ciutat, esportista, però havia experimentat poc la vida a la natura, ho feia per amor a ell un noi que sempre havia viscut a les muntanyes. Era d’un poble petit encastat al bell mig d’una gran serralada.

Tots dos van decidir fer el viatge aquell viatge que els uniria encara més, que enfortiria els vincles que ja s’havien iniciat, però que encara eren fràgils. Tenien el convenciment que entre aquells camins, els arbres i els rierols podien trobar el lloc, aquell indret de pau on podrien respirar, on l’alegria il·luminaria les hores, no els caldria pensar en el futur.

El present era la seva fita des del matí fins a la nit. Aquell capvespre van plantar la tenda i havent sopat van restar una bona estona mirant les flames seguint el vol de les espurnes, tots dos tranquils en silenci cada un amb els seus pensaments.

Ella convençuda, sense cap certesa i sense que mai ho hagués imaginat, li va venir el pensament, que allí a prop potser trobarien una ciutat amagada on podrien viure i formar una família.

Ell imaginava que podien fer-se un cau agradable i segur dalt d’un arbre gegant ple de branques acollidores on no passarien fred ni calor, estarien a raser de les inclemències del clima i dels animals més ferotges.

Quan el foc va consumir les branques i es va apagar, van decidir anar a dormir. A poc a poc van cobrir la foguera i es van retirar.

Bona nit, estimat, bona nit estimada. Demà crec que tindrem un dia magnífic.

Dos poemes

27 gener 2025

Deixa't anar al vent

La ventada, el vent neteja l’esperit.

A poc a poc el dolor minva.

Et deixo anar, i cada dia,

una petita estona m’oblido de tu.

El temps passa i no vull oblidar-te i,

al mateix temps et deixo anar.

Marxa tranquil·la. Jo estaré bé!

Tot és un immens buit

Buit em sento

Immensitat buida

És tot, tot m’empeny

Em falta l’aire

Caic aigües avall

No tinc on agafar-me

La immensitat és buida

El pacte

22 gener 2025

El pacte

Feia dies que no es veia, no es mirava. No era per res especial, només que s'oblidava. Ella no ho sabia o no ho volia saber, no volia recordar que el pas del temps és imparable. Quan es va donar que feia massa temps que no es mirava va pensar que ja era tard. Per què?, es preguntava i ella mateixa es responia, perquè si ara em miro, cauran sobre mi totes les hores, dies, setmanes i anys; i tal vegada no ho podré suportar. Va prendre una gran decisió, fer un pacte amb el mirall. Si tu destrueixes totes les meves imatges, jo et deixaré tranquil, ell va acceptar. Llavors pausadament va agafar el martell i el va retornar a la caixa d’eines. Es va mirar i un gran somriure li va il·luminar el rostre.

Haikus

Aigua que ja no és aigua

Gel que aviat no serà gel

Tremolo de fred

El sol escalfa

L’aigua em refresca

L’estiu ja és aquí

Llum groga, cel gris

Pluja a dojo

Arbres despullats

Violeta

15 gener 2025

Violeta

Una flor

Un nom

Un color

Havien passat els anys i no havia oblidat aquella nena que tenia un nom únic, no coneixia cap altra amb aquest nom.

Encara recordava l’olor d’aquelles flors que sorgien d’aquella catifa verda, un munt de fulles que envoltaven l’arbre que hi havia darrere la casa. Aquell indret donava al nord i durant l’hivern el sol no hi arribava.

Quina sorpresa quan va conèixer els caramels i el perfum, la colònia, però aquestes olors no tenien res a veure amb l’olor que escampaven els pètals d’aquestes humils floretes. Unes plantes que si tenen prou ombra poden viatjar kilòmetres per tal de cobrir tots els jardins.

El verd de les fulles i el color violeta de les flors em relaxen i em donen tranquil·litat.

Quin nom més bonic, que original, un nom difícil d’oblidar. Això em diuen!

PD: Recordo una cançó de la meva infància quan cantaven a l’Orfeó deia així.

L’humil violeta senzilla i discreta

m’ha dit al matí

si estimes les roses gentils i formoses estimem a mi

no tinc la bellesa, ni tinc la grandesa del llir gegantí

però tinc ulls que ploren i penes que imploren

del vespre al matí.

Escollir

10 març 2025

Escollir

Potser estic equivocada i el que m'ha entristit no és real. Cantava per ella sola, la seva cara il·luminada amb un somriure picaresc, ves a saber si era per la cançó que murmurava o per un bonic record que feia temps que havia oblidat. Allí estava al mig de l’andana, dreta ben vestida, desafiant, preciosa com sempre, la mirada neta i brillant.

La vaig contemplar emocionada, era ella. Feia molt de temps que no la veia. Em va reconèixer i la seva expressió va canviar. El somriure va desaparèixer, em va mirar amb un esguard buit.

En aquell moment es va obrir la porta del vagó del metro, ella feia veure que no em coneixia. Vine bonica, vine amb mi. Per un instant tot l’entorn es va glaçar, només estàvem ella i jo. Ella va avançar cap a mi, li vaig agafar la mà i vam entrar al vagó.

Quan vaig despertar tot continuava igual que la nit anterior. La visita havia estat curta, massa curta, jo estava trasbalsada. Havia estat un miratge, ens havíem reconciliat, era un recordatori. Moltes preguntes i cap resposta.

Segur que hi ha moltes explicacions i em quedo amb una, ella és feliç, encara canta i riu.

PD: He estat trista tot el dia i és hora d’oblidar aquesta la maleïda enyorança que m’ha empresonat les darreres hores i d’aferrar-me a l’esperança, deixar la tristor i no trencar-me en mil trossos.

Sinergies

3 març 2025

Sinergies

Comença la vida amb el plor del nadó que acaba de néixer. El plor no significa res, només és un crit, l’única manera que té l’infant de dir, ep!, ja soc aquí. Ha estat un llarg viatge, però s’ha acabat, això és el que ell i tots pensem, que ja s’ha acabat.

Els primers mesos seran estranys cada dia serà un nou dia, un dia per estrenar. Encara que pensem que només mengen, dormen i caguen no és així per dins tot evoluciona i a poc a poc acaben transformats en personetes que només pensen a jugar i passar-ho bé. Avui ha somrigut per primera vegada, a mi també se m’ha escapat un somriure, diuen que al cervell li agrada que riguem, millora la nostra salut.

Passarà el temps, les hores, les setmanes i els anys es farà gran canviarà la seva manera de pensar, potser li agradarà estar sol o tal vegada li serà impossible, qui sap quines forces el portaran cap a un lloc o un altre.

Diuen que tot està connectat que si dones un cop fort amb el peu el terra, pots provocar quelcom a l’altra punta de món, a Austràlia. Ves a saber què pot passar si envies un globus al cel, potser fas que algun planeta vulgui sortir de l’òrbita.

Aquí a la terra pensem que tot anirà bé, que no cal tenir en compte el que passa a altres indrets, que res ens farà canviar la nostra manera de viure, que alguna cosa sobrenatural ens salvarà.

Jo m’estimo més pensar que aquest nadó es farà gran, i serà una persona adulta que recordarà amb un somriure aquells dies d’infantesa que jugava amb els personatges de plàstic i amb ells vivia les millors aventures.

Mans fredes

25 febrer 2025

Mans fredes

Quants mots calen per sotmetre a una munió d’homes lliures.

Ho pots mirar el diccionari de sinònims, no crec que en trobi prous.

Com puc sortir d’aquest atzucac?

No m’ho preguntes a mi, busca dins teu. Si no trobes cap solució, adaptat, resignat, obeeix, calla.

Era un pensament, no hi ha resposta, aquí, no. No em provoquis, això ho dius sense pensar.

En entrar creia que seria per poc temps. 

D’aquí no surt ningú, quina por.

Ara ja no tinc por.

Per què?

No em poden empresonar, només em poden sotmetre.

Alguna cosa hauràs fet.

Qui, jo? No, tots, tots nosaltres.

No, no ho crec, aquell, aquest, el de més enllà potser sí.

Jo mateix no he fet res de dolent. Aquell que et vigila amb l’arma el braç no ens creu.

Ells tenen la raó, tu no. 

Ells manen, tu no. 

Es creuen millors que tu. 

Tu ets escòria.

Com ha baixat la temperatura, estic gelat!

Tinc les mans fredes!

Bojeria

10 febrer 2025

Bogeria

Com va començar a torçar-se?, no li preguntis a ella, aquesta qüestió cal fer-la a l’univers. De petita era una nena entremaliada, inquieta, curiosa i feliç, molt feliç. A mesura que es feia gran la seva curiositat s’ampliava dubtes i preguntes algunes tan profundes que resultava impossible respondre-les. En començar, les qüestions que ella plantejava eren senzilles, la seva mare intentava buscar les respostes, no sempre ho aconseguia. Més tard van començar les situacions compromeses.

A l’escola aprenia amb fruïció, volia comprendre-ho tot, com funcionava el cos, el cervell, perquè el nostre planeta no queia o per què les persones no sortim volant. Havia après que la Terra gira a una velocitat de més de 100 km hora. Llavors, preguntava per què els planetes no xoquen.

No entenia la forma que tenim de viure, perquè hem de treballar?, perquè hem de patir per tot? La seva família no era pobre tampoc rica i tots treballaven es queixaven i no arribaven a fi de mes. Podríeu deixar la feina i dedicar-vos a gaudir per què no?, així començaven els debats inacabables. Dia rere dia la situació els afectava, no tenien temps per tanta curiositat, tantes preguntes. No només eren els debats interminables era la seva energia, mai parava quieta.

Els pares van començar a pensar que ella no estava bé, que alguna cosa li passava anirem a cal metge van decidir algú ens ha d’ajudar, i així va ser com tot es va tòrcer així va ser com va començar tot.

Viatge al desconegut

3 febrer 2025

Viatge al desconegut

Quines ganes de tornar a la rutina, no a la rutina avorrida, no, a aquella del dia a dia, caminar per carrers coneguts, saludar a les veïnes, sortir amb els amics i fer safareig, tornar a la feina, arribar tard, córrer per agafar l’autobús, no trobar aparcament.

No és que estigui cansada, és que tantes novetats m’esgoten, nous paisatges, carrers desconeguts, tants costums i cultures que desconeixia, tot m’ha omplert massa, necessito pair-ho tot. A poc a poc em dic.

A la capital, Tòquio els carrers estan atapeïts, és pertorbador com et criden els llums, la música, el soroll, anar i venir de centenars de persones, és espectacular, però cansa. Les grans ciutats que et són desconegudes, esgoten.

Sort que vaig tenir temps de descansar uns dies en un petit indret vora del mar, allí vaig poder reposar, respirar a plaer. Allí viuen a càmera lenta, amb pau i tranquil·litat, bon menjar, tot cuinat amb cura i estimació. Només tinc una pega, no tenen parets i t’has de treure les sabates a cada moment. Ells rai que porten sabatilles sense cordar, si ho arribo a saber, no porto sabates amb cordons.

Ja he dit que el menjar era bo i era fàcil de pair, és clar que el paeixes bé, com que no hi ha coberts has d’agafar les viandes amb els bastonets, sort en tens si aconsegueixes dinar en un parell d’hores, els àpats se’m feien eterns.

No et pensis que no vaig gaudir del viatge, ben pensat va ser un bon regal. Cada nit dormia com un angelet, descansava a cor que vols. Tanta parsimònia, tanta lentitud tanta pau, torno preparadíssima per tornar a engegar la maquinària. 

Potser hauria d’adoptar una part del que he viscut aquestes darreres setmanes al Japó, no tot, només alguns trets de la seva cultura, del seu tarannà. Crec que no he après res, que vols els occidentals som així, no tenim remei. Arigatō

El darrer ball

27 gener 2025

El darrer ball

Ell era fort, el seu cos traspuava poder, em vaig enamorar. Sentia que la soledat que m’havia acompanyat des de sempre s’esvaïa en la seva presència.

Recordava les lectures que durant l’adolescència m’havien fet somniar amb els herois de les tragèdies gregues. Algunes vegades la meva imaginació em transportava als braços d’aquells déus, semideus, aquells personatges apassionats que vivien aventures i grans amors i abraçaven dones de gran bellesa.

El dia que el vaig conèixer no vaig poder dormir en tota la nit, les següents nits quan m’adormia somiava que estava entre els seus braços, ell m’acaronava i jo em sentia segura i protegida. Mai vaig pensar que ell s’hi fixaria en mi. Era massa home, massa guapo, massa ben plantat, un cos magnífic, fort i poderós i al mateix temps era amable, afectuós sempre amb un somriure als llavis.

Li brillaven els ulls, negres com la nit, quan em va demanar un ball. Quanta passió, quanta força, el seu poder m’embriagava, quan la música va deixar de sonar no em podia separar d’ell, volia guardar aquell instant eternament. Aquell dia em vaig lliurar a ell, l’amor de la meva vida.

Va passar el temps i totes aquelles virtuts, tota aquella passió va anar desapareixent, no sé com, ni quan. No me'n vaig adonar. Van ser petits canvis, ja no era tan amable, ni tan afectuós. La força, el poder, que jo tant havia admirat ara eren les seves armes.

Aquell dia vam tornar a ballar, vaig recordar el primer ball, les primeres sensacions, l’escalfor del seu cos, els seus braços abraçant-me, fort, molt fort. Recordo la violència, la pressió de l’abraçada, la por que sentia, el seu alè que em marejava. No recordo res més.

No entenc com he arribat fins aquí, ho miro tot d’aquí dalt estant, ho veig i no ho crec. La sala és plena, el lloc il·luminat tènuement amb les espelmes, la música sona, els amics, la família, tots ploren.

El comiat ha acabat, tothom ha marxat, els llums s’han apagat. Tot és fosc, i continuo preguntant-me una vegada i una altra, com, com he arribat fins aquí?

Aquell va ser el meu darrer ball.

Ànima amagada

20 gener 2025

Ànima amagada

Volia estimar i ser estimat, deia que no li importava com era, com vestia, què volia, com vivia, creia que podia estimar sense jutjar, creia que l’important era l’interior de les persones, l’ànima sincera era tot el que calia per estimar i ser estimat.

Mentre aquests pensaments li omplien la ment va recordar l’aprenentatge que va experimentar mentre era a l’altiplà, allà, lluny de la societat materialista i malaltissa, a la que ens hem acostumat. Allí va poder gaudir i conèixer altres maneres de viure. Li va costar desaprendre i fer-se seva aquesta nova societat, va aprendre a gaudir de la vida d’una altra manera.

Els indis, els xamans li van indicar el camí cap a la comprensió, l’acceptació de la diferència, veure la persona anar al fons de la seva pròpia ànima i també de l’ànima de l’altre. Va aprendre a valorar les coses bones que se’ns ofereixen i deixar enrere la crueltat de la violència.

Creia que estava preparat, que malgrat que sabia que les condicions físiques de la persona que anava a conèixer eren extremes, mai hagués imaginat que l’impactarien tant. Quan va ser al seu davant, sense voler i sense poder impedir-ho va girar el rostre, quan el va tornar a mirar els mots se li van congelar als llavis, no va saber què dir per consolar-lo.

El Cotxe

13 gener 2025

El Cotxe

Cada matí i cada tarda la Roser mirava per la finestra encuriosida. Tot va començar amb el brogit del vehicle que passava a tota velocitat pel seu carrer, un carrer estret i vorejat d’edificis. Gairebé acabava de despuntar el dia quan el soroll del motor la despertava, passava a tanta velocitat que no arribava a temps de veure'l, quan havia aconseguit aixecar-se ja no hi havia res ni ningú.

Ja durava un quant temps aquest molest soroll i ella volia saber qui tenia tanta barra per travessar la ciutat provocant tant enrenou entre el veïnat. Era una noia curiosa i va decidir enxampar al que conduïa aquest vehicle. No sabia quin tipus de vehicle era, de quin color, d’on venia i a on anava, qui el conduïa? Creia que podia ser un cotxe un amb un potent motor que li donava prou energia per agafar una velocitat de vertigen.

No sé qui pot ser tan agosarat, algú que no té por que la policia l’enxampi, de tota manera no era estrany que s’arrisqués la policia poques vegades visitava el barri. Va saber pels veïns que al capvespre feia el recorregut a la inversa, on anava, d’on venia, era un misteri. Va decidir esbrinar a quina hora passava al vespre. Va canviar els seus horaris per tal de fer guàrdia i poder veure qui era el conductor o conductora, de quin color era, quin model. Començava a estar obsessionada, no molt, només una mica.

Van passar els dies i no aconseguia res, no seguia un horari fix i així era impossible. Per fi va arribar el gran moment, ja gairebé era de nit i per casualitat va sentir el brogit del motor, era el cotxe, sens dubte era el cotxe. Va passar tan veloç, era tan fosc, el carrer estava tan poc il·luminat que no va poder veure ni el color, només va poder confirmar el que ja sabia, era un cotxe.

Aquella nit no va dormir, va seure als esglaons de davant de la porta decidida a veure’l amb llum de dia. Gairebé acabava d’arribar l’alba quan el soroll del motor va arribar a les seves orelles, quan el va tenir a la vista el va poder veure, era el cotxe vermell descapotable que sempre havia somniat.

Algun dia seràs meu, va cridar quan passava pel seu costat, va agafar aire, va omplir els pulmons, va sospirar amb força i ho va tenir clar, aquell cotxe seria seu. Ja no estaria amoïnada mai més, no li calia esbrinar res més. Avui començava un nou projecte, aquest cotxe havia de ser seu.