Tot recordant

22 març, carrer dels Àngels al Raval

Tot recordant

Prou, estic segur que això també són ximpleries. No ho són, recordo les Rambles de quan jo era petita i també les de quan era adolescent. Els records a vegades ens arriben poc definits llevat que tinguem detalls que ens han quedat gravats ves a saber per què. Tinc un d'aquest que resta molt viu a la meva memòria. Aquest ha sobreviscut passant per sobre d'altres que no han tingut tanta sort.

Tornaven d'unes vacances tota la família, un fet extraordinari, ja que poques vegades havien anat de vacances, normalment si no anàvem a l'escola, ens quedàvem a casa, potser anàvem a la platja de la Zona Franca, a Montjuïc, si entenem anar de vacances a sortir de la ciutat feia anys que no ho podíem fer.

No van ser gaires dies, potser una setmana. He d'aturar el relat per posar-vos en antecedents. Teníem un gos que es deia Hèlios i que era gros, tot el que tenia de gran ho tenia de bon jan. Veníem de Malgrat amb el tren que ens deixava a l'estació de França. Algú havia d'anar caminant fins a casa amb el gos, no el podien pujar al tramvia, ni el metro i els taxistes no el volien.

Em vaig oferir i ho vaig fer perquè feia molts dies que no passejava per les meves estimades Rambles. Si tanco els ulls puc recordar la magnífica sensació de trepitjar el terra, caminar pel mig mirant els arbres, les flors, els ocells.

Finalment, vaig arribar a la plaça de Catalunya, no recordo si vaig pensar a anar per uns altres carrers, però ara penso que potser sí que hagués pogut fer un recorregut més curt. Potser és ximpleria, però si hagués agafat un altre camí, el record no hauria sobreviscut tants anys.

Una visita inesperada

11 març 2024

Una visita inesperada

Algú me l'havia recomanat, un lloc impossible de descriure'l en tota la seva esplendor. L'edifici quedava amagat per la vegetació que l'envoltava, una vegetació exuberant, pletòrica. Arbres, arbustos, plantes exòtiques que ves a saber com s'havien pogut adaptar. No era senzill arribar-hi, autopistes, carreteres, camins de terra. Em va sorprendre que tinguessin tants clients en un lloc tan apartat, tan lluny de tot.

L'hotel tenia l'encant d'aquelles cases de l'època industrial i de les cases dels indians construïdes per les grans famílies que s'havien enriquit a les Amèriques o a les primeres fàbriques que van fundar a finals del segle XIX i a primers del XX. Per sort aquelles persones ja havien marxat i avui jo podia gaudir dels encisadors jardins que l'envoltaven, de les grans sales guarnides amb làmpades modernistes, taules, aparadors armaris cadires de fustes nobles, parets, portes i finestres dissenyades per arquitectes i treballades per artistes artesans.

La cambra era magnífica, em va transportar a aquells temps, podia copsar unes sensacions que mai hagués pensat que fossin meves. Durant una bona estona vaig intentar imaginar qui havia estrenat aquella habitació. La pubilla o potser l'hereu, la filla petita o potser el fillol. Un toc a la porta em va retornar al present, a l'hotel. Vaig perdre el fil dels meus pensaments i vaig obrir la porta.

Algú m’esperava a recepció, no pot ser, ningú sap que soc aquí, no espero cap visita. No m'agraden les bromes, ni l'inesperat. Estava decidida a declinar la invitació per baixar, anava a respondre al missatger amb un to desagradable quan la meva ment va decidir trair-me.

Gràcies, vaig respondre, en cinc minuts baixo!

Imatges per un viatge

4 març 2024

Imatges per un viatge

El meu pare era un home poc convencional, veia la practicitat de les coses, dels estris. L'interessava la funcionalitat d'allò que a ell i a la societat ens podia donar un servei. Sempre que podia ens explicava que lleig i maco no existien, que el que ens pot semblar bonic a un altre li pot semblar lleig. Tenim unes normes, no escrites, i que varien en el temps que culturalment ens "obliguen" i que tendim a acatar per estar d'acord amb "la majoria".

Avui he pogut contemplar en tota la seva esplendor la foto d'una patata arrugada, vella i lletja, estava coronada pels grills que la volen transformar en una planta que un cop rebi terra, aigua i sol ens donarà més patates, totes elles noves i delicioses. La patata és preciosa, Art Efímer l'he titulat, m'ha agradat molt.

Les imatges ens transporten a indrets inimaginables on els nostres pensaments poden campar al seu aire creant sentiments, idees, mons, esperances, desenganys.

En la foto d'una paret hi ha dues pintades, dos mons, totes dues et remouen per dins, el cor es fa petit, i per això sembla que batega amb pressa. Una et transporta cap a la solidaritat i l'altra cap el contrari, la intolerància. Ens recorda que podem ser solidaris i odiar a altres persones que ni coneixem.

Avui també he vist una imatge que em porta cap a una frase que potser mai he aplicat en aquestes circumstàncies i que és "Campi qui pugui". A la foto es pot veure unes quantes terrasses on podria dir que hi ha desordre, barreja de materials sense cap criteri, diversitat. Cada família ha buscat la manera de crear un entorn pràctic, funcional, un lloc per cada cosa, estendre la roba, prendre el sol, tenir intimitat, sopar sota el cel les nits d'estiu. No importa si ho veiem lleig o maco, el que importa és que les persones que hi viuen gaudeixen del seu espai i segur que els agrada, ho troben preciós. 

L'exemple perfecte del que deia el meu pare.

Avui m'he adonat que només mirant unes fotos que algú ha pensat que representaven coses lletges jo he viatjat tot buscant en elles detalls bonics, esperançadors, transformadors. Diuen que la ignorància es cura viatjant i per viatjar no cal desplaçar-se gaire lluny.

Catorze desitjos

19 febrer 24

Catorze desitjos (La solitud del corredor de fons)

1/ Enamorar-me 

                        no només estimar

2/ Guanyar la cursa

per mi com a regal

3/ Jugar entre les dunes

mentre la desitjo

4/ Haver estat feliç

no ser pobre

5/ Obligar-los a patir

com ells van turmentar-me

6/ Anar a viure a prop del mar

no sobre l’herba seca

7/ Ser igual que tots

no sobresortir per sotmetre’m

8/ Venjar-me de tothom

per ella, en el seu nom, pels dies feliços

9/ Ser lliure

                        oblidar les obligacions inútils

10/ Deixar enrere els pensaments nocius

per no ocupar el lloc dels bons pensaments

11/ Tornar a sentir el vent del mar

per despentinar-me

12/ Agafar a l’estimada i embrutar-la de sorra

                        per fer-la riure

13/ Descansar cos i ment

l’esgotament t’embruta

14/ posar en pràctica tots els desitjos, tots els consells

tornar a la meva essència amable i riallera

tornar a estimar

Inici i final

12 febrer 2024

Inici i final

Potser la seva vida no va ser la que ella hagués volgut, emocionalment no va ser planera, de petita va gaudir d'un temps amable, no li van faltar l'atenció i l'estimació dels pares, familiars i amics. Mai li va faltar un plat a taula, un sostre, anar de vacances a la vora de la mar. No li van faltar les joguines, la roba, les sabates. Va tenir tot allò que pot cobrir totes les necessitats materials. Però li semblava que alguna cosa no estava bé del tot.

A mesura que anava creixent va començar a adonar-se'n. Dins seu hi havia un buit, no el podia localitzar, ni el podia omplir. Ningú dels que l'estimaven entenien què li passava, com podia ser que destaqués en tot allò que es proposava fer i ella mai quedés satisfeta.

Era una artista, cantant, dibuixant, professional en diferents tècniques. La creativitat era inherent en ella, tot al seu voltant era art. Quan cantava posava tota la seva dedicació, energia i força per fer vibrar al públic. Si dibuixava se submergia en el seu món, un lloc on s'oblidava de tot, allí podia imaginar qualsevol cosa i representar-la sobre el paper.

La seva mirada sempre buscava la perfecció i mai la trobava, tampoc aconseguia omplir aquella part del seu cos, del seu esperit, de la seva ànima que la turmentava i que restava buida, els anys passaven i aquella sensació no desapareixia. Llavors buscava quelcom que esmorteís els sentiments i l'angoixa, sabia que no era el camí, però no hi podia fer res més.

Algunes vegades intentava retrocedir en el temps en un esforç de tornar al passat, tornar a l'inici, però va arribar el dia que ja no va poder recordar la seva infantesa, aquest va ser el detonant, en aquell precís moment se'n va adonar, va saber que el final havia començat.

Bandejada

5 febrer 2024

Bandejada

Era un dia gris, apagat, les aigües braves del mar envestien l'espigó, semblava que se'l volien emportar. Malgrat tot van decidir sortir a fer una passejada. Darrere les roques que protegien el poble, se sentien segurs.

Ella, l'Amàlia la seva promesa no tenia massa pretensions i de fet se sentia afortunada tenia el seu home, un home fort i ben plantat, un home amb una bona posició i respectat per tothom. Estava cofoia, sempre havia volgut ser esposa i mare. Estava a punt d'aconseguir-ho, no estava lluny el dia que seria el més feliç de la seva vida.

Mentre passejava penjada del seu braç no tenia cap dubte, no tenia cap sospita del que estava a punt de passar, només pensava en el seu home i en la felicitat que ara mateix abraçava. En acostar-se a l'espigó va notar que alguna cosa no anava prou bé va tenir ganes de fer mitja volta. En aquell precís instant la van veure.

Ella, la Simona la donota boja, aquella que era criticada i menyspreada per tot el poble, era allà on les onades trencaven amb força, mirava l'aigua com si res l'importés, tot li era aliè. Mirava l'aigua que enfurismada volia arrabassar-ho tot.

Ella, la promesa va adonar-se que alguna cosa estava a punt de succeir, els seus pensaments voltaven esvarats, la donota estava ordint quelcom mentre mirava el mar. Segur que estava teixint la tela que l'atraparia, a ell, al seu home.

A la donota, no li va ser difícil fer-lo caure en el seu parany, només li calia una situació de perill, un aire de misteri i sobretot una mirada enigmàtica plena de malenconia i de solitud.

Ell, l'Armant el seu home la va deixar anar i va córrer per salvar-la, a ella, a la donota. De res van servir els crits, deixa-la, no hi vagis, és boja, no et posis en perill per una meuca. Tot va ser en va. Potser, si no l'hagués insultat, ni criticat, ni menyspreat, si hagués restat callada esperant pacientment, potser no l'hauria perdut, a ell, al seu home.

Avui passeja tota sola per l'espigó, mira l'aigua, que enfurismada aixeca grans onades. No ho sembla, però encara té esperança. Potser avui serà el dia, potser serà avui el dia d'aconseguir que un home fort, ben plantat, de bona posició i respectat per tothom aparegui i la rescati. A ella, a l'Amàlia.