02 d’octubre 2024

Imatges viscudes

25 juny 2024

Imatges viscudes

Deixo el món a fora, asseguda a la cadira intento col·locar l’esquena al respatller ben repenjada, els peus quiets i les cames relaxades. La meva ment obedient escolta el cos tot buscant la postura ideal. Tanco els ulls i em preparo per fer meves les paraules que la Tere va repartint amb una veu neta i tranquil·la. Quan escoltes les històries que un altre llegeix a vegades et sents immers en les frases que parlen de les vides, dels personatges i els paisatges que van apareixent.


Avui un cop he tancat els ulls i ha començat la lectura del primer text he pogut reconèixer les paraules i la situació descrita i m’he submergit en un paisatge, la imatge d’un indret emboirat, un mar enfurismat i dos amants que sortegen les onades de l’adversitat.


Abans de començar i abans d’escoltar la lectura dels textos havia de buscar dins meu una sensació: Com et trobes i quina paraula el podria descriure?, el mot que ha sorgit era Preocupació. Després s’ha obert un parèntesi, com em passa cada tarda de dilluns, i he deixat enrere tot allò que em preocupa per endinsar-me en sentir el moment, el present, les paraules, les històries, els paisatges que van quedant en les pàgines de la meva llibreta i les que els companys escriuen en les seves.


Avui només he tingut temps de descriure el que m’ha suggerit el primer text. Les imatges viscudes els darrers mesos no restaran oblidades. Tinc tot un estiu per davant per continuar sentint i veien els paisatges que he imaginat en cada fragment de cada relat.


Text de l’Enric

Comença a clarejar, sense voler, quasi, sense ganes. Al fons de l’espigó una silueta es distingeix difuminada dins el gris profund del matí. És ella?, segur que és ella. Vaig caminant per l’espigó, relliscant, mullant-me, dubtant a cada pas. És ella?, m'apropo, el mar lluita per engolir-me, per endur-se’m d’un cop d’onada. Segueix palplantada mirant l’horitzó. 

Nom de la pintura Una dona a l’espigó

L’espigó, el mar, el cel gris, la boira, l’escuma del mar que salta per sobre de les roques, com m’agradaria poder plasmar en un llenç el que puc intuir amb la imaginació, llàstima que no en soc capaç. En mig de la violència amb què la natura l’amenaça, l’home enamorat de la bellesa de la dona no veu el perill i s’enfronta als entrebancs amb força, el veiem encorbat lluitant contra el vent mentre ella dreta desafia l’envestida de l’onatge.

17 de juliol 2023

Avui he acabat l’ultima descripció dels quadres que m’han suggerit els textos de la resta de companys del viatge literari.

Text de la Rosa

A vegades transformava el blanc de l’hivern amb tocs de marró, taronja i alguns matisos de verd, per obtenir un preciós paisatge de tardor, on no faltaven les castanyes que encatifaven el terra i un rierol que corria alegre entre les pedres. Però el que no havia pintat mai, encara que li agradés tant el blau, era aquella immensitat desconeguda: el mar. Aquell mar tan llunyà de les seves muntanyes, aquell mar blau que mai no havia vist.

Nom Paisatge d’hivern 

Em transporto, fa fred, potser estic al pic de l’hivern o a les acaballes. No tinc fred malgrat que el paisatge que m’agradaria pintar intenta que l’ambient em faci tremolar. El cel és d’un gris tan pesat i espès que no deixa passar els raigs d’un sol que no té força. El cel arrossega la meva mirada cap a dalt en un intent de  menyscabar la meravella de gaudir de tot el que puc abastar. Es podria dir que en general té poc color, en realitat no és així, si m’hi fixo puc descobrir uns quants tons de marró, de verd. Mentre imagino el quadre miro enrere i penso en el mar que jo puc recordar i que el pintor no coneix.


Text del Francesc

Ambas mujeres tienen caracteres fuertes y el choque resulta inevitable. Annie ve en ella "una chica para todo"; ambas pugnan como rapaces para imponer su criterio. Saca cada una los vicios y mezquindades, reales o infundados, de la otra, con sus afiladas lenguas como zarpas de águila. 

La pintora declara―Madame, acepta mis condiciones como artista o me marcho, porque ofertas profesionales no me faltan. Está muy equivocada si espera que además de pintarla sea su sirvienta. Si quiere un retrato para colgarlo en el salón y presumir entre su círculo, acepte el trato tal como se lo he expuesto, de lo contrario, no cuente conmigo. 

Nom Lluita aferrissada, dues reines 

El llenç enorme presideix la gran sala, tot és gran i no només penso en les imatges que vull mostrar em preocupa el marc, trobaré un prou gran, prou daurat, prou decorat?, ha d'estar decorat amb complicades formes fent encara més atapeït tot el conjunt. La sala ha d’estar plena de mobles, estris, cadires, butaques. Les dues dones tenen un posat calmat, van vestides de festa, van empolainades i duen els cabells ben pentinats amb rínxols tan complicats com les formes que decoraran el marc. El que ha de mostrar la lluita han de ser els ulls, els rostres. Tot el conjunt ha de ser inquietant, les múltiples làmpades d’oli que omplen l’espai han de crear una llum misteriosa i inversemblant.


Text meu (Violeta)

Qui s'aturarà a comprar a la noia cega? Ella, al mínim soroll de passes, s'aixeca per oferir-los les flors. Ningú s'atura, tenen massa pressa, massa feina, la bellesa de les flors no els interessa. Enmig del caos, casualitat. Ell va mal vestit, es veu la pobresa en els seus parracs. No té gens de pressa, pot copsar el que passa al seu voltant. Entre tantes persones cegues de mirades buides, que no hi veuen més enllà dels seus negocis, les feines i les preocupacions inútils, hi és ell que pot mirar i veure amb el cor.

Nom Mirades cegues

Un dia clar, un cel blau i net de núvols, el sol il·lumina el carrer, al fons el parc verd, grans arbres fan ombres on trobar una mica de fresca i seure una estona, la florista, la noia cega ven les flors a la porta de ferro que guarda l’entrada. Ell la mira admirant la seva bellesa senzilla i encantadora. En aquell precís instant no hi veiem ningú més, només ells dos gaudint d’aquest present que és seu, la resta poden seguir mirant sense veure res del que passa al seu voltant.


 Text del Manuel

Era sábado, ese día no trabajaba, se acercó a la estación de metro más cercana que justo en ese momento abría las puertas. Tomó el primer tren en dirección al centro, bajó en la quinta estación. Salió despacio, no conocía la zona que aún estaba poco transitada, vio a un señor mayor paseando a su perro y se acercó para preguntarle la hora. El señor muy amablemente le contestó que no tenía reloj, pero que si quería podía subir a su casa a tomar un café, él pensó, ¿por qué no?

Nom Un viatge cap al centre 

Aquesta no podia ser la imatge d’un paisatge bucòlic, encisador o paradisíac. No, aquest cop buscava línies marcades i formes  geomètriques, encara que els dos protagonistes desprenien bondat i semblaven agradables l’entorn era contundent i poc amable. Els colors han de reflectir l’ambient de la ciutat, blocs de pisos de colors, vermells, marrons, verds i blaus foscos, sobre el gris de l’asfalt i per sobre el blau esmorteït dels fums. La descripció pot suggerir un paisatge fosc i poc engrescador, però en realitat vull que impacti, que malgrat tot, les persones fan habitable la ciutat.


Text María Teresa

Sigo mi ruta, al margen de lo establecido, de lo que piensan mis amigos, mis padres… y voy recorriendo caminos, distintos caminos, senderos, autopistas, carreteras secundarias…, solo, con mi mochila a cuestas. [...] Hoy tengo ante mí una inmensa carretera, inmensa por lo larga, tanto que parece no tener fin. Y hoy me siento solo y perdido entre este paisaje árido y estos nubarrones que me parecen amenazantes.

Nom Perdut sense esperança 

Com diu el text els núvols grisos carregats de pluja quan es trobin amb un altre núvol igual de fosc i carregat lluitaran i protagonitzaran un gran espectacle de llum i ombra. A la figura fosca que pertany a l’home, que es pot veure en primer pla, no l’importa què pot passar, només veu al seu davant un camí d’asfalt buit, malèvol, enganyós. Qui sap si el llum que s’albira al final s’obrirà pas i el nostre protagonista recobrarà l’esperança perduda.



El temps s'escapa

10 juny 2024

El temps s'escapa

Quan la nit s'acosta tot són presses, a ell no li agrada, ell vol gaudir d'aquell moment màgic on els primers estels s’endevinen i tímidament volen il·luminar el poble sense aconseguir-ho. Només la lluna quan és plena és capaç de fer el prodigi.

La família l'espera, han de tancar les bèsties i preparar les eines per a l'endemà. En acabar la feina, quan tot és llest sopen plegats. No li agraden gaire els rituals i a casa tot són rituals, tot es fa sempre igual, no deixen espai per a res més.

Ell somnia, imagina com seria viure en altres indrets, gaudir d'altres paisatges, tenir una vida diferent. Li agradaria obrir la porta, recórrer el camí deixant-se emportar fins al final. Aturar-se quan estigués cansat, menjar quan tingués gana i no preocupar-se de res, quan li calgués alguna cosa, aconseguir-la allà on fos. Això pensa mentre mira els estels que apareixen quan la nit apaga el llum del sol.

Quan es lleva al matí abans de vestir-se sospira, es vesteix i baixa a esmorzar, abans, però va fins a la porta, l'obre mira el camí i torna a sospirar i es diu en veu baixa, algun dia!


Temps d'estiu

3 juny 2024

Temps d'estiu

De casa a la feina i de l'oficina a casa, els dies transcorrien un darrere d'un altre. El dissabte no li quedava esma per sortir, el diumenge arrossegava l'apatia del dissabte i també es quedava a casa. No li agradava la seva rutina ni la seva vida, però res feia el respecte. Cada matí davant del mirall s'ho deia, has de fer alguna cosa.

Aquella tarda va sonar el telèfon, es va espantar, ningú li trucava si no era per feina i mai ho feien en cap de setmana.

—Ets la Míriam?— va preguntar la veu.

— Qui em demana?— va respondre.

—Soc la Clara no sé si em recordaràs. Ens hem reunit unes quantes companyes de l'escola Les Alzines per organitzat una trobada, aprofitarem les vacances d'estiu per anar fins a un petit hotel a prop de la mar, volem quedar-nos un parell de dies.

—M'agafes en un mal moment pots trucar-me un altre dia? No, millor dona'm el teu número i jo et trucaré.

—D'acord, però fes-ho, truca'm, ens ho passarem bé.

Així va acabar la conversa. Va trigar quantes hores a pair l’oferta, ho va consultar amb el coixí. L'endemà va trucar i va acceptar. Què havia passat?, ella mateixa no s'ho creia, com podia ser?, en unes poques hores havia fet desaparèixer anys de soledat, de conformitat, d'avorriment. El més extraordinari era que no recordava a la tal Clara i mai no havia estat alumne de l'escola que ella havia anomenat.

Per què havia acceptat?, molt fàcil els astres, els esperits, un munt de circumstàncies, tot plegat?, li havien concedit allò que ella volia fer i que mai no havia pogut assolir. Per primera vegada a la vida sortiria de la ciutat per passar un estiu a la platja a la vora de la mar, un mar que mai havia vist.

No podia decebre els astres, els esperits ni a les circumstàncies que s'havien pres la molèstia de concedir-li allò que ella es demanava de fer cada matí davant del mirall.

Va ser el seu primer millor estiu!


La cultura ja és aquí

27 maig 2024

La cultura ja és aquí

La vida al poble transcorria plàcidament, el temps respectava el ritme que des d'antuvi marcava la quotidianitat dels seus habitants. Generacions i generacions de pagesos, pastors, manobres, forners, en fi totes aquelles persones que treballaven per fer rutllar la maquinària que movia l'engranatge de la vida del llogaret.

Les criatures naixien, creixien, alguns anaven a l'escola, malgrat que hi anaven poc temps, la vida era dura, hi havien de treballar de valent per posar un plat a taula, per escalfar-se a l'hivern, per vestir-se, cuidar els petits i els grans. Es casaven, tenien fills, eren pares, mares, tiets i tietes, avis i àvies. Bé tot plegat el que ve a ser el que fem els humans en general. No oblidem que també es divertien, anaven al ball, gaudien durant la Festa Major, els diumenges si feia bo anaven a la taverna a fer el vermut.

La seva manera de viure era seva i els agradava, tot es va començar a torçar quan va arribar la "civilització", així ho anomenava el fill de l'amo i senyor de la vila i de les terres de conreu. Va aparèixer un maleït matí i ho va trasbalsar tot. A ell la gent del poble li van semblar pobres diables, mal vestits, sense cultura, la majoria no sabien llegir ni escriure i ell va decidir salvar-los, pensava que si els treia de la seva ignorància serien més feliços, millors.

Va muntar una escola on tothom, tant dones com homes, havien d'anar unes hores a la setmana per aprendre a llegir i escriure, almenys el seu nom. Un cop aconseguida la gran fita va organitzar una festa, va convidar als seus companys, amics, familiars i coneguts per tal de ventar-se del que havia aconseguit. Va fer passar pel podi a tots, dones, homes, criatures, joves i vells i allí en una pissarra cada un va escriure el seu nom.

Quan tot va acabar, no va trigar gaire, ell va marxar, va retornar a la ciutat on aviat va oblidar-se del poble i de la seva gent. Un cop els va deixar tranquils van retornar a la vida d'abans, només va canviar una petita cosa, van afegir una nova tradició. Els dies de festa a la porta dels locals on es trobaven per ballar, prendre alguna beguda o fer-la petar hi posaven una pissarra on escrivien: AVUI HAN VINGUT i sota tothom escrivia el seu nom.

Finalment, per fi, la cultura havia arribat al poble!


Temps d'espera

13 maig 2024

Temps d'espera

Coneixes la sensació de sentir un sentiment que pensaves que no tenies? De sobte t'arriba una bona nova i llavors t'adones que el que ha de venir pot ser bo per a tu.

Hi ha altres persones involucrades, però encara que són imprescindibles i importants, tu en aquest moment no hi penses, només sents el que et passa a tu, només sents el que tu esperes.

Com serà aquesta espera? Has de guardar el secret no el pots compartir, primer perquè encara falta molt de temps i segon perquè no et correspon ser portadora de notícies que no són teves, el millor és ser discreta, callar i esperar, esperar.

No trigarà gaire a arribar el dia que ja haurà passat temps suficient, llavors ho podràs escampar als quatre vents. Mentrestant en el teu cor un sentiment que pensaves que no tenies s'obre pas, t'inunda, et conforta, t'entusiasma.

Com serà quan arribi?, com aconseguiràs arribar sana i estalvia fins a aquell dia en què el sentiment es farà tan gran que formarà una gran arèola al teu voltant.

Quan menys t'ho esperis el sentiment s'obrirà pas fins que finalment sortirà disparat com les tempestes solars que envien els raigs de sol a milers de kilòmetres.

Potser estic exagerant de tantes ganes que tinc que el temps d'espera s'acabi.


Estimada Gemma

6 maig 2024

Estimada Gemma

Quant de temps fa que no estem en contacte! El temps passa tan de pressa, quin tòpic, no soc gaire de tòpics, però aquí el tens. No et pensis que t'he oblidat, de tant en tant em ve al cap la teva imatge, el teu rostre, el teu caminar, la teva veu. Sort en tinc de les fotos, que encara guardo. Els anys no passen en va i la ment va perdent agilitat, la memòria es ressent i perdem alguns records. El dia a dia ens abdueix i oblidem el que és important.

Et preguntaràs què ha fet que avui, per fi em posi en contacte, ha estat fàcil, he tornat a recórrer aquells camins per on vam passar fa tants anys. Els verds dels arbres i la vegetació, els sorolls de l'aigua baixant muntanya avall, l'ambient de tranquil·litat i pau, tot plegat m'ha transportat a aquella setmana màgica que vam gaudir juntes.

He tornat per una casualitat que no té res a veure amb nosaltres, de fet crec que havia oblidat aquella experiència. La música de l’indret creada per l'aigua, els ocells piulant, i la llum, aquella llum, els colors, el cel m'han colpejat fins a fer-me reviure aquells dies, he tornat a sentir la teva presència. Em pregunto, com pot ser que hàgim deixat passar tant de temps?

No sé si podré resistir els dies fins a tornar a casa i poder-te abraçar. Desitjo que estiguis bé, jo he tingut alguns entrebancs de salut, res greu, però ja torno a estar en forma. Hem de reprendre les nostres trobades, no podem deixar marcir la nostra amistat, la nostra estima.

Ens veiem aviat, segur!

Sílvia


Un viatge profitós

15 d’abril 2024

Un viatge profitós

Quin dia, estava esgotada, per primera vegada havia pogut copsar l'ambient de la ciutat en festes, era la Festa Major, la festa grossa. Mai la deixaven participar, ets massa jove, massa inexperta, li deien. Feia temps que es preparava per a l'ocasió. Avui els havia demostrat que sí, que ho podia fer, que ho podia fer bé, molt bé.

El dia havia començat quan encara era fosc, el viatge fins a ciutat era llarg, la carretera complicada i la furgoneta atrotinada i lenta. A dins hi portaven el material per l'espectacle hi anaven també tots els integrants de la colla, els pares, el germà, la cosina, el cosí, la tieta i ella, la Maragda, la més jove.

Un cop a la plaça, havien de preparar els estris, l'espai d'actuació, el vestuari. Els números no eren molt espectaculars, però el públic s'ho passava d'allò més bé. Feien trucs de màgia, de cartes, malabars, hi havia funambulisme, pallassos. Cadascun d'ells feia un munt de personatges, treballaven frec a frec amb el públic que bocabadats seguien amb interès cada un dels moments.

Per la Maragda va ser un dia inoblidable, s'ho havia passat molt i molt bé. Ella no feia la clàssica màgia, però d'alguna manera el que feia podríem dir que sí, que era màgia. El temps esmerçat havia sigut profitós, el públic havia estat generós, el barret s'havia omplert diverses vegades al llarg de la jornada. Al final tots estaven contents i ella encara no es creia el que havia viscut, estava cansada i al mateix temps no podia parar de somriure.

Era gairebé de nit quan van acabar de recollir, van guardar tot dins el vehicle per tornar a casa. Pel camí es van aturar a descansar una estona i fer recompte. Que quant? Ha anat bé? El pare va anar comptant tot el que havien recollit. Amb el que tenim del barret podem dir que ha anat força bé, i ara veurem com ho han fet la cosina i la Maragda. Totes dues van obrir les bosses a dins es podien veure diners, joies, carteres, moneders, rellotges.

Hem obtingut un bon botí va sentenciar el Padrí. Podem dir que ha estat un viatge profitós.


L'hora daurada

 8 d'abril 2024

L'hora daurada

Estava subjugada en aquest lloc inhòspit, un lloc on no passava res llevat del soroll que feien els camions de la brossa de matinada quan recollien les escombraries, quan s'emportaven tot allò que nosaltres bandegem.

S'ho preguntava un dia i un altre dia, què hi faig aquí. Mai trobava la resposta, res la retenia, res físic, res tangible. No tenia lligams, però no trobava el moment, ni el motiu, ni l'excusa per marxar.

Somniava en sortir d'allí i anar a voltar món, conèixer altres indrets, altres persones, costums, cultures, però quan arribava la nit, es tancava el cercle i tornava a la rutina. Passejar pels carrers deserts sentint com el sol escalfava l'aire, un aire invisible i aclaparador que es colava per les escletxes dels murs, pels dentells de portes i finestres.

Els dies transcorrien a poc a poc, omplia el temps amb les tasques quotidianes, comprar, cuinar, menjar, dormir. No estava sola, a cada cantonada podia trobar algú que com ella caminava sense esma tot esperant qui sap què.

Quan el sol s'amagava i la nit s'intuïa arribava la llum, la llum daurada amb tocs de blau i vermell, aquell era el moment, llavors reconeixia el que realment la tenia atrapada. Aquell era l'instant en què la va perdre, en aquells minuts efímers reconeixia la realitat, mai podria marxar, mai la podria abandonar, la sentia massa a prop, l'havia estimat massa.

Històries de cine

22 d’abril 2024

Històries de cine

La meva primera experiència cinematogràfica, de fet no la recordo, però me la van explicar. Vam anar a veure "La Mula Francis" i sembla que jo corria amunt i avall del passadís de la platea tot cridant "Una mula que parla, una mula que parla" no tinc clar si sabia què era una mula.

El meu pare també em va explicar una història de cine, es ventava del fet que el seu germà havia organitzat les primeres sessions de cinema al seu poble, seria cap als anys trenta. Hi havia un home que corria pels pobles de la zona en un camió que portava el projector i la pantalla, les cadires les portaven els veïns, cada un la seva. En una d'aquestes projeccions hi havia una escena on es veia una banda que venia del cap de munt d'un carrer i s'anava acostant. Les pel·lícules projectades eren mudes. Al poble tenien una banda de música on, per cert, tocava el meu pare i van pensar que seria interessant incloure música a la projecció, així que la banda va fer-ho, van baixar pel carrer que hi havia darrere la pantalla i així van crear la banda sonora d'aquella escena, va ser tot un èxit.

La primera vegada que vaig portar a la meva filla al cine, projectaven "Set núvies per set germans", va ser un desastre s'avorria i no parava quieta. Per contra, quan vaig portar al meu fill, que encara era un bebè, em vaig guanyar un advertiment poc agradable, si molesta o plora hauràs de marxar, em va etzibar l'acomodador. No va fer cap soroll, no va plorar ni va molestar a ningú. Estava a la meva falda i mirava la pantalla com si entengués que hi feien, estava captivat per les imatges.

Vaig anar molt al cinema de petita, d'adolescent i de gran. Quan era joveneta quedava abduïda per les històries, pels personatges, les cançons. Quan tornava a casa em sentia com si hagués format part dels esdeveniments que acabava de veure, em sentia com si fos un d'aquells personatges. A vegades em posava davant del mirall i intentava imitar els moviments, els gestos, cantar les cançons.

A mesura que vaig recordant aquests moments inconnexos els records afloren un darrere d'un altre. Que dir del dia que vaig anar a un cinema d'estrena a veure "La Conquesta de l'Oest", no he oblidat la mítica escena del tren que sembla que ha de sortir de la pantalla. Alguns diumenges al matí, els pares ens portaven a veure una pel·lícula d'estrena ja era més econòmic, "Mary Poppins" una meravella. No tot van ser flors i violes tinc present el disgust quan van estrenar "West Side Story" i no la vaig poder veure, era per majors de divuit anys, em vaig enfadar molt.

Tantes i tantes històries, personatges, músiques, emocions, alegries, aquests records han quedat gravats a la memòria, la màgia del cinema i tots aquests records m'acompanyaran per sempre.