25 juny 2024
Imatges viscudes
Deixo el món a fora, asseguda a la cadira intento col·locar l’esquena al respatller ben repenjada, els peus quiets i les cames relaxades. La meva ment obedient escolta el cos tot buscant la postura ideal. Tanco els ulls i em preparo per fer meves les paraules que la Tere va repartint amb una veu neta i tranquil·la. Quan escoltes les històries que un altre llegeix a vegades et sents immers en les frases que parlen de les vides, dels personatges i els paisatges que van apareixent.
Avui un cop he tancat els ulls i ha començat la lectura del primer text he pogut reconèixer les paraules i la situació descrita i m’he submergit en un paisatge, la imatge d’un indret emboirat, un mar enfurismat i dos amants que sortegen les onades de l’adversitat.
Abans de començar i abans d’escoltar la lectura dels textos havia de buscar dins meu una sensació: Com et trobes i quina paraula el podria descriure?, el mot que ha sorgit era Preocupació. Després s’ha obert un parèntesi, com em passa cada tarda de dilluns, i he deixat enrere tot allò que em preocupa per endinsar-me en sentir el moment, el present, les paraules, les històries, els paisatges que van quedant en les pàgines de la meva llibreta i les que els companys escriuen en les seves.
Avui només he tingut temps de descriure el que m’ha suggerit el primer text. Les imatges viscudes els darrers mesos no restaran oblidades. Tinc tot un estiu per davant per continuar sentint i veien els paisatges que he imaginat en cada fragment de cada relat.
Text de l’Enric
Comença a clarejar, sense voler, quasi, sense ganes. Al fons de l’espigó una silueta es distingeix difuminada dins el gris profund del matí. És ella?, segur que és ella. Vaig caminant per l’espigó, relliscant, mullant-me, dubtant a cada pas. És ella?, m'apropo, el mar lluita per engolir-me, per endur-se’m d’un cop d’onada. Segueix palplantada mirant l’horitzó.
Nom de la pintura Una dona a l’espigó
L’espigó, el mar, el cel gris, la boira, l’escuma del mar que salta per sobre de les roques, com m’agradaria poder plasmar en un llenç el que puc intuir amb la imaginació, llàstima que no en soc capaç. En mig de la violència amb què la natura l’amenaça, l’home enamorat de la bellesa de la dona no veu el perill i s’enfronta als entrebancs amb força, el veiem encorbat lluitant contra el vent mentre ella dreta desafia l’envestida de l’onatge.
17 de juliol 2023
Avui he acabat l’ultima descripció dels quadres que m’han suggerit els textos de la resta de companys del viatge literari.
Text de la Rosa
A vegades transformava el blanc de l’hivern amb tocs de marró, taronja i alguns matisos de verd, per obtenir un preciós paisatge de tardor, on no faltaven les castanyes que encatifaven el terra i un rierol que corria alegre entre les pedres. Però el que no havia pintat mai, encara que li agradés tant el blau, era aquella immensitat desconeguda: el mar. Aquell mar tan llunyà de les seves muntanyes, aquell mar blau que mai no havia vist.
Nom Paisatge d’hivern
Em transporto, fa fred, potser estic al pic de l’hivern o a les acaballes. No tinc fred malgrat que el paisatge que m’agradaria pintar intenta que l’ambient em faci tremolar. El cel és d’un gris tan pesat i espès que no deixa passar els raigs d’un sol que no té força. El cel arrossega la meva mirada cap a dalt en un intent de menyscabar la meravella de gaudir de tot el que puc abastar. Es podria dir que en general té poc color, en realitat no és així, si m’hi fixo puc descobrir uns quants tons de marró, de verd. Mentre imagino el quadre miro enrere i penso en el mar que jo puc recordar i que el pintor no coneix.
Text del Francesc
Ambas mujeres tienen caracteres fuertes y el choque resulta inevitable. Annie ve en ella "una chica para todo"; ambas pugnan como rapaces para imponer su criterio. Saca cada una los vicios y mezquindades, reales o infundados, de la otra, con sus afiladas lenguas como zarpas de águila.
La pintora declara―Madame, acepta mis condiciones como artista o me marcho, porque ofertas profesionales no me faltan. Está muy equivocada si espera que además de pintarla sea su sirvienta. Si quiere un retrato para colgarlo en el salón y presumir entre su círculo, acepte el trato tal como se lo he expuesto, de lo contrario, no cuente conmigo.
Nom Lluita aferrissada, dues reines
El llenç enorme presideix la gran sala, tot és gran i no només penso en les imatges que vull mostrar em preocupa el marc, trobaré un prou gran, prou daurat, prou decorat?, ha d'estar decorat amb complicades formes fent encara més atapeït tot el conjunt. La sala ha d’estar plena de mobles, estris, cadires, butaques. Les dues dones tenen un posat calmat, van vestides de festa, van empolainades i duen els cabells ben pentinats amb rínxols tan complicats com les formes que decoraran el marc. El que ha de mostrar la lluita han de ser els ulls, els rostres. Tot el conjunt ha de ser inquietant, les múltiples làmpades d’oli que omplen l’espai han de crear una llum misteriosa i inversemblant.
Text meu (Violeta)
Qui s'aturarà a comprar a la noia cega? Ella, al mínim soroll de passes, s'aixeca per oferir-los les flors. Ningú s'atura, tenen massa pressa, massa feina, la bellesa de les flors no els interessa. Enmig del caos, casualitat. Ell va mal vestit, es veu la pobresa en els seus parracs. No té gens de pressa, pot copsar el que passa al seu voltant. Entre tantes persones cegues de mirades buides, que no hi veuen més enllà dels seus negocis, les feines i les preocupacions inútils, hi és ell que pot mirar i veure amb el cor.
Nom Mirades cegues
Un dia clar, un cel blau i net de núvols, el sol il·lumina el carrer, al fons el parc verd, grans arbres fan ombres on trobar una mica de fresca i seure una estona, la florista, la noia cega ven les flors a la porta de ferro que guarda l’entrada. Ell la mira admirant la seva bellesa senzilla i encantadora. En aquell precís instant no hi veiem ningú més, només ells dos gaudint d’aquest present que és seu, la resta poden seguir mirant sense veure res del que passa al seu voltant.
Text del Manuel
Era sábado, ese día no trabajaba, se acercó a la estación de metro más cercana que justo en ese momento abría las puertas. Tomó el primer tren en dirección al centro, bajó en la quinta estación. Salió despacio, no conocía la zona que aún estaba poco transitada, vio a un señor mayor paseando a su perro y se acercó para preguntarle la hora. El señor muy amablemente le contestó que no tenía reloj, pero que si quería podía subir a su casa a tomar un café, él pensó, ¿por qué no?
Nom Un viatge cap al centre
Aquesta no podia ser la imatge d’un paisatge bucòlic, encisador o paradisíac. No, aquest cop buscava línies marcades i formes geomètriques, encara que els dos protagonistes desprenien bondat i semblaven agradables l’entorn era contundent i poc amable. Els colors han de reflectir l’ambient de la ciutat, blocs de pisos de colors, vermells, marrons, verds i blaus foscos, sobre el gris de l’asfalt i per sobre el blau esmorteït dels fums. La descripció pot suggerir un paisatge fosc i poc engrescador, però en realitat vull que impacti, que malgrat tot, les persones fan habitable la ciutat.
Text María Teresa
Sigo mi ruta, al margen de lo establecido, de lo que piensan mis amigos, mis padres… y voy recorriendo caminos, distintos caminos, senderos, autopistas, carreteras secundarias…, solo, con mi mochila a cuestas. [...] Hoy tengo ante mí una inmensa carretera, inmensa por lo larga, tanto que parece no tener fin. Y hoy me siento solo y perdido entre este paisaje árido y estos nubarrones que me parecen amenazantes.
Nom Perdut sense esperança
Com diu el text els núvols grisos carregats de pluja quan es trobin amb un altre núvol igual de fosc i carregat lluitaran i protagonitzaran un gran espectacle de llum i ombra. A la figura fosca que pertany a l’home, que es pot veure en primer pla, no l’importa què pot passar, només veu al seu davant un camí d’asfalt buit, malèvol, enganyós. Qui sap si el llum que s’albira al final s’obrirà pas i el nostre protagonista recobrarà l’esperança perduda.
