L'amor, quina merda!

Acabo de penjar el telèfon, he rebut una trucada estranya i sorprenent, una veu del passat. De totes les companyes d'escola, només jo la Virgínia i la Marta van continuar trobant-nos durant tota la secundària. Estàvem tan unides que semblava que res podia trencar la nostra concòrdia.
Avui casualment estic a casa, em devien uns dies a la feina i estic aprofitant per fer uns quants encàrrecs. A última hora del matí, quan estava a punt de sortir ha sonat el telèfon m'he afanyat a despenjar-lo tot pensant, qui truca al fixe, ningú truca al fixe, només la tieta i la mare.
No he reconegut la veu, una veu que gairebé havia oblidat. —Ja veuràs quan li expliqui a la Virgínia— es diu en to divertit mentre fa un somriure. Segur que no em creu, es quedarà de pasta de moniato. Quines penques, m'ha trucat a mi, la podia haver trucat a ella.
I tomba i gira, no m'ho puc treure del cap, segueixo donant-hi voltes a la trucada, és estrany que no m'hagi volgut dir, de què vol parlar i no sé per què no li he dit que no, a més hem quedat al meu antic barri, a l'altre punta. Quants anys fa que no vaig a Ca la Maria, des que no visc a casa dels pares que hi he anat poc. Que bé que ens ho passàvem les tres, jo, la Marta i la Virgínia, les inseparables.
Durant una estona, una llarga estona recorda aquell temps i també com se'n va anar tot a norris. La veritat és que alguna vegada durant aquests anys hi ha pensat, encara es pregunta què va passar i per què? Quines ximpleries, quants pardals, va ser una pena. L'amor!, una bona merda!
Aquell dia totes tres van perdre, i tot per uns segons de gelosia. Mentre fa els encàrrecs
les hores van passant i encara que té coses a fer el tema la segueix amoïnant.
Ell, era l'amor de la seva vida, torna als records, ho tenia tot planificat, per la Virgínia el noi s'ho valia. La nit plàcida, la llum de la lluna, el mar, els focs i l'alcohol es van conxorxar per crear l'instant perfecte. Un petó fugisser que la Marta va etzibar a l'amor de la Virgínia ho va desfermar tot, un petó sense la més mínima importància. La Virgínia es va encendre i jo li vaig fer costat, així va ser que en un instant, jo vaig perdre a la Marta, que va desaparèixer per sempre, i la Virgínia va perdre el seu gran amor.
Érem joves i massa cabòries. Sí, va ser una pena, l'amor quina merda!
Havíem quedat cap al vespre i ja era hora d'enfilar el trajecte fins al seu antic barri.
Des de les escales del metro ja la veu, continua tan guapa com sempre. Mentre puja li fa un repàs ràpid.
Els cabells vermells, encara són vermells, està una mica més grassa. Fa deu anys era com un pal d'escombra, pensa la Roser mentre acaba de pujar els esglaons. Encara li agradaran els noiets o finalment haurà sortit de l'armari. Crec que tot allò ho va fer per posar-me gelosa a mi i li va sortir malament, ella no tenia ni idea que a la Virgínia li agradava tant aquell noi. Que guapa està. Aquella joveneta desmanegada i perduda s'havia transformat en una donassa. Potser avui serà el dia, o la nit, va pensar durant els segons que va trigar a arribar al seu costat.
—Hola, Marta, com estàs?