Mentre
es despulla la seva ment transmet al seu cos els gestos precisos, amb
desimboltura, constatant que no té res a amagar, traient importància al fet.
Fa dies que prepara la posada en escena. Ha cuidat els detalls, llenceria fina amb puntes, color negre, tot conjuntat. Per fora roba informal, samarreta, pantalons, res a destacar.
Els dubtes l'intimiden, no vol semblar una qualsevol, li cal un moment màgic, sincer. Ella no és conscient però que no és realment sincera. Què no estem disposats a fer en nom de l'amor?
Primer es treu la samarreta, pausadament però sense aturar-se, com si fos un gest quotidià. El cos prim, la pell torrada, els pits drets, rodons, coberts amb els sostenidors de puntes d'encaix.
Anys setanta l'esclat de maig del 68, les dones són propietàries del seu cos. Només fa cinc minuts una nena ha traspassat la porta, dins la bossa encara du la pegadolça i alguns cromos que vol bescanviar diumenge. Els seus actes però la van transformant, demà al matí el sol descobrirà la doneta o esborrarà les darreres hores?
Amb passes fermes, segura deixa la samarreta a l'única cadira. La cambra, típica, un llit, dues tauletes, una butaca, poca llum. Les cortines amaguen el pati de llums fosc i brut.
Ell resta fora de l'escena, ella no s'adona que també ell s'ha despullat, bé no despullat del tot, encara porta els calçotets. Asseguda a la petita butaca es treu les sabates, els mitjons, que deixa suaument dins les sabates i finalment es baixa els pantalons quedant-se en roba interior.
Està orgullosa de com ha anat tot plegat, sent una agradable sensació de complaença. Prova superada, no té importància, perquè tothom té tanta por, ella no, què li pot passar si un home veu el seu cos?
Seu al llit on ell l'espera i amb les seves mans, suaus, calentes i fermes a poc a poc li treu el sostenidor, s'alliten un al costat de l'altre, s'abracen una bona estona.
–És una mica tard –diu ella.
–Si pot ser que tanquem el llum –respon ell.
–Bona nit –diu ell.
–Bona nit –li respon ella i apaguen els llums.
Fa dies que prepara la posada en escena. Ha cuidat els detalls, llenceria fina amb puntes, color negre, tot conjuntat. Per fora roba informal, samarreta, pantalons, res a destacar.
Els dubtes l'intimiden, no vol semblar una qualsevol, li cal un moment màgic, sincer. Ella no és conscient però que no és realment sincera. Què no estem disposats a fer en nom de l'amor?
Primer es treu la samarreta, pausadament però sense aturar-se, com si fos un gest quotidià. El cos prim, la pell torrada, els pits drets, rodons, coberts amb els sostenidors de puntes d'encaix.
Anys setanta l'esclat de maig del 68, les dones són propietàries del seu cos. Només fa cinc minuts una nena ha traspassat la porta, dins la bossa encara du la pegadolça i alguns cromos que vol bescanviar diumenge. Els seus actes però la van transformant, demà al matí el sol descobrirà la doneta o esborrarà les darreres hores?
Amb passes fermes, segura deixa la samarreta a l'única cadira. La cambra, típica, un llit, dues tauletes, una butaca, poca llum. Les cortines amaguen el pati de llums fosc i brut.
Ell resta fora de l'escena, ella no s'adona que també ell s'ha despullat, bé no despullat del tot, encara porta els calçotets. Asseguda a la petita butaca es treu les sabates, els mitjons, que deixa suaument dins les sabates i finalment es baixa els pantalons quedant-se en roba interior.
Està orgullosa de com ha anat tot plegat, sent una agradable sensació de complaença. Prova superada, no té importància, perquè tothom té tanta por, ella no, què li pot passar si un home veu el seu cos?
Seu al llit on ell l'espera i amb les seves mans, suaus, calentes i fermes a poc a poc li treu el sostenidor, s'alliten un al costat de l'altre, s'abracen una bona estona.
–És una mica tard –diu ella.
–Si pot ser que tanquem el llum –respon ell.
–Bona nit –diu ell.
–Bona nit –li respon ella i apaguen els llums.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada