Reconstruir I

Per fi una mica de sol, la pluja fins ara insistent ens ha deixat. Res semblava anar malament les forces, incontrolables, han fet acte de presència enrarint la trobada. Faig marxa enrere i res, en quin instant ens va cobrir, ens va transformar. Reconec la vella coneguda pàtina brillant, inquietant i fosca que ens assetja. En quin instant les mosques verdes, fastigoses s'han fet fortes entre nosaltres.
Passen els dies i els mals records em tenen atrapada, les seves mans oprimeixen el meu pit, m'esforço per alliberar-me, no encerto, no trobo la drecera. Les mosques segueixen alienes, reconec els magnífics colors irisats, tots els colors del verd. Cossos metàl·lics, ales d'àngel i encara i així ens desagraden, tot i que no fan res de dolent.
Una i una altra vegada construeixo la imatge idealitzada de les seves ales, transparents, els cossos, negres, no hi poso ulls, ulls que no sé si em miren tal com sóc. Potser veuen un jo multiplicat, un jo inquiet, culpable, trist, penedit, alegre, esperançat.
És difícil reconstruir, és fàcil començar de nou. La pàgina en blanc només existeix en el primer segon de vida, o potser no.
Segueixo i segueixo escodrinyant, buscant l'instant, la paraula, el to, la mirada. Com, quan, on va començar, en quin instant.
Deixaré que les mandarines es cobreixin de floridura?