Reconstruir II

 
Les passes dels petits peus ressonen des del fons del passadís. Les escolto malgrat el brogit que fa la teulada sacsejada pel darrer tro. Que lluny queden els dies dolços i tendres, innocents plens de curiositat i afecte clar i net.
Tempestes d'estiu que comencen, i en un no res acaben. Deixen rastres però s'emporten la brutícia. El mar valent salta i amb cada onada una mica de temps fuig, un temps que ara em cal. Les fletxes que llencem corren cap a l'objectiu, són com paraules esmolades que se'ns endinsen i arriben al moll de l'os.
Les mosques engalanades amb colors metàl·lics es reflecteixen en les aigües estancades cobertes per una pàtina d'oli brillant. Sospiro, m'aixeco, busco i descobreixo la floridura que ens cobreix com ho fa amb les taronges del fruiter oblidat.
Voldria fer desaparèixer les paraules brutes, tancar els ulls, amagar la mirada. Espero un cop de vent que no arriba. Les vostres passes lleugeres ressonen sobre el brogit del tro, del mar, de les fletxes de fum, la floridura no amaga el color de les taronges.
Si volem, si estimem, si ho desitgem, sortirà el sol i les mosques marxaran.