Crònica Octubre 2017

30 de setembre primera hora de la tarda, passo per l'escola on endemà votarem. Tinc clar que serà complicat. Vull contribuir en tot el que pugui. Hi ha unes persones a la porta, els pares i la canalla estan fent activitats al pati, alguns ja fa un parell de dies que hi són. Pregunto, us cal alguna cosa? No però si vols venir, a les sis hi ha una reunió.
A les sis de la tarda, sóc a la porta. La meva intenció és presentar-me a les cinc de la matinada, ja que l'amenaça és que a les sis podem tenir una visita de la policia, mossos o guàrdia civil per a tancar l'escola i requisar les urnes i les paperetes.
A la reunió ens demanen que ens quedem dins l'escola a passar la nit, s'inicia la resistència.
No dubto, compro un pollastre a l'ast, vaig a casa per agafar quelcom per dormir, preparo una amanida i agafo pa i cap al col·legit falta gent.
L'organització està en marxa, tots anem deixant el que portem per sopar. Les primeres hores xerrem, mengem, encara hi ha criatures, sopem plegats i fem la cassolada de les 22 h.
Tot seguit s'organitza una assemblea, ens hem de preparar. Es va parla de com resistir, alguns demanen posar tanques, cadenats, cadenes, altres no estan d'acord. Alguns aixequen el to, altres calmen els ànims. Finalment es consensua que res de resistència agressiva, alguns pensen que si fem servir estris afegits, podem atiar el foc i tots sabem que no això ajuda gens.
Un cop clar que només farem resistència pacifica, ens organitzem per gestionar l'espai, fem tres grups, uns s'encarregaran de parlar amb la policia, altres d'organitzar l'interior del col·legit i uns altres de l'exterior, vigilar les cues, informar. Cal organitzar l'entrada dels veïns, els accessos per on entrar i sortir, preparar les taules, rebre els integrants de les meses, les urnes, les paperetes. Quan tot va queda clar es decideix tancar la porta del col·legit, dins ens quedem unes seixanta persones, tots adults, homes i dones.
Jo no puc dormir, m'estiro un parell d'hores i a les 4.15 h surto, no puc estar sense fer res, ja hi ha gent a la porta. Un dels companys que s'havia ofert per organitzar l'exterior amb mi, no es pot quedar, té el fill sol a casa. A les 5 h de la matinada, fa estona que debati'm si obrim la porta o no. Jo vull sortir per poder informar els votants del que passa, no m'agrada gaire parlar amb una reixa en mig, però es decideix que no obrirem fins a l'arribada dels responsables de les messes.
No va arribar cap membre de les messes però els que han arribat els primers a votar tenen una llista i estan preparats per complir aquesta tasca.
Cap a quarts de nou entren els 18 integrants de les sis messes, després entren els apoderats tots amb la documentació pertinent.
Durant totes aquestes hores, ja gairebé són les 9 h, tothom ens pregunten per les urnes, les paperetes, si serveixen les que molts havien imprès, si teníem sobres? Jo en cap moment vaig veure res de res però si sabia que tot estava en marxa, veia indicis, el secretisme era imperatiu i jo com molts altres intuíem que devíem confiar i no promoure cap mena de dubte, tenia la certesa que votaríem.
Les hores passades intentant tranquil·litzar als ciutadans, organitzant les cues, veient el que passava arreu, mirant en el mòbil les càrregues policials, explicant a les veïnes que la xarxa estava aturada, demanant que posessin el telèfon en mode avió per veure si no col·lapsàvem les xarxes, demanant a les persones grans o vulnerables que marxessin a casa i tornessin més tard perquè haurien d'esperar massa temps. Tot va ser esgotador i per cada entrebanc algú trobava una solució.
L'ambient era tan entranyable que encara ara quan hi penso m'ompla d'emoció, d'agraïment, llàstima que no guardem aquests moments solidaris i generosos prop nostre per sempre. Jo vaig recórrer la cua una i una altra vegada per explicar què estava passant i no em cansava de dir-me quanta disciplina, paciència, comprensió i respecte tenim quan cal i que durant tot el dia vàrem repartir a dojo.
Disculpeu aquesta crònica tan llarga i encara que em queda molt per explicar però ho deixaré aquí. Només em resta, agrair a la meva família la companyia, per portar-me cafè, aigua, menjar i amor, molt d'amor. Als meus veïns agrair la paciència, la disciplina, la tenacitat, la solidaritat, els aplaudiments. Als companys i companyes l'esforç, les converses, la complicitat, les abraçades en els moments més tensos o en els moments de la por, que també ens va visitar unes quantes vegades, pel consol, pels plors, a tots els avis i àvies la il·lusió que tenien per votar i perquè com els deia són el nostre futur, pels meus pares que van patir tant quan els van robar la joventut, la cultura i el futur i que em van acompanyar durant les més de 24 hores que vaig passar protegint els nostres drets. Que tot aquest esforç no sigui en va.