Mentre miraven com la tempesta s'anava desfent i l'esglai marxava del cor, elles s'ajuntaven, es miraven i totes dues es volien abraçar, però no era senzill.
Les seves respectives parelles dormien a l'estança de dalt, adormits tan profundament que no havien escoltat ni un sol tro ni havien vist cap dels llampecs que il·luminava la vall cada cop que un núvol carregat d'electricitat xocava amb un altre núvol.
La tempesta havia penetrat dins la sang tot fent servir la por que les estrenyia l'ànima.
S'anava desfent la nit, els núvols, el soroll, la pluja i al mateix temps els batecs del cor s'alleugerien. Elles intuïen la calma, l'esglai minvava. Es van abraçar i un petó etern i apassionat les va transportar cap a un esclat de llum com si estiguessin en un altre món dins de la tempesta. Llavors el temps es va detenir i dins d'aquest espai, elles es van fer immortals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada