A la Júlia li feia mal, puresa, quina paraula, la mare la deia a tota hora. A ella, però li feia mal, era un llast, se sentia atrapada per normes i més normes, normes absurdes que dia rere dia li queien al damunt. Les cortines tancades, amagant el llum del sol, caminar de puntetes, sobretot no fer soroll, sempre tot net i endreçat, portes i calaixos ben tancats, miressis on miressis res et cridava l'atenció. Com deia la mare, la puresa ens ajuda a ser millors persones, la Júlia, tanmateix no hi estava d'acord.
La Júlia sempre havia estat una bona nena. Tothom ho deia, era atenta, callada, obedient, es vestia com deu mana, sense estridències. Treia bones notes, estudiava molt i sempre, sempre, era un bon exemple pels seus germans petits. Aviat aniria a la universitat, s'estava fent gran, els pares estaven cofois de com l'havien educat.
Avui, però, la tempesta havia esclatat. En quin mal dia, quin mal vent ha arribat. No et vull ni veure, on s'és vist, cridava la mare. Els seus laments rebotaven per les parets mentre la feia fora de la sala, la mare mai li havia cridat tan fort, ni l'havia castigat.
El que ha passat es quedarà per sempre entre aquestes quatre parets, deia la mare mentre intentava calmar-se. Ho has sentit?, li preguntà al pare, ell se la mira i mentre assentia amb el cap i continuava mirant el diari.
Que si alguna vegada m'havia sentit humida? Que si pessigolles inesperades, que si un neguit, que si el batec del cor, qui li ha posat aquests pensaments al cap, no l'hem educat així, no entenc d'on ha tret tantes bajanades.
No et facis mala sang, ja li passarà, li respongué el pare, demà ja no ho recordarà i tot tornarà a estar com sempre, l'hem educat bé, no t'amoïnes.
Però no va acabar, la Júlia havia canviat per sempre. Responia encara que no li preguntessin, somreia sense venir a tom, cantava pel passadís i ballava mentre parava taula. Aquell mal vent que va portar l'hivern ho havia capgirat tot.
Mai més, es deia la Júlia, ara viuria alegre i feliç. Vestiria amb vestits de tots colors, tindria somnis humits i pessigolles inesperades, el cor li bategaria amb força i si, potser si que li faltaria l'alè, quin plaer. Ella ho veia clar, ja no volia amagar-se, s'ompliria de llum i sortiria al carrer, gaudiria fins a quedar rendida en braços del desig.
La mare se'n feia creus i com si es tractés d'un mantra, repetia una i una altra vegada, en quin mal moment, en quin mal moment vaig deixar les finestres obertes, per què vaig deixar que el vent entres a casa?, maleït vent de l'hivern.
D'ara endavant viurien tancats, no fos que el vent els desfés els pentinats, aixeques els llençols, les camises, les faldilles i acabessin tots tocats del bolet com ella.
Mentre tant la Júlia vivia dalt d'un núvol somiant amb selves fresques i humides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada