NOMÉS DE NIT

Va obrir els ulls, era negra nit, estava a punt de girar cua quan hi va pensar. Ara era el moment, l'enxamparia! Es va posar els mitjons, feia fred, i sense fer ni un bri de fressa va sortir al passadís. Va avançar a poc a poc, no volia que res destorbes la seva incursió. Ja estava davant la porta del pati quan es va adonar que amb la foscor no podria veure'l. Va recordar que la mare guardava un alot en un calaix de la cuina, cap allí que hi va anar.
Abans de tornar a la porta del pati va comprovar si li calia alguna cosa més, no, estava llest, aquesta vegada seria la definitiva. Va obrir la porta lentament i quan creia que estava al lloc correcte va encendre el llum. Decepció total, el nan de pedra restava immòbil amb la mirada perduda, el carretó amb les plantes i les flors quietes, les rodes impertèrrites sense moure's ni un bri. Decebut va tornar al llit, ho tornaria a provar, la seva mare li ho havia deixat clar, no cada nit cobrava vida per arreglar les plantes, només calia que encertés la nit correcta.
Mama, recordes quan ens vas explicar al meu amic i a mi, en aquell viatge amb autobús, per què les plantes estaven tan maques i que el nan de pedra les cuidava? No saps quantes nits vaig aixecar-me del llit per veure si l'enxampava arreglant-les. Jo havia oblidat aquesta història i mai haguera pensat que s'ho creuria a ulls clucs. Santa innocència!