L'home trist

22 gener 2024

L'home trist

Era diumenge, però a ell tant li feia, de fet no sabia quin dia de la setmana era. Els dies se succeïen un darrere d'un l'altre sense que res alterés la mediocritat de la seva existència. Des que havia perdut la feina no tenia interès per a res, no tenia ganes de fes res, no tenia res a fer.

Avui estava més decaigut que mai, la nit passada mentre passejava pel bulevard es va trobar un grupet de canalla que reien mentre se'l miraven, segur que se'n riuen de mi va pensar. La seva expressió de normal trista es va tornar encara més desolada.

Feia uns dies que algú li va dir, treu-te la barba, segur que se t'alegra el rostre. En això pensava mentre caminava capcot i arrossegant els peus pels carrers del seu barri. De sobte va recordar que en tombar hi havia una perruqueria, decidit i esperançat cap allí que es va dirigir.

En arribar a la porta, la mà va agafar la maneta i sense adonar-se'n es va trobar dins. Quina sorpresa, un cop en mig de la botiga el primer que va veure va ser una dona preciosa vestida de blanc, un vestit llarg fins als peus, al cap un vel guarnit amb flors brodades, en fi tot allò que una núvia vesteix per casar-se.

No només estava la núvia, també el nuvi amb un vestit molt elegant i dues o tres persones més, sens dubte era la celebració d'un casament. Ella, la núvia en saber que volia treure’s la barba es va oferir a fer-li un afaitat complet, mentre li ho feia va poder copsar que el local estava engalanat amb serpentines i garlandes de colors, el lloc era acollidor hi havia estris, miralls, prestatges de vidre amb ampolles plenes de colònies i altres productes.

Estava tan sorprès per tot, que es va deixar fer, el van convidar a xampany i ni van voler cobrar-li la feina. En acabar va sortir de la perruqueria flotant, un àngel li acabava de canviar la vida. Tornant cap a casa el seu rostre brillava il·luminat per un somriure d'orella a orella.

L'endemà dilluns encara amb l'alegria al cos sortia a buscar feina, estava segur que l'aconseguiria.