Mirades

Sento que tot jo tremolo per dins, el sotragueig del tren, les hores passades assegut sobre la fusta dura del seient em pesen. Arrossego la maleta fins aquí, la ciutat està en ebullició i jo no puc més. M'assec en un dels bancs del passeig i alço la vista per primer cop des que vaig dir adéu a la meva terra, una terra oblidada que ja no ens alimenta.
No puc veure l'horitzó però si la muntanya al fons i puc endevinar el mar encara que des d'aquí no el puc veure. El que si m'arriba, és la seva pudor una barreja d'olor de gasoil, de peixos fets malbé, de brutícia acumulada per les barques i els vaixells de mercaderies. Veig gent mudada passejant sense pensar en res, gaudint del sol d'aquest fred matí de primavera.

Mentre el protagonista d'aquesta història descansa tancat en els seus pensaments un gavià jove passa volant, busca alguna peça per a portar-se al bec, fa una volta per sobre del passeig fins que s'adona que allí no trobarà res. Fa poc temps que s'ha de buscar el menjar, de sobte ho veu, a l'altra banda del passeig amagat de mirades inoportunes hi ha un munt de menjar i sense pensar-ho dues vegades enfila el vol baixant en picat cap a un munt de xarxes plenes de viandes a quina més suculenta. Mentrestant el viatger i la seva maleta han deixat el banc i s'han perdut sota els arbres de les Rambles camí d’una pensió barata i si pot ser neta.

Sembla que va ser ahir que m'arrossegava per aquestes Rambles amb la meva maleta vella i atrotinada, avui vestit com cal i amb sabates noves pujo rambla amunt per acomiadar-me d'aquesta ciutat. Enrere han quedat els mals moments, el patiment, la nostàlgia del tros i de la família, avui aniré a la Font de Canaletes a beure la seva aigua i així tindré la seguretat que hi tornaré.

En arribar a la font i completar el ritual el nostre amic s'asseu en un dels bancs per observar l'entorn. Tot ha canviat, ell ha canviat, la seva mirada va d'un costat a un altre del carrer fins que queda quieta sobre d'un gavià que estranyament està bevent aigua de la font, de sobte els seus pensaments van enrere, i sense adonar-se recorda nítidament el dia que acabava d'arribar i que assegut en un banc prop del port, va veure com un ocell baixava en picat cap al mar fins a desaparèixer de la seva vista. Segons després, veu com l'ocell aixeca el cap el mira i les mirades es creuen. Aquest és el moment en què tots dos es reconeixen.