8 abril 2026
Un capvespre d’abril
L’Esperança esperava que aquell camí la portés cap a la llum que s’endevinava en la llunyania, tot caminant va recórrer el una gran distància. Ella, no coneixia a la soledat i era massa jove per pensar amb la jubilació, l’àvia sempre s’encarregava de dir-li quan sortia de casa, nena gaudeix del present que la vida és molt curta. Justament en aquell moment va veure a la vora del camí una rosella, ella sí que viu poc potser a mi em sembla curta la seva existència, però no sé què li semblarà ella. El camí se li estava fent feixuc i el paisatge no era massa engrescador. Els camps encara no estaven sembrats i no hi havia arbres ni muntanyes que trenquessin en la monotonia de l’horitzó. Llavors va recordar que portava la seva música, l'electrònica a vegades pot fer-te un bon servei. Mentre sentia una de les cançons va recordar el petó que va donar-li a ell quan es van acomiadar, per sort sabia que molt aviat tornarien a estar junts. Per fi va arribar fins a la llum que li havia cridat l’atenció i francament no era res de l’altre món!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada