Reconciliació

 26 maig

Reconciliació

De bon matí quan ha aconseguit adonar-se que era a la seva cambra, al seu llit, la seva ment ha començat com cada matí a mostrar-li vells records, alguns agradables, altres no, alguns de fa molt de temps, altres més recents. La ment aquesta veu que no para d’intentar enganyar-nos, que ens menteix.

Quantes hores, quants dies, quants anys han de passar per adonar-me que els anys avancen inexorablement? 

Això es pregunta mentre la seva imatge li torna una mirada buida, cansada, mentre ella impassible pensa que no fa gaire caminava i corria sense aturar-se a imaginar el futur. Mai va considerar que anys després aquest cos que es movia simplement i fàcilment ara ho faria amb moviments feixucs i difícils.

Aquests pensaments no m’ajuden gens, es deia.

Deixa enrere les veus i torna a enfrontar-se amb el mirall intenta tornar a escoltar el que li ha dit el pensament fa uns minuts.  Aquest cop s’ho mira d’una altra manera, mira enrere i es reconforta, es reconstrueix, es reconcilia, té present el que ha viscut i la seva fesomia canvia. La seva mirada s’omple de llum, els llavis formen un somrís, somriu sense cap motiu i ja no sembla cansada. La devastació que ha vist en el mirall fa una estona, ja no hi és.

Mentre va cap a la cuina per preparar l’esmorzar s’adona que les hores, els dies, els anys, no han estat un temps perdut, s’adona que ha viscut. Què més dona si ara camina a poc a poc, si s’ha de preparar per ajupir-se, si necessita més temps per fer el que abans feia amb segons o minuts.

M’he fet gran i cada arruga, cada cabell blanc, cada xacra em recorda el camí que he deixat enrere, em reconcilio amb el meu cos i amb la vida, que mai s'atura. Millor o pitjor continuo caminant.