El Rau-Rau (el rosec de la consciència)

12 maig

El Rau-Rau (el rosec de la consciència)

No tenia clar qui tenia raó. On vas amb aquesta roba? Que no t’agrada? No es tracta de si m’agrada o no, sembles una fresca. Què vols dir amb aquesta paraula, fresca?, puix que tots els mascles del barri t’aniran al darrere. Això serà cosa seva, per molt que facin no m’aconseguiran. Saps què?, em posaré el teu barret. A què treu cap dir que et posaràs un barret?, continuaràs semblant una fresca. Vols dir que sembla que acabo de sortir de la nevera?, saps que et dic ves a pastar fang porto el que m’agrada i els altres que no mirin.

Aquesta és la Pepa, autèntica genuïna fresca en el tracte, l’aspecte i el caràcter. Tot el poble l’enveja fan veure que no és com ells, i per això la deixen per impossible. Tothom sap que els pobles tots tenen alguna cosa a dir dels veïns, però mai ho fan cara a cara s’amaguen sota una aparença indolent. Saluden amb un somriure que no sembla forçat, però en realitat mentre et saluden et repassen de dalt a baix prenent nota de tot el que portes, el que dius i amb qui et relaciones. Hipòcrites i malpensats, la vida al poble és un espectacle on tot són actors i actrius protagonistes de la seva pròpia vida.

La Pepa és l’única que viu al marge de tota aquesta faràndula. Fa el que vol, parla amb qui vol, canta i balla com si no hi hagués ningú mirant. Cada matí quan es contempla al mirall dubta d’ella mateixa, els seus pensaments la contradiuen, el rau-rau no la deixa en pau. Avui ho tinc clar, igual que ho vaig tenir clar ahir i potser també demà. Tens raó, ho accepto, però no penso canviar-me per complaure’t. Fa mitja volta, es posa el barret i surt al carrer alegre i contenta.

Ella és l’única persona feliç. És imprudent, presumida i sobretot fresca, molt fresca!