Música per a la vida

2 juny

Música per a la vida

Déu amb la seva infinita saviesa va crear l’home, més tard la dona i seguidament els fills no sabem quan van arribar les filles. Tot i que vivien al paradís la malvada Eva no en tenia prou i va fer els possibles per aconseguir que l’home, Adam, deixés de banda el que déu li havia encomanat i que era d’obligat compliment. No s’acaba aquí la cosa, els fills, suposo que veient que els pares no seguien les ensenyances de déu, van pensar que tampoc devien ser obedients i respectar el designis que els havia encomanat el senyor.  Així que un dels fills va assassinar a l’altre i vet aquí que va ser en aquell moment que els humans van començar a tenir lliure albir. Déu es va rentar les mans i sembla que va decidir que tot el que fem bé és gràcies a ell i el que fem malament és una decisió que hem pres lliurement.

Qui decideix qui viu i qui ha de morir?, ens fem preguntes que realment no tenen resposta. Així reflexionava mentre es rentava les dents de bon matí en un rentamans petit i brut i es mirava en un mirall escardat i gastat. Sort que no em puc veure bé en aquest lavabo poc il·luminat, un punt a favor meu, així no puc saber si el meu aspecte és bo o dolent. Seguidament, es va girar per mirar la porta, mentre esperava va recórrer les parets brutes, el llit de ferro rovellat cobert per una pesada manta i de poc abric. Esperava sentir el soroll de la porta en obrir-se i encara que cada matí desitjava sortir del cubicle la realitat el colpejava només trepitjar el llindar. El que li esperava eren més parets brutes, passadissos amb terres llefiscosos i finestres per on entrava una llum esmorteïda i lletosa que no il·luminava res. Llavors començava el trajecte fins al menjador i aquest era l’inici del seu viatge cap a la vida.

Dins la seva ment guardava embolicada com una joia la música, la seva música, ningú, ningú li podria prendre mai. Eren les notes per la vida, sentia les del piano, el baix, el violí, la guitarra, la bateria. Caminava tot seguint el ritme que elles li marcaven, cantussejava com si no hi hagués ningú més el món, morir o viure, tant se val. La mà de déu m’ha assenyalat i jo li he xafat la guitarra, mai millor dit i com si estigués sol al paradís caminava al compàs de la seva música, movia els malucs, somreia i entretancava els ulls per escoltar millor la seva cançó.