Amor prohibit

11 de febrer 2026

Amor prohibit

Cada dia a la mateixa hora deixava el que estigués fent i observava la porta d’entrada, allí intentava buscar l'excusa perfecta per fer veure que hi feia alguna cosa, i esperava. S’obria la porta i l’aire s’omplia amb la fragància que ella escampava, alta, bonica de cara, decidida, intel·ligent, tenia un munt de característiques, totes elles espectaculars. No només era bonica també era una gran persona, generosa, i dolça amb tothom.

Ell l'observava bocabadat sense deixar de mirar-la, només eren uns minuts, des que creuava la llinda d’entrada fins que la porta de l’ascensor es tancava al seu darrere. No tenia cap esperança de poder-se atansar a ella, però no deixava de pensar-hi, què faria si algun dia pogués parlar-hi?, potser ella s’enamorava d’ell tal com ell l’estimava des del primer dia que la va veure.

Era normal que no tingués cap esperança, no estava a seu l’abast. Ell era un jove treballador, una persona invisible als ulls dels habitants d’un edifici de luxe on vivien només gent amb un gran poder. No un poder qualsevol, no només eren milionaris eren grans amics de persones influents que ocupaven càrrecs de gran importància a les altes esferes.

Tot va canviar quan una nit estant en un local de festa amb alguns amics li va arribar una flaira coneguda. Era ella, va passar just pel seu costat quan de sobte va ensopegar, el lloc estava poc il·luminat i no va veure l’esglaó, va fer un petit xiscle, s’havia torçat el turmell.

Ell va poder sostenir-la la va agafar amb força i delicadament la va acompanyar fins a una butaca. Un cop passat l’ensurt es va oferir per portar-la a l’hospital. Durant el trajecte van estar parlant, ella no el va reconèixer, un fet normal, ja que mai s’havia fixat en ell, el noi del manteniment, al cap i la fi ell a la feina era invisible als ulls dels habitants d’un lloc tan exclusiu.

Les hores que van passar junts van ser màgiques i es va crear una complicitat que cap dels dos havien pogut endevinar. A partir d’aquella nit tot es va capgirar, ell va tornar al local i ella també i encara que al vestíbul de l'edifici tot continuava igual, durant les nits la complicitat va anar transformant-se en un lligam que dia a dia s’anava fent més i més fort.

Una nit ell va decidir que era hora de confessar el seu amor, quant de temps feia que l’estimava, que la veia caminar pel vestíbul. Li va explicar qui era ell, on treballava i quant de temps feia que el seu cor bategava per ella. Li va explicar com des de lluny la mirava com imaginava el moment que s’atansaria i li confessaria el que sentia. Feia temps que es preparava per a aquest moment i sabia a què s’exposava, però s’estimava més gaudir del seu amor a cara descoberta que continuar mentint.

De moment ella va quedar astorada i va estar una gran estona sense dir res, mirant els llums que il·luminaven tènuement el local i sentint la música suau que donava l’ambient sonor. Finalment, va dirigir la mirada cap als ulls d’ell i va dir, no m’importa qui ets, jo només vull estar amb tu i oblidar-me del món.

Així va ser com van començar la resta de la seva vida, cap dels dos va tornar a casa. Ella ho va deixar molt clar, només tenien un camí, desaparèixer. La seva família mai deixarien que la seva estimada filla, la perla del seu pare, la nineta de la seva mare, estigués amb algú de fora del seu cercle i més d’una persona de tan baix nivell. El pare l’havia advertit feia anys, et casaràs amb qui jo et digui, abans et voldria morta que amb un caçapubilles.

Ella li va explicar que el pare era un home violent que es guanyava la vida amb mètodes no gaire legals, no va voler especificar. La resta ja la podeu imaginar, van desaparèixer i mai més van saber res d’ells. El pare, la seva família i amics van intentar trobar-los utilitzant tota mena de mètodes, cap d’ells legal, però no els van trobar.

Ho tenien clar si els trobava segur que els matava. No puc dir si van ser feliços o no, només desitjo que hagin tingut una llarga vida i hagin pogut gaudir d’un amor tan gran.