Davallada

28 de gener 2026

Davallada

Cobert per una pàtina d’un color de gos com fuig, aconseguit durant anys per l’aigua que humiteja tot l’indret, l’edifici encara resta altiu en mig d’arbres i males herbes. Els maons que en altre temps eren vermells llueixen un to verd fosc provocat pels de fongs que l’habiten. Dins l’edifici, bancs, taquilles i algunes botigues tancades. Feia anys lluïen objectes que en temps enrere eren desitjables. La megafonia encara funciona, però les veus sonen rogalloses sembla que anuncien els horaris i les vies corresponents des d’un lloc molt llunyà. Els treballadors de l’estació no tenen gaire esma, molta feina i poques mans. Els darrers anys han anat minvant la quantitat de treballadors i a hores d’ara només tres persones ocupen les tasques més urgents, la resta es van deixant. A poc a poc la decadència fa acte de presència les andanes gairebé buides tot el dia es veuen brutes. La llum no entra dins de l’edifici els vidres enfosquits no la deixen entrar, les manetes de les portes empastifades per milers de mans no conviden a fer-les servir. El rellotge que el dia de la inauguració va fer esclatar uns quants oh!!!, no funciona des de fa uns quants anys. El temps fa molt que no existeix en aquest lloc gairebé oblidat.

Ara el sistema electrònic controla l’arribada i sortida dels trens, per quina via arriba i avisa als passatgers i dona l’ordre de sortida dels combois. Ell, l’antic cap d’estació,   arriba cada dia a la mateixa hora a l’estació, se la mira amb tristor i sense adonar-se'n li sembla que tot és nou i recorda com tenia agafada de la mà la bandereta vermella que en abaixar el braç donava permís al tren per sortir i iniciar el viatge. Encara podia recordar el xiulet que amb un to agradable avisava als viatgers que en sentir-lo s’afanyaven a no perdre’l. Sempre hi havia algú que arribava tard i el tren no espera, la puntualitat és sagrada.

Quan la seva mirada s’atura a l’edifici la realitat el colpeja, no entén com han arribat a deixar-la de cuidar, amanyagar, netejar, reparar, els dies que els records s’esvaeixen s’adona que l’alegria dels viatgers, les anades i vingudes dels que se n'anaven de vacances, els que rebien als familiars, els treballadors homes i dones que s’afanyaven a deixar tot net i polit, atenien la gent amb un somriure, ja no existien, i en veure la realitat encara se sent més trist. Quina crueltat com podia ser, com van ser capaços de deixar-la d’estimar i permetre la davallada de la seva estació.