Els fets d’Urquinaona

21 de gener del 2026

Els fets d’Urquinaona 

Recordo aquells dies, la ciutat es va incendiar. No parlo de foc real, l’incendi era l’expressió de rebuig, molts ciutadans van pensar que la devien esbombar. Va ser una gran explosió. La ciutat es va omplir de gent descontenta, amb moltes ganes de manifestar-se, la protesta era gegantina. No ve al cas parlar dels motius, però sí de la frustració que molts sentíem i que es va anar contagiant casa per casa, carrer per carrer i cada dia més i més persones s’afegien a les protestes. La repressió policial era brutal i en resposta a aquesta violència el jovent es van anar enfadant més i més i llavors van aparèixer els contenidors cremant per les places i els carrers, van fer barricades, llançament d’objectes. Hi havia molta por i al mateix temps valentia per enfrontar-se a les autoritats i a la crueltat policial, que ja sabem com se les gasten.

Han passat uns quants anys des que aquests esdeveniments van tenir lloc. Cal recordar que de poc van servir, a hores d'ara tot continua igual i allò que volíem aconseguir resta oblidat en un calaix, avui dia recordem aquells fets i l’esperança que teníem, creiem que tots plegats podríem canviar alguna cosa.

Han passat sis anys i encara que recordo aquells dies, la veritat és que feia temps que no hi pensava.

Avui han parlat als telenotícies, ràdios, diaris, sembla que han fet un documental, on els policies expliquen com van viure ells el que va passar, sembla que entre cop de porra i cop de porra tenien temps d'observar el que feien els manifestants que rebien els cops.

Així començava el seu relat i seguia tot explicant una mentida darrere d’una altra. Semblava que el que jo recordava no tenia res a veure amb el que ells explicaven. Ells havien viscut uns fets i jo uns altres. Uns homes alts i amples, vestits amb uniformes especialment preparats de roba gruixuda, amb cascs, botes, armes i tota mena d'estris per dissoldre les manifestacions van passar molta, molta por. Es van enfrontar a xavals amb texans, samarretes, vambes i amb màscares per evitar ofegar-se amb el fum que ells llençaven indiscriminadament.

Ara per fi poden explicar la seva història i ens assabentem que van passar por, molta por. Estaven tan espantats que no sabien què fer. Han trigat sis anys a explicar com van anar aquells dies, dies de violència. Ves a saber quina va ser primer la seva o la nostra.

El que queda cal és que la realitat pot ser subjectiva, però el que és molt clar i no es pot obviar és que la policia sempre guanya i que el poder sempre està al seu costat, mai de part del poble. Ara toca fer el documental de tots aquells que van patir detencions, algunes tortures, presó, ferides i que encara avui dia estan pagant les conseqüències i són maltractats per les lleis i els jutges afins al poder.