30 maig 2022
Amor, un miratge
L'estimava com bonament podia, malauradament no en sabia més, sabia molt d'excuses, excuses que jo mateix trobava creïbles. No només jo m'enganyava, ella també se n'adonava, però podia més “l’amor”.
T'estimo, t'estimo, perdona, vull aprendre, ho intento. El meu vocabulari era extens en sinònims, tots ells anant cap al mateix punt, ho sento, perdona. He de fer més per salvar el nostre amor, per salvar-nos, no tronarà a passar. Borratxo o no, m'aturaré, no et tornaré a fer mal.
Que bonics eren aquells moments quan ella claudicava, quan tots dos ens abraçàvem i ploràvem, ella em perdonava. Ens miràvem als ulls, uns ulls plens d'amor, uníem els llavis en un bes tendre, llarg, humit i sincer.
La nit havia estat dolorosa, intensa i semblava que ja havia acabat. Finalment, els nostres cossos mullats i calents tornaven a buscar-se, s'atreien. Les nostres mans reconeixien els camins que anaven a llocs on vivien el plaer, l'amor i el desig. La traïció semblava llunyana, dissortadament amb l'alba, tot es reiniciava.
Semblàvem dues persones lliures que ens donàvem l'una a l'altre, però jo sabia que no era cert, jo no en sabia d'estimar, només repetia els clixés que reprodueixen els amors buits per fer-los semblar reals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada