Retornar

4 desembre 2023

Retornar

Quan va decidir emprendre el viatge era conscient que la soledat seria la seva companya estimada. Ja no era jove, el seu cos una mica atrotinat l'avisava dia si i dia també que havia de baixar el ritme, els seus fills creien que era una inconsciència deixar la comoditat de la vida a la ciutat per anar a recórrer els camins, ell, però ho volia, ho necessitava.

Feia una setmana que caminava, s'havia marcat un objectiu, no havia posat data, tard o d'hora arribaria. Una motxilla, un termos, roba d'abrigar, sabates còmodes, un impermeable per si plovia, el sac de dormir, encara que no pensava fer-lo servir. Sempre que podia buscava aixopluc en alguna casa, pensió o hotel per on passava.

Avui arribaria a on havia nascut el seu pare, era un poble gran on els habitants del voltant anaven a fer les gestions importants, allí s'hi quedaria uns dies, tenia els peus destrossats i encara li quedava camí, un camí que passava per zones ermes, paratges secs on els arbres eren pocs i, per tant, no hi havia gaires ombres on poder amagar-se del sol que implacable et deixava acalorat i malmès.

Aquella nit va fer un repàs de com havia estat l'experiència, el fi de l'aventura estava a prop. Pensava en la sorpresa que els esperava. Feia uns quaranta anys que no trepitjava la terra que l'havia vist néixer i on s'havia enamorat per primera vegada.

Ara que ja no tenia responsabilitats familiars, que ja no era espòs i pare se sentia lliure, per fi podria expressar els seus sentiments, el seu amor platònic ja no ho seria, dels seus llavis sortiria la paraula màgica, t'estimo.

L'endemà mentre prenia el primer cafè li va venir al cap, a qui vull enganyar?, segur que ni em recorda. Va agafar el mòbil per trucar al seu bon amic, en Bernat. Recordes a la Laïeta. Què s'ha fet d'ella?