8 d'abril 2024
L'hora daurada
Estava subjugada en aquest lloc inhòspit, un lloc on no passava res llevat del soroll que feien els camions de la brossa de matinada quan recollien les escombraries, quan s'emportaven tot allò que nosaltres bandegem.
S'ho preguntava un dia i un altre dia, què hi faig aquí. Mai trobava la resposta, res la retenia, res físic, res tangible. No tenia lligams, però no trobava el moment, ni el motiu, ni l'excusa per marxar.
Somniava en sortir d'allí i anar a voltar món, conèixer altres indrets, altres persones, costums, cultures, però quan arribava la nit, es tancava el cercle i tornava a la rutina. Passejar pels carrers deserts sentint com el sol escalfava l'aire, un aire invisible i aclaparador que es colava per les escletxes dels murs, pels dentells de portes i finestres.
Els dies transcorrien a poc a poc, omplia el temps amb les tasques quotidianes, comprar, cuinar, menjar, dormir. No estava sola, a cada cantonada podia trobar algú que com ella caminava sense esma tot esperant qui sap què.
Quan el sol s'amagava i la nit s'intuïa arribava la llum, la llum daurada amb tocs de blau i vermell, aquell era el moment, llavors reconeixia el que realment la tenia atrapada. Aquell era l'instant en què la va perdre, en aquells minuts efímers reconeixia la realitat, mai podria marxar, mai la podria abandonar, la sentia massa a prop, l'havia estimat massa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada