Temps d'estiu

3 juny 2024

Temps d'estiu

De casa a la feina i de l'oficina a casa, els dies transcorrien un darrere d'un altre. El dissabte no li quedava esma per sortir, el diumenge arrossegava l'apatia del dissabte i també es quedava a casa. No li agradava la seva rutina ni la seva vida, però res feia el respecte. Cada matí davant del mirall s'ho deia, has de fer alguna cosa.

Aquella tarda va sonar el telèfon, es va espantar, ningú li trucava si no era per feina i mai ho feien en cap de setmana.

—Ets la Míriam?— va preguntar la veu.

— Qui em demana?— va respondre.

—Soc la Clara no sé si em recordaràs. Ens hem reunit unes quantes companyes de l'escola Les Alzines per organitzat una trobada, aprofitarem les vacances d'estiu per anar fins a un petit hotel a prop de la mar, volem quedar-nos un parell de dies.

—M'agafes en un mal moment pots trucar-me un altre dia? No, millor dona'm el teu número i jo et trucaré.

—D'acord, però fes-ho, truca'm, ens ho passarem bé.

Així va acabar la conversa. Va trigar quantes hores a pair l’oferta, ho va consultar amb el coixí. L'endemà va trucar i va acceptar. Què havia passat?, ella mateixa no s'ho creia, com podia ser?, en unes poques hores havia fet desaparèixer anys de soledat, de conformitat, d'avorriment. El més extraordinari era que no recordava a la tal Clara i mai no havia estat alumne de l'escola que ella havia anomenat.

Per què havia acceptat?, molt fàcil els astres, els esperits, un munt de circumstàncies, tot plegat?, li havien concedit allò que ella volia fer i que mai no havia pogut assolir. Per primera vegada a la vida sortiria de la ciutat per passar un estiu a la platja a la vora de la mar, un mar que mai havia vist.

No podia decebre els astres, els esperits ni a les circumstàncies que s'havien pres la molèstia de concedir-li allò que ella es demanava de fer cada matí davant del mirall.

Va ser el seu primer millor estiu!