13 març 2023

Cristina i els ocells

Només tenia nou anys i ja mostrava el seu caràcter, dolça, tranquil·la i imaginativa, li agradava somiar desperta. Somiava amb personatges fantàstics, llocs espectaculars plens de fantasia. Es deia Cristina, sempre havia estat una nena tranquil·la i obedient, aquell matí alguna cosa la va transformar.

Aquell dia els avis la van portar al camp, a prop d'on vivien hi havia un cirerer mil·lenari molt conegut, quan floria era un espectacle tothom anava a veure'l. Aquesta va ser la primera sorpresa, era tan magnífic que no semblava real.

El cirerer era aliè a l'expectació que causava, aquell arbre enorme ple de flors blanques i rosades la va embadalir i com si estigués posseïda va començar a caminar cap el peu de l’arbre. A mesura que s'acostava les passes es feien més i més ràpides fins que va començar a córrer, corria i corria sense veure o sentir res ni a ningú. En arribar al peu del gegant va començar a pujar i pujar, fins que va arribar tan amunt que ja no reconeixia a les persones que la miraven des de la gespa.

Cansada del viatge va jeure sobre una branca, va tancar els ulls una estona, quan els va obrir es va adonar que no veia a ningú a sota. Confosa i amoïnada va donar un cop d'ull al voltant, en una branca al seu costat hi havia un munt d'ocells xerrant. Conversaven sobre les seves cabòries, sobre el temps, uns deien que plouria altres que no, converses sobre diferents temes.

Ella es va adonar que entenia què deien i sense plantejar-se res va decidir participar de les converses. Van estar una bona estona xerrant, li van explicar coses de la seva vida i ella també els va posar al dia de la seva.

Tanta xerrameca la va deixar esgotada i els ulls se li tancaven. Sense adonar-se'n es va quedar adormida fins que les veus de l'avi i l'àvia la van despertar, Cristina desperta ja és hora de tornar a casa. Així va acabar el millor dia de la seva vida, mai ha oblidat als seus amics ocells.