20 febrer 2023

Una decisió compromesa

Feia dies que tenia sobre la taula del despatx l'encàrrec i encara que cada dia hi pensava no em podia posar a treballar, era massa responsabilitat. Sabia què m'hi jugava molt, havia llegit el guió i coneixia el parer del director, ell volia una gran artista i una cara coneguda, una artista que pogués atreure el gran públic, aquell que no té mandra i surt de casa per anar al cinema a veure una gran pel·lícula.

Avui per fi m'he decidit i a poc a poc he obert el sobre, el primer que he trobat han sigut unes fotografies, concretament deu, totes en blanc i negre. Totes eren de dones excepte una que era una parella, dona i home, suposo que algú no ha fet bé la feina i ha posat una que no tocava, l'he apartat i m'he concentrat en llegir la nota que el meu amic i director m'ha enviat en el mateix sobre.

Estimada, sé que serà difícil escollir entre artistes tan fantàstiques, recorda que el guió demana dues o més dones de diferents tarannàs. Estic convençut que seràs capaç de trobar-les entre les que et proposo, només cal que miris les imatges per poder apreciar quines són les més adequades pels personatges que participen d'aquest film. Posa-t'hi aviat, no ens queda massa temps.

Agafo les fotos per poder-les veure en conjunt, les poso a la paret talment com si es tractés de buscar el delinqüent de torn. La millor per mi, i vaig pensar que també pel director, ja que havia posat dues fotos d'ella, l'Audrey, quin tros de dona, quin tros d'artista, quin tros de persona.

Que una imatge et transmeti l'essència d'una persona, pot semblar màgia, però si obres la teva ment i deixes que la intuïció flueixi segur que el que t'arriba és real i veraç.

Continuo revisant les imatges i vaig classificant-les segons la personalitat de cada una de les artistes. La Sofia una gran, gran artista, guapa, intel·ligent, no la veig en aquesta història.

Un cop he mirat i remirat els rostres, el cos, les expressions de cada una de les candidates he decidit excloure les menys expressives, les que no deixen que les emocions i els sentiments determinin què poden o no poden fer. L'Ava, la Grace, la Kim, potser vaig errada, però m'he deixat emportar.

Per fi puc respirar, he fet molta feina, em puc donar per satisfeta. Em preparo una beguda i m'assec a la butaca. Els ulls encara continuen mirant les fotografies i caic en el parany, no, no tinc dret a descansar, com podré escollir un parell o tres candidates si encara tinc la Brigite, la Marylin, la Shirley i la primera, l'Audrey per determinar quines es queden i quines marxen. 

Estic esgotada, encara tinc uns dies per donar la meva opinió. Deixo de mirar, tanco els ulls, respiro i assaboreixo la beguda mentre la sala es va quedant a les fosques, el sol s'ha amagat darrera de l'edifici del davant.

Llavors em ve al cap una frase que em sembla mítica i que l’Scarlett O'Hara li diu a Rhett Butler a la pel·lícula, Allò que el vent s'endugué:  Ja ho pensaré demà...