Realisme màgic

16 gener 2023

Realisme màgic

Aquella nit tots els veïns havien sortit al carrer, jo vaig decidit no participar del desori col·lectiu del qual s'havien contagiat tots ells. Em vaig allitar d'hora, però estava inquiet i no vaig trigar gaire a adonar-me que no aconseguiria dormir.

Em vaig afegir als grups que omplien la plaça i els carrers del voltant.

Om podria pensar que estaven de festa, no era així. Feia dies que es podia copsar el neguit, alguna cosa, no gaire bona rondava pel poble. Alguns havien vist un foraster que no els havia fet confiança. Vestia amb roba esparracada i bruta, alguns pensaven que era, un pobre home. Altres miraven de passar per l'altre costat del carrer quan el veien. Hi havia opinions diverses, alguns el veien com un observador tot buscant quelcom. Potser volia comprar alguna masia, semblava poc probable, però mai se sap. La roba que duia era bruta, però a la seva mà es podia veure un anell, no sabien si bo o de pega. La majoria de les dones veien una mala peça, els hi feia basarda només de mirar-lo. Moltes opinions i conjectures, algunes poc versemblants i altres absurdes.

Mentre anava d'un grup a un altre escoltant les converses el vaig veure, era ell, era l'home de què parlaven. Les nostres mirades es van creuar, ràpidament va girar cua fonent-se entre la gentada. Vaig córrer darrere seu, malgrat que era un home petit i esquifit els peus no semblava que toquessin el terra, jo que podia fer les passes més llargues no aconseguia escorçar la distància que hi havia entre tots dos.

Vam deixar enrere els carrers del poble i va desaparèixer entre els arbres del bosc que hi ha a prop del poble. Una lleugera boira l'envoltava no deixant entrar el llum de la lluna, que gairebé era plena. Vaig seguir-lo una bona estona sense poder minvar la distància que ens separava. En un dels revolts del camí em vaig poder acostar una mica, llavors vaig poder veure que no era tan delicat com semblava, crec que l'anell, que podia veure com brillava al seu dit li permetia tenir l'energia suficient per a ser tan poderós.

Esgotat i decebut vaig tenir clar que no obtindria res, vaig desfer el camí per tornar al poble. El silenci omplia la plaça i els carrers, veia les siluetes dels veïns formant els grups, però no sentia les converses ni els veia moure's. Alguna cosa extraordinària havia succeït. De cop una negror ho va cobrir tot, vaig caure perdent la consciència.

En despertar amb el llum de l'alba vaig descobrir que els meus veïns continuaven immòbils, estaven pintats! Vestits amb robes estrafolàries i estris fora de lloc, les cares transformades en màscares dibuixades, la mirada perduda, els ulls foscos, en mirar-los pareixia que mirava el fons d'un pou profund i negre. Els animals no s'havien lliurat, els gats, els gossos, els ratolins, els ocells tots formaven part d'una mena d'exposició pictòrica. Les cases, els carrers, tots els edificis, dibuixats, el malefici ho abastava tot.

Vaig passar unes quantes hores revisant les figures immòbils per comprovar si algun veí s'havia lliurat.

A poc a poc em vaig anar tranquil·litzant, encara que un munt de preguntes em voltaven pel cap. Què volia aconseguir l'home esparracat, i el més important perquè jo no era una figura pintada? Tornaria l'home al poble i els seus habitants serien alliberats? Estava somiant, era culpa meva, m'havia lliurat per estar lluny, m'havia deixat fora l'home de l'anell per obligar-me a fer alguna cosa? Preguntes sense resposta.

Em vaig quedar uns quants dies al poble, esperava que un matí en llevar-me tot hauria sigut un malson. Tal vegada l'home dels parracs tornaria i em donaria una explicació. Res d'això va passar, l'home no va tornar, les figures van restar impertèrrites i jo em vaig quedar sense queviures, les viandes de les botigues i dels conreus també van quedar plasmades en els camps i les lleixes, impossible menjar-se-les, la meva casa era l'única del poble que no formava part d'un quadre pintat, els queviures que jo tenia a casa es podien menjar. No vaig tenir altra alternativa que fer les maletes i marxar cap a un altre lloc on poder començar de zero.

He explicat aquesta història moltes vegades i ningú em creu. He intentat moltes vegades tornar al poble per tal de mostrar al món que no m'ho invento, però mai l'he pogut tornar a trobar.

Si algun dia passeu a prop d'un camí que va d'est a oest, que a la dreta té un bosc que gairebé sempre està envoltat d'una lleugera boira i al fons es pot veure un poble que sembla pintat, acosteu-vos podreu veure les pintures més realistes que poden existir, li diuen "Realisme màgic".

El realisme màgic consisteix a introduir elements sobrenaturals i fantàstics enmig de pintures o narracions de caràcter realista sense fer palès el canvi de món o registre, de tal manera que queden incorporats a la quotidianitat dels personatges.