Dos Mons

23 gener 2023

Dos Mons

Davant seu tenia tot un món sense explorar. Feia molt que no sentia res, cap emoció, vivia sense adonar-se'n, tenia tot allò que volia i més, el papà proveïa les arques familiars amb escreix.

En entrar la pintora a la cambra, la Caterina que restava en peu esperant-la, va notar que alguna cosa es movia dins seu, davant d'aquesta dona d'ulls enigmàtics es va sentir petita i al mateix temps gran. Mai s'havia sentit poderosa, mai havia sentit la força que els diners et poden donar, ara davant d'aquesta dona se sentia important.

La pintora no era benvinguda en el seu cercle, no podia accedir a les dependències de la casa, només podia accedir al seu lloc de treball, la cambra on tenia tot el material per fer-li el retrat que havia de presidir la sala de la seva futura casa, quan fos la senyora de..., aquí hi faltava el nom de l'afortunat espòs, malauradament encara no havia aparegut cap pretendent.

Dues vides, cadascuna amb un passat i un present molt diferent. La Brígida, la pintora era filla d'una família de camperols, sempre tenia present la vall on havia nascut i viscut els primers setze anys, recordava els singles on feien niu les àligues, la vida al poble era tranquil·la, però eren pobres, patien les inclemències del temps, els entrebancs que cada dia ens acompanyen, poca o massa feina, poc menjar. Ella havia pogut marxar, no perquè volgués sinó perquè no tenia una altra alternativa. Va ser gràcies a un parent que vivia a ciutat, allí havia pogut formar-se en fer retrats i aquí estava, fent la feina que li permetia conèixer altres mons, altra gent i al mateix temps aprendre coses noves a les quals mai hauria tingut accés. Ara tenia un lloc que era seu, un lloc que li permetia tenir llibertat, encara que no tanta com ella pensava, tots tenim obligacions que ens encadenen. Avui mateix estava encadenada davant d'aquesta dona a qui havia de mirar per descobrir com era en realitat, el retrat havia de ser fidel.

L'altra, la Caterina, una dona amb un passat molt diferent també portava cadenes i un munt de sentiments amagats. La família, els amics, l'entorn, la tenien atrapada en una vida d'hipocresia on tot era bonic, la vida era meravellosa i el somriure permanent un gran do. Mai havia hagut de prendre cap decisió, mai havia desobeït al papà, no sabia què era ser responsable d'alguna cosa, tot allò que podia necessitar li havien procurat.

Aquí, ara, davant d'aquesta dona de mirada pertorbadora tot allò que li havia estat negat i que ella intuïa des de feia molt de temps s'estava despertant, els desitjos que només es permetia en els somnis es feien reals. No podia, per més que ho intentava, apartar la mirada d'aquells ulls, aquell rostre, el color de la seva pell, el naixement dels seus cabells. Dins seu el cor bategava amb força, la sang li bullia i li semblava que al seu voltant no hi havia res més que elles dues, la llum que les envoltava i una música que només existia dins la seva ment.

Així va ser com totes dues van començar un camí que les podia portar a fusionar els dos mons, un sol món, una sola ànima, un sol batec, un bastió fort per entomar les dificultats que segur apareixerien. Potser elles dues podrien iniciar el gran canvi cap a un món on tot era possible i tothom era benvingut.