3 febrer 2025
Viatge al desconegut
Quines ganes de tornar a la rutina, no a la rutina avorrida, no, a aquella del dia a dia, caminar per carrers coneguts, saludar a les veïnes, sortir amb els amics i fer safareig, tornar a la feina, arribar tard, córrer per agafar l’autobús, no trobar aparcament.
No és que estigui cansada, és que tantes novetats m’esgoten, nous paisatges, carrers desconeguts, tants costums i cultures que desconeixia, tot m’ha omplert massa, necessito pair-ho tot. A poc a poc em dic.
A la capital, Tòquio els carrers estan atapeïts, és pertorbador com et criden els llums, la música, el soroll, anar i venir de centenars de persones, és espectacular, però cansa. Les grans ciutats que et són desconegudes, esgoten.
Sort que vaig tenir temps de descansar uns dies en un petit indret vora del mar, allí vaig poder reposar, respirar a plaer. Allí viuen a càmera lenta, amb pau i tranquil·litat, bon menjar, tot cuinat amb cura i estimació. Només tinc una pega, no tenen parets i t’has de treure les sabates a cada moment. Ells rai que porten sabatilles sense cordar, si ho arribo a saber, no porto sabates amb cordons.
Ja he dit que el menjar era bo i era fàcil de pair, és clar que el paeixes bé, com que no hi ha coberts has d’agafar les viandes amb els bastonets, sort en tens si aconsegueixes dinar en un parell d’hores, els àpats se’m feien eterns.
No et pensis que no vaig gaudir del viatge, ben pensat va ser un bon regal. Cada nit dormia com un angelet, descansava a cor que vols. Tanta parsimònia, tanta lentitud tanta pau, torno preparadíssima per tornar a engegar la maquinària.
Potser hauria d’adoptar una part del que he viscut aquestes darreres setmanes al Japó, no tot, només alguns trets de la seva cultura, del seu tarannà. Crec que no he après res, que vols els occidentals som així, no tenim remei. Arigatō
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada