Escollir

10 març 2025

Escollir

Potser estic equivocada i el que m'ha entristit no és real. Cantava per ella sola, la seva cara il·luminada amb un somriure picaresc, ves a saber si era per la cançó que murmurava o per un bonic record que feia temps que havia oblidat. Allí estava al mig de l’andana, dreta ben vestida, desafiant, preciosa com sempre, la mirada neta i brillant.

La vaig contemplar emocionada, era ella. Feia molt de temps que no la veia. Em va reconèixer i la seva expressió va canviar. El somriure va desaparèixer, em va mirar amb un esguard buit.

En aquell moment es va obrir la porta del vagó del metro, ella feia veure que no em coneixia. Vine bonica, vine amb mi. Per un instant tot l’entorn es va glaçar, només estàvem ella i jo. Ella va avançar cap a mi, li vaig agafar la mà i vam entrar al vagó.

Quan vaig despertar tot continuava igual que la nit anterior. La visita havia estat curta, massa curta, jo estava trasbalsada. Havia estat un miratge, ens havíem reconciliat, era un recordatori. Moltes preguntes i cap resposta.

Segur que hi ha moltes explicacions i em quedo amb una, ella és feliç, encara canta i riu.

PD: He estat trista tot el dia i és hora d’oblidar aquesta la maleïda enyorança que m’ha empresonat les darreres hores i d’aferrar-me a l’esperança, deixar la tristor i no trencar-me en mil trossos.